Artes Marciales y envejecimiento.

Contesto al enlace dedicado por un excelente compañero y, como se alarga, pues lo pongo en este blog, que para eso está. Así se puede leer mejor.

Entiendo que cualquier ejercicio físico ayuda a combatir el envejecimiento, pero un arte marcial, y en este caso el kárate, trabajan en la precisión, coordinación y concentración de los movimientos. Y eso es lo que se supone que vamos perdiendo. Por lo tanto, cuanto más lo trabajemos, mejor.

Pero hay que ir más allá del kárate (u otro arte marcial similar) como ejercicio físico: El acercamiento al budismo zen, o al taoísmo en el caso del tai-chi, o a cualquier otra filosofía oriental tan ajenas en principio a lo que se nos enseña y se consume en la sociedad capitalista, proporcionan una visión especial tanto de la vida como de nuestra función dentro de ella, y digo función, puesto que interactuamos con ella por algo y para algo. Aquí, realmente, he visto que la Física y el Taoísmo nos están diciendo lo mismo con diferentes lenguajes. Otro hilo interesante que desarrollar en otra entrada.

Durante muchos años, y con una huella indeleble, he tenido ocasión de practicar kárate (primero Kyokushinkai, luego ya Shotokan), Aikido, Kung-Fu y Tai-chi. He obtenido de ellos el absoluto y total orgullo de haber formado parte del Tatami Universitario de Valencia, desde aquel año 69 en el que entré en los locales "provisionales" (con la provisionalidad eterna de las cosas en España) de Blasco Ibañez, facultad de Ciencias entonces. Y el tesoro insuperable de una selección de extraordinarios amigos, algunos de los cuales hoy son ya grandes y venerables maestros de las Artes Marciales y otros, simplemente, somos mayores e intentamos ser venerables, que ya es un mérito también. Y seguimos peleando por mantener ese espíritu que tanto nos ha dado, y que esperamos saber y poder transmitir.

El Karate es un Arte Marcial, igual que cualquier otra de las disciplinas que he mencionado y que otras que me dejo, que son similares o derivadas. No es un deporte de contacto, aunque aquí se ha occidentalizado demasiado en algunas de sus modalidades. Y como Arte, implica que solamente desde su práctica constante, y desde la humildad más absoluta, puedes llegar a pensar que en algún momento vas a hacer las cosas como toca. Y como marcial, aprendes rápidamente que hay que controlar la violencia, y que solamente a través de su control llegaremos a encaminar el combate para obtener los menores daños para ti y para tu atacante. Y esto, creedme, sirve para toda la vida, no solamente en los tatamis, sino en la vida personal y profesional. 

En realidad, lo extraordinario de cualquier Arte Marcial es que es la búsqueda de la armonía a través de su defensa y de su utilización. Y para esto, el paradigma es el Aikido, aunque no hay que perder de vista el Tai chi, que a través de su aparente suavidad encierra un arte marcial efectivo y contundente. Pero claro, para que todo esto dé sus frutos hay que entrenar, entrenar y trabajar mucho. Con eso también se aprende, y por eso siempre he aconsejado la práctica de un Arte Marcial para los niños. ¿Cual? Uno cuyo profesor sepa imbuir los auténticos valores del Budo y, desde luego, no sea un macarra ganacopas, que también los hay.

Lamentablemente, hay periodos para todo en esta vida, y mis tres prótesis (tranquilos, ninguna es por culpa de las Artes Marciales en principio. También hay gente que se lesiona con la bicicleta, o con el fútbol.) me aconsejan no practicar kárate ni nada parecido, aunque os aseguro que ponerme un karategui y asistir a las clases de algunos de mis amigos y maestros me produciría tal orgasmo que lloraría como un bebé por la emoción. Pero me queda el Tai Chi, que en cuanto pueda volveré a practicar con mis también amigos y maestros de Tantien, si es que readmiten a un roto informal como yo.

Igual que digo que una cosa es estudiar física y la otra es ser físico, lo primero es una coyuntura y lo otro una esencia, una actitud, una cosa es practicar Artes Marciales durante un tiempo y otra quedarse "colgado", y pasar a ser karateka para siempre, que no es más que la actitud de respeto hacia unos valores, el convencimiento de que hay que trabajar y aprender siempre para superarse, sea cual sea el nivel que tengas, y la seguridad de que no te vas a rendir nunca, por mal que estés, porque la lucha principal es contra uno mismo y ahí dentro de nosotros está nuestra fuerza.

Gracias, Pepe, por considerarme un karateka.

