Pel que fa a alguns invents interessants

Sembla que s’haguera de pensar en invents d'alt nivell tecnològic i molt actuals: La televisió, Internet, el telèfon mòbil… Però, si ho pensem bé, d'eixos invents podríem prescindir amb prou facilitat. Anem a referir-nos a altres invents que ara ens pareixen naturals, però l'existència dels quals poques vegades ens plantegem:

El primer és l'aigua corrent: Això d'obrir un aixeta i tindre aigua a casa ens permet, no sols una elevada qualitat de vida, sinó una higiene personal i en l'alimentació que redunda en una garantia de major salut individual i social. No sols ens estalvia caminar quilòmetres fins al riu més pròxim, sinó que la facilitat d'accés a l'aigua ha canviat totalment els nostres costums. Qui va ser el primer que va pensar a canalitzar l'aigua fins a la cova, fins a la vivenda? Qui va perfeccionar els mètodes de potabilització massiva?. Eixe és un invent interessant.

I l'electricitat? Va inventar algú l'electricitat? No exactament: la va descobrir perquè ja estava ací com a fenomen físic. Es van inventar les seues aplicacions: des de la pereta fins a la llavadora. Tot allò que va a piles i amb bateries, també funciona elèctricament. Si en un moment determinat desapareguera l'electricitat, la nostra societat moriria com un cos sense energia vital: No podríem comunicar-nos, ni mantindre els hospitals, ni tan sols pujar l'aigua fins a les nostres cases. La societat actual sense electricitat periria.

I els medicaments? Els antibiòtics? Les vacunes? Què haguera sigut de nosaltres sense Pasteur, sense Fleming? Permetre'ns sobreviure a cruels malalties i inclús eradicar-les. Això és un invent. Però no podríem actualment produir medicines en gran escala sense electricitat, i molt menys sense aigua.

Les medicines permeten curar-nos. Les armes permeten matar-nos de manera industrial, organitzada i eficient. Des de l'inventor de la pólvora fins a l'equip que perfecciona l'arma més actual, tots col•laboren a la nostra destrucció organitzada. Ha millorat la humanitat? Es podria dir, en tot cas, que ha contribuït a mantindre estable la quantitat de població, a qui els invents anteriors, millorant el seu nivell de vida i de sanitat, permeten multiplicar-se més fàcilment.

En resum, els invents poden catalogar-se com més o menys interessants en funció de distintes escales de valors: Per al biòleg seran uns, per al militar altres, per al polític altres. Però en general, per a l'evolució de la humanitat, hi ha invents claus: qui va utilitzar el primer garrot, començant l'escalada d'armaments? Qui va tocar el primer tambor (o el que fóra) i ho va aplicar a la transmissió de missatges? Qui es va posar el primer vidre davant d'un ull per a millorar la seua visió? Seria bonic saber estes històries, i alliçonador veure com un xicotet avanç en el seu moment té després tremendes repercussions.

Personatges històrics rellevants

L'elecció dels personatges històrics està esbiaixada, sens dubte, pels condicionants culturals i ideològics de partida de l'elector. Està clar que no seran els mateixos per a una persona d'esquerres que per a una de dretes, o per a un catedràtic d'història, o per a una alcaldessa de València. Cada un triarà, com és obvi, en funció de la seua escala.

Pot dir-se que hi ha personatges històrics de rellevància objectiva. Però per a un valencià, qui és més important: Felip III, que va expulsar els moriscos, o Felip V, que quasi ens expulsa a tots? És més important Ramón i Cajal que Sra Concha Piquer?... Depén de qui li conteste.

