Los derechos fundamentales de todo ser humano (La sanidad, la educación, la justicia, el derecho a una vivienda digna, a sacar adelante a una familia, a aspirar a una justicia real, accesible y gratuita...), nunca deberían ser objeto de negocio, especulación o privatización. Si un gobierno gestiona mal, cámbiese el gobierno. Pero que no se utilice la rentabilidad como argumento para el saqueo de los bienes públicos. Los derechos no tienen precio, ni son negociables.


lunes, 28 de diciembre de 2009

Noves tecnologies

Llegir les notícies i les favades de diaris i telenotícies em porta a les següents reflexions, que en realitat fa molt de temps que em faig:

Es parla amb molta facilitat de tot això de la informàtica primer, i desprès d’allò que més àmpliament s’inclou sota eixa dita denominació de “Noves tecnologies”, en tant que la majoria de la gent que en parla ho fa sense la menor idea, o en tot cas amb una cultureta de revista o de promptuari de partit polític. Una impostura més en aquest sistema nostre més orientat a tot el que és accidental que al que és substancial, com les Falles, tot d’aparença i buit, que al sistema desitjable que genera infraestructura perdurable.

La majoria dels politics parlen amb una alegria kamikaze de les solucions informàtiques, per exemple. Solucions màgiques que, en el curt espai de temps que ells governaran (bé per meravelles de la democràcia o, en la majoria dels casos, per les tiranies internes del seu partit) diuen que arreglaran les coses que abans de la seua arribada funcionaven tan malament i ara, amb un concurs de moltíssims euros, posaran en marxa un programa informàtic que farà feliços als ciutadans i innecessaris als funcionaris (cal deixar llocs lliures per als amics i deutes del partit).

La realitat, però, és molt més dura. Abans de tot, perquè si les coses ja van mal amb llapis, i si no hi ha autèntica voluntat de solucionar i actualitzar els procediments administratius, o no es pot perquè cal véncer dificultats massa grans (resistències internes, regnes de taifes, interessos creats els quals no hi ha autèntica autoritat per a desfer, o no interessa embolicar-se massa perquè el resultat ha d’estar per a les properes eleccions) tots els diners dedicats a comprar ordinadors, tota la inversió en hores-home i en programes informàtics, resulta un notari car que amb el temps trau a lluir totes les mancances i misèries del sistema burocràtic. Si a això afegim que és necessària, de forma acumulativa, una quantitat creixent de diners per a mantindre o aconseguir simplement posar en funcionament les brillants solucions informàtiques de polítics anteriors, el pastís que es genera és prou marró perquè el polític generador respire alleugerit quan el canvien de lloc. Però queda la despesa feta, el merder muntat, les medalles en pits fugits i el repte de salvar allò en mans dels treballadors, que són els que es queden més temps i cobren menys diners.

I, òbviament, són aquells que més i millor coneixen els assumptes a resoldre, on hi ha les autèntiques fallades del sistema, els que en la majoria dels casos resulten menys consultats a l'hora d'informatitzar. Es convoca solemnes empreses consultores de senyors molt seriosos amb jaqueta i corbata i senyores molt arreglades amb aspecte de molt llestes, empreses les quals com més estranger siga el nom millor. Es fan moltes i denses reunions, amb “Power-Points” i “breakfast”, en les quals personatges prou allunyats de la realitat expliquen de la manera més cara i complicada com haurien de ser les coses perquè ells cobren el més possible i els altres isquen molt i bé en la tele. Però... ¿I deixar el problema arreglat, eh?