Artes Marciales y envejecimiento.

Contesto al enlace dedicado por un excelente compañero y, como se alarga, pues lo pongo en este blog, que para eso está. Así se puede leer mejor.

Entiendo que cualquier ejercicio físico ayuda a combatir el envejecimiento, pero un arte marcial, y en este caso el kárate, trabajan en la precisión, coordinación y concentración de los movimientos. Y eso es lo que se supone que vamos perdiendo. Por lo tanto, cuanto más lo trabajemos, mejor.

Pero hay que ir más allá del kárate (u otro arte marcial similar) como ejercicio físico: El acercamiento al budismo zen, o al taoísmo en el caso del tai-chi, o a cualquier otra filosofía oriental tan ajenas en principio a lo que se nos enseña y se consume en la sociedad capitalista, proporcionan una visión especial tanto de la vida como de nuestra función dentro de ella, y digo función, puesto que interactuamos con ella por algo y para algo. Aquí, realmente, he visto que la Física y el Taoísmo nos están diciendo lo mismo con diferentes lenguajes. Otro hilo interesante que desarrollar en otra entrada.

Durante muchos años, y con una huella indeleble, he tenido ocasión de practicar kárate (primero Kyokushinkai, luego ya Shotokan), Aikido, Kung-Fu y Tai-chi. He obtenido de ellos el absoluto y total orgullo de haber formado parte del Tatami Universitario de Valencia, desde aquel año 69 en el que entré en los locales "provisionales" (con la provisionalidad eterna de las cosas en España) de Blasco Ibañez, facultad de Ciencias entonces. Y el tesoro insuperable de una selección de extraordinarios amigos, algunos de los cuales hoy son ya grandes y venerables maestros de las Artes Marciales y otros, simplemente, somos mayores e intentamos ser venerables, que ya es un mérito también. Y seguimos peleando por mantener ese espíritu que tanto nos ha dado, y que esperamos saber y poder transmitir.

El Karate es un Arte Marcial, igual que cualquier otra de las disciplinas que he mencionado y que otras que me dejo, que son similares o derivadas. No es un deporte de contacto, aunque aquí se ha occidentalizado demasiado en algunas de sus modalidades. Y como Arte, implica que solamente desde su práctica constante, y desde la humildad más absoluta, puedes llegar a pensar que en algún momento vas a hacer las cosas como toca. Y como marcial, aprendes rápidamente que hay que controlar la violencia, y que solamente a través de su control llegaremos a encaminar el combate para obtener los menores daños para ti y para tu atacante. Y esto, creedme, sirve para toda la vida, no solamente en los tatamis, sino en la vida personal y profesional. 

En realidad, lo extraordinario de cualquier Arte Marcial es que es la búsqueda de la armonía a través de su defensa y de su utilización. Y para esto, el paradigma es el Aikido, aunque no hay que perder de vista el Tai chi, que a través de su aparente suavidad encierra un arte marcial efectivo y contundente. Pero claro, para que todo esto dé sus frutos hay que entrenar, entrenar y trabajar mucho. Con eso también se aprende, y por eso siempre he aconsejado la práctica de un Arte Marcial para los niños. ¿Cual? Uno cuyo profesor sepa imbuir los auténticos valores del Budo y, desde luego, no sea un macarra ganacopas, que también los hay.

Lamentablemente, hay periodos para todo en esta vida, y mis tres prótesis (tranquilos, ninguna es por culpa de las Artes Marciales en principio. También hay gente que se lesiona con la bicicleta, o con el fútbol.) me aconsejan no practicar kárate ni nada parecido, aunque os aseguro que ponerme un karategui y asistir a las clases de algunos de mis amigos y maestros me produciría tal orgasmo que lloraría como un bebé por la emoción. Pero me queda el Tai Chi, que en cuanto pueda volveré a practicar con mis también amigos y maestros de Tantien, si es que readmiten a un roto informal como yo.

Igual que digo que una cosa es estudiar física y la otra es ser físico, lo primero es una coyuntura y lo otro una esencia, una actitud, una cosa es practicar Artes Marciales durante un tiempo y otra quedarse "colgado", y pasar a ser karateka para siempre, que no es más que la actitud de respeto hacia unos valores, el convencimiento de que hay que trabajar y aprender siempre para superarse, sea cual sea el nivel que tengas, y la seguridad de que no te vas a rendir nunca, por mal que estés, porque la lucha principal es contra uno mismo y ahí dentro de nosotros está nuestra fuerza.