La història és apassionant, i com apassionat de la història recomane vivament el programa d'Enric Calpena a Catalunya Ràdio anomenat “En Guàrdia”, que es pot trobar també a través d'Internet. És un programa magistral, que a més de tractar temes d'interés històric relacionats amb Catalunya (i per tant amb la Corona d'Aragó), compta amb la participació d'excel•lents especialistes. Els temes triats i el seu tractament són molt amens, i la duració de cada programa aconseguix la mesura justa per a informar-nos prou del tema i deixar-nos així amb la set de més informació. Des d'una connotació sociològica global, podem conéixer, per exemple, els efectes de la Guerra de Secessió americana en l'economia catalana, els detalls de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya o la participació de companyies catalanes en la guerra franc-prussiana. No conec cap programa així referit a la Comunitat Valenciana. Lamentable.

Però ací s'utilitza un concepte ampli de Catalunya, sense localismes ni provincialismes (ni imperialismes, que ningú s’espante). Sabrem així que els famosos Almogàvers provenien d'Alcoi, coneixerem les intimitats dels Borja i molts altres temes que ens demostren que la història d’u és la de tots. Hi ha programes, per exemple, per a parlar de la música dels westerns i, de pas, de la Història de la conquesta de l'Oest dels Estats Units, dels obres de Molière o de quan, en 1957, l'exèrcit franquista va entrar en combat contra insurgents marroquins a la colònia d'Ifni

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" És a dir: "Fins quan continuaràs abusant, Catilina, de la nostra paciència" Sabrem qui i per què va dir açò (aplicable a més d'un Catilina actual), o analitzarem l'Anàbasi de Xenofont. En fi, tot un univers apassionant per als que disfrutem amb la història.

Quina és la conclusió? Que el personatge autènticament rellevant és el ciutadà de peu, el que aguanta als dictadors, paga els impostos, patix les guerres i bota, de tant en tant, en tremendes revoltes contra opressors de qualsevol tipus, mentres que altres vegades aplaudix dòcil a papes i profetes o a cabdills populistes que els porten al desastre bèl•lic o a la fallida econòmica. Eixos són els personatges històrics rellevants: Els ciutadans de peu.

ELS EXCESSOS ES PAGUEN

D'entrada, pareix una frase repressora: L'associem als consells dels nostres iaios o dels nostres pares, quan menjàvem massa o ens passàvem amb la beguda. S'associa també a la moral catòlica, sempre repressora. Qui determina el que és un excés? Eixe és el problema.

Però resulta que és veritat. Totes les religions, tots els codis de moral, porten en algun moment este missatge. En principi, pareix que es dirigix a la vida personal: Un plat de paella és una delícia. Massa, poden ser fatals. Forma part de la consciència de cada un determinar on està la barrera, què és el que adequa i què és l'excessiu, en tots els aspectes de la nostra vida.

Transcendix també a la vida familiar, i a la social: Què és massa respecte? Quan un amor és excessiu? Quan ens excedim en la nostra hospitalitat? Jo cride molt? Parle massa en classe de valencià? M'excedisc estudiant? Sóc excessivament perfecte en el meu domini del llenguatge? Evidentment, em pot paréixer que sí, però probablement a les altres persones no. Objectivar la definició d'excés, ací està el problema.

Socialment, passa el mateix: Es paguen els excessos, i la societat s’adona que s'ha excedit quan ja és tard: Ens hem excedit en el gasto, descuidant la inversió. I ve la crisi. Paguem (Mai més evident). Ens hem excedit gastant-nos els fons europeus, i ara cal tornar els préstecs. I paguem. S'han excedit els governants invertint en fastos i en favades. I paguem nosaltres. Subtilesa: Els excessos es paguen, però no sempre els paga qui s'excedix.

Pareix que hi haja una llei universal de l'equilibri: “tu passa't, i veuràs”. Però eixe “tu” pot ser un subjecte individual o un subjecte social: La meua ciutat es passa amb els sorolls, i ho paga el conjunt de ciutadans que necessita dormir, perquè després ha de treballar per a pagar la folgança de que fan aquest soroll. La meua Comunitat s'endeuta perquè està desastrosament gestionada, i ho paguen els mateixos ciutadans que no poden dormir perquè han de treballar, encara que no siguen els que han triat a tan nefastos governants. El mateix per a les diputacions, per a l'Estat, per a la Comunitat Europea. Els bancs es passen en usura, i ho paguen els mateixos que paguen tota la cadena anterior.