Los cinturones negro de kárate combaten mejor el envejecimiento

Educació, delicadesa i telèfon mòbil

Sona ja a tòpic això que el nostre primer món avança més ràpidament en el material que en l'espiritual, que adaptant-ho al nostre cas es podria interpretar que tenim extraordinàries ferramentes però no ens ha donat temps a desenrotllar, i molt menys a interioritzar, unes regles de comportament social amb què incloure-les en la nostra vida quotidiana.

Un exemple absolutament pròxim és el telèfon, i molt més el seu recent i exestesíssima versió de telèfon mòbil, siga d'ús personal o professional. En el seu ús, no sols s'abandonen de vegades les més elementals regles de l'educació, sinó les altres, més oblidades, de la delicadesa, l'accepció de les quals més adequada a este cas és: “Atenció i exquisit mirament amb les persones o les coses, en les obres o en les paraules.”

No hi ha cosa més trista, realment, que veure a una parella jove el grau d'incomunicació de la qual arriba a la necessitat d'estar cada un parlant amb el seu mòbil amb terceres persones. D'altra banda, si s'està amb una persona i aquella està constantment teclejant els seus missatges, o buscant conversacions telefòniques, es pot deduir que el nivell d'atenció que es mereix com a acompanyant és nul, i que l'interés que el que s'està dient, o que la pròpia companyia, desperta en el •mòbiladicte", és més aviat xicotet. Molt pitjor si ens adonem que s'està “retransmetent” la nostra conversació a una tercera persona sense la nostra anuència.

Quan s'està en una reunió, principalment si esta és d'un nivell executiu, no falta qui necessite establir la seua conversació telefònica enmig de la mateixa, més probablement per a demostrar l'infinitament necessari que és per als seus subordinats o superiors, que per una autèntica urgència. D'altra banda, no deixa de ser, a més, una falta de discreció estar conversant (per molt que un s'acatxe i es tape la boca en un bast intent de fer com que fa que no vol parlar) mentres el que està a l'altre costat del telèfon està escoltant, en segon pla, allò que es diu en tal reunió, la qual cosa pot no ser gens recomanable professional o personalment per als altres participants. No parlem ja quan la necessitat parlar es dóna en cursos, classes, cines, etc…

Òbviament, es pot prescindir del telèfon. Òbviament, quan algú, amb el càrrec que siga, entra en una reunió, el món pot prescindir d'ell durant el temps que esta dura. Normalment, qui no té inconvenients a establir una conversació telefònica molestant, evidentment, a la resta de reunits, és perquè tampoc té inconvenient a mantindre conversacions paral•leles amb altres assistents a la reunió, dins d'eixe vici tan nostre de no respectar a qui parla ni als que escolten. I no deixa de ser una falta de respecte per als assistents això de: “M'han de telefonar”, com a avís. Llavors que s'esperen, escolte, si no és vital.

I què dir d'aquells que et concedixen el seu preciós temps (professional, comercial, personalment, etc) i que quan aconseguixes accedir a la seua franja d'atenció resulta que han, inexcusablement, de parlar amb algú? El bonic detall, si no s'ha pogut silenciar el telèfon abans, de dir “Ara estic reunit, després et telefone” serà rebut, sens dubte, com una mostra de respecte per qui vol dir-nos alguna cosa, mentres que qualsevol discurs, qualsevol petició, qualsevol conversació que es veu interrompuda per les “conversacions urgents-paral•leles” és automàticament desvirtuat, possiblement amb un sentiment de què intenta comunicar alguna cosa a la persona tan ocupada que és inútil l'esforç i que a aquella li importa un rave el que li anaves a dir.

No ens han ensenyat normes per a això, perquè molts dels que ara usem i patim els telèfons vam anar a escola abans que s'imposaren de tal manera. En l'època dels fixos i les/els secretàries/s era de bon estil dir, quan algú ens visitava, això de: “No em passes telefonades, que estic reunit”. Una mostra de delicadesa i de respecte. Ara hi ha qui pareix que està desitjant que el truquen mentres parlem amb ell, ja que l'exigència de telecomunicació pareix un nivell de rang en determinades organitzacions.

Si és que tenim un cap que exigix que se li conteste immediatament (També els caps poden ser absolutament exempts de la menor delicadesa) i caiem en tal submissió, haurem de suportar telefonades en hores intempestives, moments íntims, viatges, etc. El telèfon ha de ser una ferramenta per a servir-nos, no al revés.