Gracias, Pepe, por considerarme un karateka.

Los cinturones negro de kárate combaten mejor el envejecimiento

Produir, pensar, viure

Diuen els orientals que els occidentals hem perdut la saviesa de viure lentament. Que gran veritat! Creiem que per fer moltes coses som més productius, millors per a la societat. Això genera en la majoria de nosaltres constants frustracions, ja que no podem fer tot allò que volguérem o deguérem, i som conscients que la majoria de coses no les podem fer tan bé com podríem, ja que el que preval és la quantitat sobre la qualitat.

En el nostre interior, la diferència entre com creiem que hem de viure i com estem fent-ho genera una energia negativa que es torna contra nosaltres. Açò és el que hui es diagnostica com a estrés, que no és més que la somatització del resultat de l'anàlisi que la nostra saviesa interna fa de la vida que portem. I la major part de les vegades no aprovem.

Estem programats com a peces de la cadena producció-consum-venda, cada vegada més. Se'ns inculca el pànic a parar, a tindre un segon lliure per a analitzar el nostre camí i preguntar-nos si volem anar a on anem. Televisió, futbol, ràdio… Tot és un esforç per a tindre'ns distrets la major part possible del dia. I té èxit. Són molts els que senten paüra davant d'un possible moment de silenci, de soledat.

Se'ns ensenya a identificar lentitud amb falta de productivitat, amb ineficàcia, com un valor negatiu. Dir-li a algú lent és com dir-li desmanotat. No es concep l'absència de pressa que tenien els nostres predecessors per a fer les obres mestres que ens han llegat. No podem imaginar que un artesà puga disfrutar fent el seu treball, quan podria crear una cadena i produir moltes més peces, generar més benefici, més quantitat, més diners.

La civilització industrial i el capitalisme han elaborat bé la nostra escala de valors. Qui és útil? El que produïx molt en quantitat, si els beneficis són proporcionals a allò que ha produït. Si un treballador és feliç o no, no produïx plusvàlua, així que interessa que pense el que és útil que pense, valore el que és útil que valore i no s'isca del recte camí, que serà sempre el que convinga a la classe dominant.

Però el nostre interior no ens enganya: Dolors, malalties, depressions, violència… són les manifestacions que el nostre interior s’adona, que estem vivint com no volem. Podem tindre molt, podem “divertir-nos” molt. Però: Podem estar a soles amb nosaltres mateixos? Podem i sabem escoltar-nos?

Internet i la nostra intimitat

Actualment apareix com molt preocupant el menyspreu a la pròpia intimitat del ciutadà normal, especialment en les noves generacions. El respecte per la pròpia intimitat i per la d'aquells que coneixem és cosa que pareix que vaja en retrocés, o almenys així fa la impressió si analitzem diverses situacions. Per exemple:

Quan, dins de les diverses ocasions en què, com a ciutadà estàs obligat a esperar en centres públics (Centres de salut, etc. ) i et trobes rodejat de gent, eres oient involuntari de les conversacions de les persones que hi ha prop (O no tan prop, si criden molt). Preferiblement són les senyores d'edat major les que, al contar-se les unes a les altres la vida pròpia i les dels seus familiars i amics, t'informen , encara que no t’interessen, dels detalls més escabrosos i íntims dels que, per no estar ni assabentar-se del procés, estan indefensos per a refutar tals versions: Vides sexuals, discussions conjugals, temes de salut personals… són així difosos sense calcular qui pot escoltar-los ni l'ús que poden fer de tal informació.

Però allò que és de màxima actualitat és Internet, i principalment les seues xarxes socials. La gent publica les fotos pròpies i les dels seus amics sense cap tipus de precaució. Pots, així, veure que la teua foto, en condicions possiblement poc afortunades, navega sense control per tots els continents i, en qualsevol moment, pot ser usada contra tu. Intimitats, interiors de cases... Tot es publica.

Quin sentit té esta sobredosi d'informació? És conscient la gent que perd el control sobre la informació sobre si mateix, sobre la seua intimitat? Que pot ser usada esta, a més de amb fins comercials amb pocs escrúpols, a l'hora de demanar un treball, de contractar una assegurança, per un servici secret, per un grup de delinqüents, etc?