Si, els excessos es paguen. Però no sempre paga qui s'excedix. Eixa és la qüestió.

L’educació de la joventut durant els últims anys

Per descomptat, l'educació de la joventut ha canviat com ho ha fet la societat. Que haja sigut per a millor o per a pitjor, depén de qui ho analitze. Però òbviament, ha canviat tant quantitativa com qualitativament.

Quantitativament, és obvi que molts més jóvens han pogut accedir a l'educació, tant en els nivells bàsics gratuïts com en els nivells superiors, a l'incrementar-se la capacitat adquisitiva relativa de les famílies. Actuen també altres variables, com són les ajudes socials (sempre insuficients) i el canvi de mentalitat en les succesives generacions de pares, que han anat percebent més clarament la conveniència que els seus fills dediquen la seua joventut a estudiar en compte d'aportar un sou a casa. Òbviament, sempre que la situació econòmica ho ha permés

També en el factor numèric ha influït l'accés als estudis de la part femenina de la població. L'avanç en el paper de la dona en la societat ha portat que en algunes carreres universitàries siguen majoria, cosa impensable fa uns quants anys.

Qualitativament, l'increment de titulats superiors és evident, així com el nivell mitjà d'escolarització.

Però estem centrant-nos en l'educació reglada, tant d'escolar com universitària. Què passa amb “L'Educació” en el seu concepte ampli?

Hem passat d'una educació basada en dogmes i autoritarismes, basada en el nacionalcatolicisme postfranquista, a la denunciada crisi d'autoritat, fi dels dogmes i desballestament dels ideals.

Ja els jóvens no actuen per temor. Ni al castic diví, ni als pares, ni als professors, ni a l'autoritat pública. El fantasma del feixisme va fer que el naixement de la democràcia ocasionara un rebuig, en la formació de les noves generacions, de conceptes com ara “obligació amb la societat”, “responsabilitat social”, etc. Democràcia es va confondre amb individualisme, i aquells partits que han anat detenint el poder han donat més importància a obtindre vots domesticats afavorint “mogudes” i concerts de rock que a fomentar una joventut solidària, amb concepte de l'Estat i de la ciutadania, com realment cuiden els països d'autèntica tradició democràtica. La falta de solidaritat, la no relació de la necessitat d'esforç amb el desig de determinat nivell material, el consumisme, la falta d'objectius, l'individualisme i el desinterés per una política que es percep corrompuda i professionalitzada són conseqüències ara d'una educació social tímida, covard i desorientada, que ha portat a la generació d'un proletariat de titulats, sense consciència dels seus drets com a treballadors ni dels seus deures com a ciutadans, guiats constantment en les seues pulsions primàries com a consumidors i convertits en dòcils votants de partits de disseny televisiu.

No pareix casual este disseny de societat.

Servicio técnico de Ono

Tratar con alguno de los actuales servicios técnicos es una experiencia prodigiosa. Os adjunto este correo que he enviado a Ono porque seguro que os sentís identificados. Ono va muy bien, hasta que hay que tratar con su servicio técnico, allá, en algún país lejano....

El domingo 30 de Octubre mi modem de cable pierde conexión a las 18:32, quedando las luces:

Cable Activity – apagada

Cable link – Pc Link – Internet – Intermitentes.

Llamo al servicio técnico de Ono (902929200), y tras una agoniosa interlocución con su disuasorio robot-contestador, que además me dice (sin éxito) que reinicia mi módem en modo remoto, accedo a una operadora.

Nueva identificación (Ya me ha identificado el robot), y nuevo reinicio remoto del modem. Me dice que el técnico reiniciará mi módem en remoto y me mandará un mensaje. Verifico mi teléfono. Admirable: De mi número solamente tienen parte de los dígitos. Cualquiera puede identificar (en España) que con ese número no se localiza a nadie. Me aseguro de que lo corrige.

