VOTEM EN COLORS

a dicromia està envaint Espanya: Tot pareix dual, maniqueísta, en blanc i negre, principalment des dels mitjans d'informació, i entre ells eixa televisió pública que hauria de ser com la BBC i a vegades hauria d'anomenar-se TeleCentrípeta: Madrid o Barça, Madrid o províncies, Mourinho o Guardiola, comissions o UGT, PP o PSOE…

És que només sabem pensar en blanc i negre?, Raonem només amb dos posicions, com els sistemes informàtics? No hi ha més equips de futbol, no hi ha més sindicats, no hi ha més ciutats a Espanya que aquelles per on passen els madrilenys, o l'equip dels quals s'enfronta al Madrid? No hi ha més partits? Només estan eixos dos sindicats? Per favor!

És hora ja que els ciutadans, com afortunadament va passant, reaccionem davant d'esta potent i progressiva canalització de la democràcia cap a una dissidència controlada, dins de l'esperit Coca-cola o Pepsi. La diversitat és riquesa!.

D'altra banda, en la situació actual: Podem creure que algun dels dos grans partits es va a enfrontar a la banca, sent importants deutors dels seus crèdits? Podem creure que els grans aparells sindicals faran molta força, quan depenen dels pressupostos, fons per a formació i inclús els poden amenaçar de llevar-los places d'alliberats, la qual cosa implicaria que molts dels seus càrrec hagueren de tornar als seus llocs de treball d'origen?

El gran teatre es manté perquè els seus actors estan especialment interessats que continue: Els va en això el nivell de vida. Inclús pot paréixer que algun limitadet cap autonòmic de partit i la seua màfia mantenidora és més feliç com a tímida i blana oposició, però quedant-se ells, que amb una més possible victòria d'altres companys de partit més capaços. La mediocritat es va imposant en eixes estructures, d'on s'expulsa a aquells que són realment vàlids i, per tant, perillosos per als mediocres. Tenim polítics i quadros sindicals (de tots els colors) amb massa anys en el càrrec. Uns perquè valen, però altres perquè han sabut envoltar-se d'una cort d'agraïts que els blinda contra possibles moviments de cadira.

El pitjor d'açò és que este sistema, aparentment democràtic (els que cavalquen sobre ell es refugiaran en la sagrada democràcia perquè ningú els toque el quiosquet) ha resultat ser un pou negre que absorbix els recursos del país i de les seues classes treballadores, desviant-los cap a màfies, grups de poder, grups d'amics de banc de col•legi de pagament i altres associacions semblants. I han aconseguit sembrar un empedreïment tan gran de la moral ciutadana que es continua votant a corruptes i implicats (No és un conjunt musical, conste).

És hora ja que el ciutadà de peu es canse, que deixe de permetre que li prenguen el pèl. Per això hauríem de mantindre la campanya de VOTAR EN COLORS: Votem als partits xicotets, als partits locals, als pròxims, a aquells l'honradesa dels quals se suposa perquè encara no han pogut tocar el suficient poder. D'esquerres o de dretes (per favor: No ens passem als extrems). No deixem que ens posen etiqueta i ens tornen a dividir una altra vegada en l'Espanya roja i blava, perquè hi ha massa interessats a dividir-nos de forma controlada.

Compartim la iniciativa. Comentem-la, comentem-la: Enriquim el país amb més espectre de partits, més opinions, més possibilitats. Desmuntem les estructures que ens estan portant cap al model americà, amb dos partits, dos classes socials: els molt rics i els gens rics, dos begudes nacionals, milions de pobres i els servicis públics de pagament i robatori. Reaccionem. Anem a votar, però als altres. No ens quedem a casa, perquè l'abstenció manté el sistema. No ens deixem enganyar per això del “vot útil”, perquè sobre aquet han cavalcat molts incapaços i ens han dit moltes mentides. VOTEM EN COLORS, OXIGENEM EL PAÍS, RECUPEREM LA DEMOCRÀCIA REAL.

Pel que fa a les eleccions

El Lluis Llach ja va expressar força bé allò que es pot dir ara: No és això

I m'agradaria molt dir que recolze plenament allò que s'anomenat la "Spanish Revolution" ó el "Moviment 15-M". Però abans voldria tindre la plena convicció que ha segut un moviment realment espontani, i que té un futur. Les generacions obliden massa vegades el que van fer les generacions anteriors. Inclús la mateixa generació oblida, sovint, el que ella mateixa ha aconseguit, perquè, potser, s'han oblidat el protagonistes ó ens hem integrat, protagonistes i ideologies, en el sistema. Nosaltres també tingueren un somni, i nosaltres també teníem policies al costat, però no eran blaus: eran grisos, força diferents. Nosaltres no volíem democràcia real, perquè pensaven que tan sols amb la democràcia ens bastaria. Nosaltres creiem en els partits, perquè, com no hi-havia, tos ens semblaven bons. Però, formes més refinades més o menys, encara manen els mateixos. Hem guanyat molt, és cert. Però no estem on volíem estar i, ni de llunt, hem arribat on volíem arribar. I no tenim dret, precisament els que varem tindre fa molts anys aquell somni, per a aturar-nos ara i mols menys per a pensar que tot està perdut.

Per això cal, de vegades o bé periòdicament, una revolució. O un moviment que ens fassa despertar-nos, saltar i reaccionar. I encara que siga tan sols per això, cal agrair a tots aquestos jóvens i no tan jóvens que han eixit al carrer que ens demostren que encara hi ha esperança i que la foscor por alçar-se.

I tot comença per dir NO, JA HI HA PROU, NO ES AIXÒ.

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ  (LLuis Llach)

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

                                          Versions en Google