La societat de la informació ens està transformant en una societat gregària. Creiem que guanyem llibertat, i estem inserint-nos per pròpia voluntat en el ramat general. I pitjor encara, als nostres coneguts també sense que ells tinguen, de vegades, possibilitat de reaccionar. Hauríem de conscienciar-nos que la informació sobre nosaltres és part de nosaltres mateixos, i pot ser la clau de la nostra vida. I anar molt més amb compte.

Artícles recomanats

Manel Rodríguez Castelló: El seu blog és una referència extraordinària.
http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/2014/01/any-doportunitats.html

El catedràtic Josep LLuis Barona ens regala un altre dels seus artiicles en:
http://www.levante-emv.com/opinion/2014/01/04/valors/1065288.html

I Josep Piera ens parla de "Lo nostre"
http://www.levante-emv.com/cultura/2013/12/29/nostre/1064006.html

Bon inici de semana per a tots.

Vídeos recomanats: Què va passar amb la Grip A?

Sortosament, una altra televisió és possible. No vos perdeu aquest programa de TV3. Encara que és de 2010 no deixa de tindre actualitat, perquè la rifada seguix amb diverses formes.
http://www.tv3.cat/videos/3158291/Joan-Ramon-Laporte

Bona nit i bona sort

Mùsica recomendada: Meditación: Lama Gyurme & Jean Phiippe Rykiel - Rain of Blessings

Cuando las bases de nuestra "estupenda" sociedad capitalista se tambalean, y se evidencia lo que ya intuíamos o sabíamos muchos, que la corrupción es esencial al sistema, y que este es ha estado manteniendo sobre mentiras, y siguen queriendo haciéndonos creer mentiras cada vez más gordas para que no empecemos con las pedradas hacia quienes nos han mentido tanto, puede resultar conveniente volver la vista a otras culturas y a otras formas de plantearse las cosas.

Los que tuvimos el privilegio de conocer (lo que se pudo en España) el inicio del movimiento hippy (ojo con las manipulaciones posteriores que el sistema ha hacho de éste para digerirlo), pudimos encontrar algo que en la España supercatólica del franquismo estaba oculto: La existencia de otras religiones, de otras filosofías, de otras escalas de valores.

De ellas se destacaba la influencia del budismo, maravilloso y atrayente tema del que tanto hay que hablar y aprender. Y una de sus manifestaciones principales (acepto las críticas de que posiblemente muy comercializado) que nos ha llegado ha sido Lama Gyurme.

El primero de sus cds que tuve la suerte de recibir como un valioso regalo cuando  llegaba desde el budismo zen al budismo tibetano fue el que grabó con Jean Philippe Rykiel: Rain of blessings. Un amigo francés me lo trajo, calentito, y causó un gran impacto entre todos los que invéstigábamos estos temas ya que, realmente, hay música tibetana muy dura de escuchar. Una cosa es la afición y otra el masoquismo, realmente. Pero esto no, esto es una maravilla pacificadora.

Recibir el amanecer al aire libre, en plena naturaleza o en un buen balcón (preferentemente orientado hacia el Sureste), y si es posible haciendo armónicamente algunos ejercicios de Chikung, puede ser una estupenda forma de prepararse para superar esta crisis con ventaja, enriqueciéndonos. La meditación, en sus distintas vías (Taichi, Yoga,  Chikung, etc), ha sido siempre, cuanto menos, ignorada por los regímenes dictatoriales (el primero, la Iglesia Católica), ya que no hay nada más peligroso para ellos que permitir que la gente reflexiones.

Si no conocéis todo esto, daros un paseo por los enaces que os he puesto, y si tenéis el privilegio de vivir en Valencia  (no me refiero a la cosa política, claro), siempre podéis acercaros a la Escuela Tantien donde  Félix, Anabel y su equipo serán una excelente guía para iros acercando.

Y para terminar, os voy a recomendar que disfrutéis con este vídeo: Misticismo oriental y Física moderna. Otro día hablaremos del taoísmo y de algunas de sus músicas.