A las 22 horas el modem sigue parpadeando y no me ha llegado ningún mensaje de Ono. Sigo sin Internet. He perdido varias operaciones bancarias y tiempo de trabajo por falta de conexión con Ono. Decido apagar y acostarme.

Esta mañana: ¡Eureka! Mi modem aparenta conexión, pero la Internet es intermitente, de forma que no puedo llegar a conectar con mi banco, recibir correo ni nada operativo. Decido volver a llamar a Ono. Nuevos trámites absolutamente absurdos en su robot-contestador, para luego nada. Me dice que espere 4 minutos. Espero varias veces 4 minutos. No tengo internet desde el día de ayer, y mi confianza en Ono se resquebraja cada vez que acudo a su servicio técnico.

Justo a la misma hora que ayer (18:32 aprox) vuelve a perder la conexión mi modem de cable. Vuelvo a llamar a Ono. Esta vez el robot-disuasorio se ceba conmigo (“¿Todos sus dispositivos funcionan, desea usted algo más?”, varias veces). Consigo pasar este bucle. Ya tengo claro que su sentido está en que solamente accedan al servicio técnico los usuarios más voluntariosos o necesitados. Otra vez varias veces cuatro minutos. Pero ahora sabe descontar. Consigo operadora. Me vuelve a identificar. Soy yo, no cabe duda. Me dice que me llamará el técnico. Vuelvo a preguntar cual es el número que tienen para conectar conmigo y me dice el mismo erróneo de ayer. ¡No está corregido! Me dice que un técnico vendrá a mi casa a revisar la instalación. La instalación de mi casa está muy bien, oiga. Lo que falla es Ono, del modem hacia allá.

Resulta que uno es informático, y trabaja en estas cosas desde 1975. Y resulta que todos los fines de semana (aproximadamente los domingos a las 12 de la mañana) se pierde la conexión durante un momento. U otras veces, como es el caso, se pierde para no volver en más tiempo. Y resulta que el servicio técnico de Ono, tal y como está montado, aparece perverso y disuasorio, principalmente cuando pretende achacar el mal funcionamiento al subsistema doméstico, cuando evidentemente es fallo, bien de su conexión física, bien de su servidor DNS o de cualquiera otra variable inherente al proveedor.

Así que como cliente de Ono, como consumidor y como técnico, estimo más que conveniente lo siguiente:

- Ono debe repasar sus procesos semanales puesto que, cuando las pérdidas de servicio son periódicas y sistemáticas, o median sin intervención ni modificación del subsistema doméstico, tanto más intermitentemente, obviamente son inherentes a su sistema. La asignación-desasignación de Ips (O cual sea el proceso) que se realiza semanalmente debe ser mejorado para garantizar la no pérdida de conexión por la parte cliente.

- Siendo que, obviamente, son posibles incidentes imponderables, es urgente la reforma de su servicio técnico en el interface al usuario, en el siguiente sentido:

1. No procede mezclar el teléfono de averías con el de otras posibilidades (Facturación, etc). Cuando álguien llama para una avería, no quiere pasear por menús robotizados cuyo efecto es altamente irritante. Distíngase el teléfono de averías del de otras atenciones al cliente.
2.  Los operadores del 1er nivel son o aparentan ser de culturas remotas, y en muchos momentos cuesta que entiendan nuestro castellano (tanto más si por detrás hay un potente griterío ambiente, que en ocasiones da la sensación de que hablas con álguien que te está atendiendo en su casa mientras hace la cena). Tampoco parecen muy duchos en el manejo de aplicaciones de incidencias, puesto que aparentan desconocer tu historia previa y no tener posibilidad o capacidad para la modificación de datos. La subcontratación es buena para la optimización de costes, pero tiene un límite claro en su eficiencia.
3. En el caso de averías repetidas-llamadas originadas dentro de una misma incidencia (incidencia no cerrada) es deplorable tener que seguir el mismo cauce de una llamada nueva, con la pérdida de tiempo que esto implica, Para ir a dar con una operadora/un operador que te aplica el mismo protocolo que si acabaras de llegar. Procede un tratamiento diferenciado en este caso, que de a entender al usuario que su avería no solamente es atendida, sino que es conocida e incluso recordada como abierta.

