D'entrada, pareix una frase repressora: L'associem als consells dels nostres iaios o dels nostres pares, quan menjàvem massa o ens passàvem amb la beguda. S'associa també a la moral catòlica, sempre repressora. Qui determina el que és un excés? Eixe és el problema.
Però resulta que és veritat. Totes les religions, tots els codis de moral, porten en algun moment este missatge. En principi, pareix que es dirigix a la vida personal: Un plat de paella és una delícia. Massa, poden ser fatals. Forma part de la consciència de cada un determinar on està la barrera, què és el que adequa i què és l'excessiu, en tots els aspectes de la nostra vida.
Transcendix també a la vida familiar, i a la social: Què és massa respecte? Quan un amor és excessiu? Quan ens excedim en la nostra hospitalitat? Jo cride molt? Parle massa en classe de valencià? M'excedisc estudiant? Sóc excessivament perfecte en el meu domini del llenguatge? Evidentment, em pot paréixer que sí, però probablement a les altres persones no. Objectivar la definició d'excés, ací està el problema.
Socialment, passa el mateix: Es paguen els excessos, i la societat s’adona que s'ha excedit quan ja és tard: Ens hem excedit en el gasto, descuidant la inversió. I ve la crisi. Paguem (Mai més evident). Ens hem excedit gastant-nos els fons europeus, i ara cal tornar els préstecs. I paguem. S'han excedit els governants invertint en fastos i en favades. I paguem nosaltres. Subtilesa: Els excessos es paguen, però no sempre els paga qui s'excedix.
Pareix que hi haja una llei universal de l'equilibri: “tu passa't, i veuràs”. Però eixe “tu” pot ser un subjecte individual o un subjecte social: La meua ciutat es passa amb els sorolls, i ho paga el conjunt de ciutadans que necessita dormir, perquè després ha de treballar per a pagar la folgança de que fan aquest soroll. La meua Comunitat s'endeuta perquè està desastrosament gestionada, i ho paguen els mateixos ciutadans que no poden dormir perquè han de treballar, encara que no siguen els que han triat a tan nefastos governants. El mateix per a les diputacions, per a l'Estat, per a la Comunitat Europea. Els bancs es passen en usura, i ho paguen els mateixos que paguen tota la cadena anterior.
Si, els excessos es paguen. Però no sempre paga qui s'excedix. Eixa és la qüestió.