Que disfrutéis de un bonito amanecer

Música recomanada - Maria del Mar Bonet - De la Independència i de la cultura

Quan s'escolten les cançons de la Maria del Mar Bonet hom s'adona que realment els Països Catalans continuen vivint en el cor, no tan sols d'alguns grans artistes, sinó de tots aquells que hem nascut en aquesta banda del Mediterrani. Ès un veritable privilegi poder escoltar coses tan grans com la "Dansa de la Primavera" o "Ànima morta". Amb "Per Hipòcrates" ja s'evidencia la identificació amb la resta de les cultures mediterrànies

Son cançons totes plenes de sensibilitat, de profunditat, i del seny de la Mediterrània.  Però, el que ja és massa, és quan la Maria del Mar s'associa amb altres estreles de la cançó. Per exemple, amb la Mestra, l'extraordinária Mª Dolores Pradera, en aquesta meravella que és "Coloma Blanca". 

I quan s'associa amb el LLuis Llach i la Marina Rossell per a emocionar-nos amb el Cant de l'Enyor. Cal escoltar serenament aquesta cançó per a detectar amb quina sensibilitat es poden dir unes paraules d'amor, i amb quina dolçor tot el Mediterrani entra amb la música, semblant les seues ones, en l'anima dels que escoltem aquesta meravella.

I amb el Mediterrani i el seu mestre Serrat ens ve aquesta altra meravella de la seua col·laboració en "No trobaràs la mar". Necessàriament, ens arriba fins allò més interior que tenim, que és el nostre mar, la seua cultura, i amb ella la lluita per la pau, la cultura i la llibertat.

Crec, seriosament, que tota eixa hostilitat que existeix en determinats sectors de la societat espanyola - Podríem dir castellanista principalment - vers els catalans i la seua cultura te molt de desconeixement d'aquestes realitats, d'aquesta sensibilitat, d'aquesta cultura que és de tots tambè. És veritat que tot allò que és cultura i sensibilitat és tradicionalment enemic del poder no diguem espanyolista, sinó castellanista-aznarista , perquè Espanya és molt més que aquesta visió interessada amb la qual una classe dominant vol enganyar a un poble que creu defensar els seus arrels quan en realitat està defensant els interessos dels qui els governen, de la classe dels més poderosos, que en realitat no tenen cap nacionalitat. És hora ja de dir clarament que el poble castellà, i molt menys el poble valencià no han de ser mai enemics del poble català, i que mai cap poble ha de ser enemic de cap altre, sinó d'aquells que en realitat són els seus explotadors.

Afortunadament els catalans s'han adonat que la seua independència no és verdadera si han de ser governats per una dreta tan perillosa com la de l'Artur Mas i la seua gent. Afortunadament, el poble espanyol en general no ha caigut en aquesta trampa de les dretes aparentment nacionalistes de l'un i de l'altre costat y no han deixat els seus autèntics problemes per a ocupar-se d'un problema artificial com ha sigut aquesta suposada divisió d'un estat que ja ha deixat de tindre sentit si volem una Europa unida.

Deixeu-nos gaudir de la nostra cultura, de totes les Marias del Mar Bonet, LLuis Llach, Raimons i tants altres artistes de tots els pobles que constituïxen la nostra Europa. Si us plau: identifiqueu bé els vostres enemics, que no són ni els catalans, ni els castellans, ni els alemanys, sinó aquesta colla de lladres que ens manipula constantment i fabrica artificiosament enfrontaments entre nosaltres per a evitar que tots junts anem a per ells. que es justament el que hauríem de fer ja mateix.

Erasmus: Fer o desfer Europa

Sempre he cregut que si les beques Erasmus hagueren existit en el seu moment, les guerres mundials haurien sigut més difícils, per la raó potent de què el coneixement entre les gents dels distints països i cultures trenca els esquemes i dogmatismes. Així, quan milers d'estudiants alemanys han conviscut amb els francesos, o al revés, o els anglesos amb els espanyols, etc, s'han anat trencant eixes estupideses de classificació amb què es forjaven els enfrontaments entre nacions. El somni hippie que quan es convocara una guerra no acudira ningú ha sigut molt més possible en el moment en què milers de jóvens europeus pogueren dir: "Jo, a matar-me amb Hans, o amb Annie, o amb Raul....? Per tant no hi vaig!". S'ha forjat a través d'estos intercanvis. Que han de seguir, amb les seues correccions si foren necessàries. Però tallar açò al·legant la falta de fons és, a més d'una gran miopia, un gran pas destructiu.