En resumidas cuentas, problemas de interface con el usuario mejorables con un poco de empatía emocional. Puede ser un poco más caro en principio pero más rentable para Ono a largo plazo, evitando que, ante estos funcionamientos, nos demos por vencidos y nos pasemos a sufrir los servicios técnicos de la competencia.

(Que probablemente tendrá subcontratada a la misma empresa de atención telefónica desde algún país lejano en el que rigen sueldos mucho menores)

A los que me habéis felicitado

Muchas gracias a todos los que me habéis felicitado y/o os habéis acordado de mi cumpleaños.

La mejor forma de agradecéroslos es compartir lo que uno aprende con los años, y que intento resumiros. Ni será todo lo que es, ni estará todo lo que debe estar, pero algo servirá:
 
1: No se para de aprender.

2: No se recupera el tiempo. Hay que disfrutar de cada pequeña cosa, cada segundo del día.

3: "La felicidad no es un camino, es una forma de viajar". Esto lo recibí de nuestro extraordinario maestro de Tai-chi Felix Castellanos y es una gran verdad.

4: Necesitamos que nos quieran. Nunca se agradece bastante a quien de verdad nos ama, y nunca hay que hacer daño a quien nos quiere.

5: Lo que hacemos hoy, mañana nos caerá encima. Más vale ir repartiendo cosas positivas.

6: No se puede amar de verdad, ni hacer nada de verdad interesante, si no se busca la riqueza interior. Hay que tener tiempo para uno mismo, y el espíritu es como el estómago: Si le metes basura, acabas hecho polvo. Hay que cuidarse y cultivarse.

7: Vale más un amanecer en el campo que todas las discotecas, pufes y demás putrefactorios.

8: Hay que hacer el Camino de Santiago, pero cuando no haya gente (Este año habrá demasiada). Y luego, entenderlo.

9: "En lo más duro del combate, sonríe. Pelea con armonía y limpieza y no busques destruir, solamente permanecer" (Esto es del Bushido, mis cuates)

10: "Hay que saber pararse y ver las flores crecer" (Esto también es Bushido puro)

11: El silencio compartido es lo que más comunica

12: Con el tiempo, lo que atesoramos y valoramos son las sonrisas, los amigos, los paisajes, las sensaciones de paz. Y lo que nos duele es no haber sabido querer bastante a quienes hemos perdido, o temer no haberlo transmitido.

"No es solamente lo que has hecho. Es también cómo lo has hecho, y por qué lo has hecho"

Pues eso. el año que viene más ;-)

Els clubs de fans com a fenomen social

Sempre hi ha hagut clubs de fans. La història ens parla des del principi de seguidors incondicionals d'algú o d'alguna cosa. Òbviament, este objecte o persona seguit ha estat sempre lligada a l'èxit o al poder. No és freqüent, encara que si possible, que existisquen fans d'alguna cosa exclusivament destructiva: Inclús les sectes suïcides recomanen tal pràctica en virtut d'una recompensa major, bé siga la glòria eterna o la reaparició en algun planeta estrany.

Ara s'anomenen “clubs de fans”, que no és no més ni menys que la utilització comercial del gregarisme emanant de la immaduresa humana. Però es diferencia poc un “fan” actual d'un conjunt roquer, que passa les nits exposat al fred per a aconseguir una entrada per a un concert (i a més a més, no precisament gratuïta) d'un “fan” d'alguna de les múltiples verges que poblen les nostres tradicions que se sotmet a encaixades i estretors per a besar un mant o cantar una saeta.