Per això pareix procedent resumir unes elementals normes:

1 – Quan estigues parlant amb algú, és una falta de respecte iniciar una telefonada (“Perdona, però és que he de telefonar just ara”) o continuar una entrant. Digues que estàs ocupat i que et tornen a telefonar INDEPENDENTMENT DE QUI SIGA LA PERSONA AMB QUÈ ESTÀS PARLANT, ja que tots mereixem el millor tracte, siga un superior o un subordinat, la dignitat ha de ser la mateixa per a tots.

2 – Si entres en una reunió, posa el telèfon en silenci. Si et telefonen, i has de parlar realment de manera urgent, SURT DE LA REUNIÓ PER A PARLAR PEL TEU MÒBIL. No faces engolir als altres la teua conversació, bé com a fons de la reunió general o bé, donat el teu to de veu, com una mostra de l'important que et creus i com de maleducat/da que en realitat eres. I no dónes oportunitat a què qui està a l'altre costat de la línia puga escoltar quelcom que no és procedent.

3 – Quan estàs en autobusos, trens, sales d'espera, etc., i estàs amb una conversació, hi ha molta gent que s'està assabentant de la teua vida. I pot no interessar-los per a res. O pot interessar-los massa els detalls que exposes. Pareix que hi ha massa persones que no veuen com a pèrdua d'intimitat contar la seua vida privada en un fòrum públic, perquè encara que li ho estiga dient a qui està a l'altra part del telèfon, està escoltant tot el món que hi ha al voltant.

Així es podrien exposar moltes mas situacions que tots vivim i coneixem diàriament, i les normes es poden resumir que cal donar prioritat a la comunicació directa i que cal tindre respecte tant al nostre interlocutor com a qui ens rodeja.

Açò és pur sentit comú, pura delicadesa. Però hi ha molt de cultiu de l'ensenyança i els valors tecnològics i poc de l'ensenyança i els valors humanístics. Haurem d'anar corregint-ho entre tots per a millorar la nostra societat.

L’educació de la joventut durant els últims anys

Per descomptat, l'educació de la joventut ha canviat com ho ha fet la societat. Que haja sigut per a millor o per a pitjor, depén de qui ho analitze. Però òbviament, ha canviat tant quantitativa com qualitativament.

Quantitativament, és obvi que molts més jóvens han pogut accedir a l'educació, tant en els nivells bàsics gratuïts com en els nivells superiors, a l'incrementar-se la capacitat adquisitiva relativa de les famílies. Actuen també altres variables, com són les ajudes socials (sempre insuficients) i el canvi de mentalitat en les succesives generacions de pares, que han anat percebent més clarament la conveniència que els seus fills dediquen la seua joventut a estudiar en compte d'aportar un sou a casa. Òbviament, sempre que la situació econòmica ho ha permés

També en el factor numèric ha influït l'accés als estudis de la part femenina de la població. L'avanç en el paper de la dona en la societat ha portat que en algunes carreres universitàries siguen majoria, cosa impensable fa uns quants anys.

Qualitativament, l'increment de titulats superiors és evident, així com el nivell mitjà d'escolarització.

Però estem centrant-nos en l'educació reglada, tant d'escolar com universitària. Què passa amb “L'Educació” en el seu concepte ampli?

Hem passat d'una educació basada en dogmes i autoritarismes, basada en el nacionalcatolicisme postfranquista, a la denunciada crisi d'autoritat, fi dels dogmes i desballestament dels ideals.

Ja els jóvens no actuen per temor. Ni al castic diví, ni als pares, ni als professors, ni a l'autoritat pública. El fantasma del feixisme va fer que el naixement de la democràcia ocasionara un rebuig, en la formació de les noves generacions, de conceptes com ara “obligació amb la societat”, “responsabilitat social”, etc. Democràcia es va confondre amb individualisme, i aquells partits que han anat detenint el poder han donat més importància a obtindre vots domesticats afavorint “mogudes” i concerts de rock que a fomentar una joventut solidària, amb concepte de l'Estat i de la ciutadania, com realment cuiden els països d'autèntica tradició democràtica. La falta de solidaritat, la no relació de la necessitat d'esforç amb el desig de determinat nivell material, el consumisme, la falta d'objectius, l'individualisme i el desinterés per una política que es percep corrompuda i professionalitzada són conseqüències ara d'una educació social tímida, covard i desorientada, que ha portat a la generació d'un proletariat de titulats, sense consciència dels seus drets com a treballadors ni dels seus deures com a ciutadans, guiats constantment en les seues pulsions primàries com a consumidors i convertits en dòcils votants de partits de disseny televisiu.

No pareix casual este disseny de societat.