I ho dic perquè si - imaginem - existira un poder (Sinistre poder, fosc, ocult i omnipotent) que volguera tornar a Europa a l'estat de la ruïna, la via més ràpida seria la de ressuscitar les guerres entre els seus estats. Per a això, els mitjans de comunicació sempre han sigut poderosos. I des de la predicació des dels púlpits a la TV o a la Internet, s'ha avançat molt tecnològicament, però l'únic vestigi que aparentment queda de llibertat són alguns servidors d'Internet no controlats.

Tornant al tema, Europa ha deixat de ser un lloc d'inversió interessant. Va ser font de riquesa en els seus períodes de creixement, tots fins ara originats després de guerres que la van deixar arrasada. El creixement no és infinit. I si es guanya amb els sistemes mentres creixen, la qual cosa cal fer, ja que el d'Europa està ja tancat, és arruïnar-la, perquè d'ací a vint anys torne a donar els índexs de retorn de la inversió que interessen.

Es pot al·legar que en un món globalitzat, no es pot arruïnar Europa sense afectar a la resta. I què, si serà rendible?. En el segle del Pacífic (atents a les possibles confrontacions de posicionament de les potències d'estes costes), l'Europa unida però menys que tenim hui en dia no és més que una xicoteta península del continent euroasiàtic, un molest competidor comercial i un mercat ja amb poques perspectives, a més a més exportador de teories molt perilloses com són els drets humans, la democràcia i totes eixes favades que minen la rendibilitat dels pobles. El que procedix fer, per tant, és sotmetre-la  a un llavada i planxat, que deixe de molestar, de manera que després d'un guaret podem tornar a "ajudar generosament" al seu creixement, i ací sí que es pot guanyar.

Qui es va a lamentar? . EUA? ¿Per a què ens necessita, tenint en quanta que en breu es va a enfrontar amb un enemic com a Xina, que a més controla punts estratègics de la seua economia?. Rússia? No vegeu la rialla que li va a donar a Putin quan la totpoderosa Alemanya o l'orgullosa França li demanen ajuda, amb els xinesos bullint en la porta posterior del seu gran territori i de les seues immenses fonts de riquesa..

Podrà ser que el IV Reich, el retorn als Imperis centrals, es prepare com un mecanisme de subsistència darwinista, deixant als països mediterranis com a mers "estats tap" perquè no arribe a Europa central eixa "primavera àrab" que s'està escapant de les mans, i que gràcies a l'avarícia del primer món en qualsevol moment pot significar molts més milers d'emigrants en les nostres costes. I un terrorisme fanàtic difícilment controlable, al qual els acomodats estats europeus tenen pànic.

Un altre mètode és "balcanitzar" Europa. És molt curiós la potència amb què estan ressorgint els moviments independentistes. Cosa natural, es pot dir, perquè quan s'acaba el menjar comú, tots volen alçar-se de la taula per a no haver de fregar. Però si mirem més enllà, podrem veure en un futur el retorn als enfrontaments fratricides. I estem veient, cosa esgarrifosa, com els que haurien d'evitar-los, conduint a les seues comunitats per la via de la pau i de la raó, ressusciten idees vetles que haurien d'estar en el més total oblit per la quantitat de vides que han costat, en la història d'Espanya entre elles. Açò és sobtat?.

Quant de temps tardaran les potents multinacionals que "confien al nostre país" a traslladar-se a l'Est, o a llocs on, a la mateixa conflictivitat, els obrers cobren encara menys i tinguen encara menys drets? Quant de temps, si no es conserva la idea de l'Europa culta, democràtica i igualitària com a objectiu comú, tardarà a ser açò una batalla per les restes del "imperi"? A què vénen ara eixes ostentacions nacionalistes dels uns i els altres, quan la nostra supervivència està a transcendir els nostres estats actuals (herència de les propietats privades de les dinasties reials, no ho oblidem) i constituir una Europa el més comú, el més mesclada i el més democràtica possible?

Per això és urgent no deixar morir els Erasmus. Inclús revitalitzar-los, estendre'ls. De manera que des del Cap Nord fins a Gibraltar no hi haja més que una sola pàtria i una sola bandera i que, respectant al màxim la personalitat de cada poble, cap d'ells se senta millor ni pitjor tractat que els altres. 

Pisos d'estudiants: Raimon al pati

El meu barri era un barri de gent bé, fa més de trenta anys. Gent bé i acomodada, empresaris i benestants de molta missa i senyores empindongades, de pells, abrics marrons i ulleres de sol. Hi ha locals religiosos de diverses tendències: Ultres, menys ultres i burguesi-progres. Les hores d'eixida de missa continuen sent espectaculars, però ja menys.