Segons pareix, determinades psicologies precisen seguir malaltissament a alguna cosa o a algú, bé siga per a sentir-se més segurs formant part d'un col•lectiu, assumint així uns determinats rols, o bé per a evair-se d'autèntics problemes que marquen la seua vida “real” en compte de la vida “postissa” que viuen quan exercixen de “fan”.

Arriba a haver-hi, òbviament, transmutacions més o menys exòtiques que xoquen en diferent mesura amb els patrons culturals existents. En realitat, poca diferència hi ha entre qui es vist de Dart Vaader per a un congrés de “La Guerra de Les Galàxies” i qui es vist de Natzaré per a una Setmana Santa: L'una és una mitologia importada i recent, l'altra és una mitologia més assentada i recolzada per la secta catòlica, imperant de forma històricament excessiva. Tan Club de Fans és, per tant, el de la cantant Rosario o el de Bustamante com una penya barcelonista o un club de seguidors de Sant JoseMaria. La diferència és què seguixen, i què pretenen al seguir-ho. Si és tan sols diversió, o millora de la seua pròpia vida, val. Si el que pretenen és fer-se amb el poder (Perillosos els Clubs de Fans de determinats líders polítics, per exemple) i condicionar la vida dels altres, mala cosa és i haurem de protegir-nos.

Gracias por vuestros correos

Me encanta que os gusten estos relatos. ¡Gracias por decírmelo!. Halaga mi vanidad de autor. En realidad, el objetivo de un blog es compartir, y es genial poder compartir con vosotros no ya los relatos, sino los sentimientos que hay detrás. Pongo algunos en valenciano, pero como también tengo lectores de Latinoamérica, el que queráis os lo pongo en castellano también.

Os extrañáis de que un físico-informático disfrute escribiendo. ¿Por qué? Hemos de volver al concepto global de persona y lo lamentable es que parezca que hay que especializarse en solamente una cosa. La Física, para aquellos que tan profundamente la amamos, deviene en un camino filosófico, una forma de ver el mundo. Y la informática no es más que una ingeniería, un instrumento. Y en ella se plasma perfectamente la futilidad y la veleidad de la soberbia de los pseudocientíficos actuales, convertidos en proletarios de la tecnología. ¿Cuando se ha visto un ingeniero tan mal pagado, un trabajador super-cualificado a quien se menosprecie tanto hoy día como a esos chavales que han quemado horas y estudios y cuya valía se ignora por culpa de tanta mentecatez entelevisionada que asocia la informática a los estereotipos o piensa que ser un buen informático es teclear rápido, conocer chorradas o hablar raro?

Tenemos una subversión de valores. Una sociedad que desprecia lo importante, como el trabajo y el estudio, valora lo aparente y vota a niños bien que se gastan nuestro dinero en chorradas en vez de crear vertebración y estructuras para una sociedad decente, permanente y estable. Vivimos en campañas de cuatro años, cara al voto, unos y otros. Y mientras tanto, la sociedad se descompone derrochando en espumas y ruido.

La reflexión está mal vista. La crítica lúcida, el ejercicio de la libertad de expresión, hace que los soplagaitas te miren alucinados porque te atreves a pensar en voz alta. ¡Cuanta mediocridad!.

Afortunadamente, nos queda Internet para comunicarnos. Pero le tienen miedo, quieren controlarla. Ningún poder quiere pensadores independientes. Te miran bien cuando le das caña al contrario, pero se mosquean cantidad cuando se ven en la foto. Pensemos, hablemos, critiquemos, digamos. Saquemos los colores a tanto pelota, a tanto criticador de pasillo que luego no se atreve a hablar en publico. Me niego a aceptar que los ideales que teníamos hace cuarenta años hayan sucumbido. Ni ellos, ni nosotros, oigan. Seguimos aquí y tenemos cosas tan importantes como aquel DIGUEM NO, de Raimon. Nosaltres no som d'eixe món.

Salud y libertad, compañeros. Disfrutémoslas y ejerzámoslas.