I és que el barri ha anat mutant: Els fills i filles dels matrimonis bé van fer les seues vides en altres ciutats o en colònies d'adossats o chaletitos, tots amb el seu titolet universitari i un més o menys bon matrimoni, molts amb el seu divorci i tot. Els senyors van anar morint, alguns abans o després que les seues empreses, i el barri se va anar poblant d'honorables viudes, que continuaven baixant al carrer amb els seus abrics marrons, els seus pentinats de perruqueria setmanal i algunes amb les seues "serventes", perquè alguna les podia conservar. En el carrer els esperen encara velociraptores d'ètnia innombrable que passen de demanar-les un euro a exigir-les que les paguen les factures, i alguna senyorassa espantada deixa que li volen 50 € del portamonedes confiadament obert. Transferència de capitals, dels més afavorits als menys afavorits, es dirà de forma políticament correcta. Pura i simple extorsió disfressada de mendicitat quan es veu de prop. 

Però les senyores van morint. I els seus bells pisos de 140 m2 queden disponibles. En alguns casos - pocs - es venen o lloguen a famílies normals que fan vida normal. En altres, molts, els fills o familiars llunyans preferixen llogar-los a estudiants, i ací ve la col·lisió. Perquè en un pis tal caben molts estudiants. I encara que foren civilitzats (casos hi ha) és molt difícil que tanta gent, més els invitats/des que solen tindre, no facen un soroll forçosament molest per als que han d'alçar-se a treballar enjorn, o tenen xiquets menuts, o malalts a casa.

Jo també he sigut estudiant, i a molta honra. Però em fa la sensació que ja no hi ha eixa pruïja de civilitat i passió per la cultura que es donava per suposat (bàrbars hi ha hagut sempre) a qui formava part de la Universitat. Lamentablement, poc exemple de civisme i respecte als altres he pogut veure en les diverses edicions de pisos d'estudiants que he pogut conéixer, més o menys de prop. Òbviament, hi ha hagut excepcions, clar. Però m'admira l'escassa formació cívica de qui arriba com estos als estudis universitaris, els crits, els sorolls a hores extemporànies, les males respostes a qui legítimament defén el seu dret al descans, la ignorància de tot respecte a la convivència.

Ignore qui ha imbuït en les onades de determinada joventut que pel fet de ser estudiants tenen dret a divertir-se sense reparar en les molèsties alienes. Pareix natural que ells comencen a viure a partir de l'1 de la matinada, quan les famílies mitjanes - que paguem amb els nostres impostos gran part dels seus estudis - estem intentant dormir perquè l'endemà hem de treballar, si tenim encara eixa sort. Per què passen cantant a crits les xiquetes i els xiquets - com a tal es comporten per molt universitaris que siguen - a les tantes del matí? Per què es queden jugant al futbol en el carrer de matinada? On s'han educat els "universitaris" de hui en dia. Perquè molts vénen de col·legi de pagament, de famílies bé, però l'educació seguix absent. Així que no li tiren la culpa a l'ensenyança pública, sinó tot al contrari.

Fa anys, quan va arribar la democràcia, vaig tindre un mal pressentiment quan l'estat que es va organitzar permetia que els adolescents s'avorriren bevent en les voreres. Les "Mogudes de la Dipu", els festivals oficials i privats, les festes i festivals més o menys electoralistes, han anat sembrant en la joventut la idea que tenen dret a divertir-se, caiga qui caiga, a l'hora que siga, a vegades amb la complicitat institucional de partits desesperats per captar els seus vots. I m'admira que gent que ha d'estudiar una carrera tinga tant de temps per a divertir-se i tants diners per a eixir mes o menys todes les nits. La societat, i els papàs, hem sigut tan condescendents, i a vegades tan mansos, que els xiquets, sense més mèrit de vegades que sobreviure a les diferents assignatures, han tingut cotxe, mòbil, moto i fins a un Erasmus per a canviar d'aires i exportar això del que ens podem sentir tan orgullosos: El "botelló".

Per tant així ens va. S'omplin els pisos de les finques habitades per famílies de grups amb estes premisses, i els patis de veïnat poden arribar a ser terrorífiques anàlisis sociològiques dels que heretaran la societat, si es jutja pels seus crits, conversacions i convivència. No entendré mai per què no es fan barris a part perquè este col·lectiu desenrotlle la seua vida, els seus horaris i els seus costums sense intersecció ni interferència amb la societat "normal". Així ells podrien divertir-se sense que ningú protestara i els "pringaos" que hem de treballar i creiem en l'educació cívica podríem tornar a poder descansar.

Un dels pisos que donen al meu gran pati de veïnat està ocupat per un grup de xics d'este tipus. Mentres un frega o fa el menjar pot escoltar les seues "animalaes" expressades entre rots, crits i sonores carcallades. Cosa que varia quan reben als equips visitants femenins, perquè "less burraes" que solten les delicades universitàries, els seus crits i altres estentoreitats deixen molt mal parat al suposadament més delicat sexe femení.

On està l'educació? Què ha passat? Tots estos essers, tremendament infantils per a l'edat i la grandària que tenen, tremendament irresponsables aparentment, se saben i canten a crits tots els anuncis de la tele. Probablement ens diguen que la política és un rotllo,  i tots van correctament mal vestits de marca pija. Vénen de pobles més o menys llunyans, i els divendres al matí (No tenen classe els divendres?) ixen submisos cap al seu poble amb el carret de la roba bruta perquè la llave i la planxe mamà, i tornen els diumenges a la vesprada o els dilluns al matí (No tenen classe els dilluns?) amb la roba preparada, per a una altra setmana de dura faena amb el mateix sonor programa.

Evidentment, açò no és extensiu a tot el col·lectiu estudiantil, però no em digueu que no coneixeu casos com els que conte.

Doncs resulta que en el meu pati, quan estos goril·les estaven en plena i sonora preparació del sopar (molt sonora) els he posat a Raimon. Mentres fregue em pose música, i esta vegada tocava Raimon. No he vist major silenci en el pati des que vaig posar a Monserrat Caballe cantant Norma. "Òstia, qui és eixe?". Els sentia comentar. Perquè cantava en la llengua del seu poble, en el seu valencià:

"Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

Vaig poder sentir que es quedaven pensatius, silenciosos. "No tot s'ha perdut", vaig pensar. Per Déu! Ningú els ha parlat a estos xics de Raimon? Només coneixen sèries americanes, programes de T5, merdes de consum? Què hem fet la generació de la transició perquè nostres valors estiguen tan arraconats? 

Vos continuaré contant coses dels pisos d'estudiants que sent i conec...

EL PODER DE MOBILITZACIÓ SOCIAL DE LES NOVES XARXES DE COMUNICACIONS

Ara tenim de plena actualitat aquest tema: Hem conegut allò que es diu “La primavera árabe”, que és com dir el despertar de les llibertats en uns pobles els quals no han conegut, ni gens ni mica, tot això de la democràcia i les facultats inherents d’exercici d’uns drets pràcticament inexistents en la seua realitat. I ens diuen que les xarxes de comunicacions han tingut un paper força important en la seua consecució.

També hem viscut – i patit – fa d’això molt pocs dies – com el politics i els seus equips dediquen cada vegada més esforços a intoxicar aquestes xarxes amb el seu “marqueting”, tot i fent créixer el poder aparent de la gent la qual es situa a l’altre costat, davant del seu ordinador. A més a més, les televisions i en general els diaris presten cada vegada més atenció a la seua part “digital”, que – tot s’ha de dir – els atorga molta matèria per omplir els seus espais.

¿És en realitat tan democràtica “La Xarxa”? ¿Tenim, realment, tanta llibertat amb les noves ferramentes digitals? Han assolit els pobles, amb aquest instrument, un nivell d’igualtat en allò que respecta a la llibertat de comunicar els seus pensaments, les seues preferències? Hi ha les mateixes oportunitats per a accedir a les xarxes de comunicacions en els diferents llocs? Hi ha un excés d’esperança en uns instruments que, com tot, es poden controlar per les organitzacions que realment controlen l’economia (la qual cosa vol dir controlar també la política i els governs)?

Realment, no. No tota la gent té la mateixa oportunitat per a accedir a les xarxes: Hi ha importants diferències econòmiques, educatives i, clarament, polítiques. I no cal parlar de les diferències de sexe en –precisament – els mateixos llocs on sembla que, amb més força, les dites xarxes han fet eixir als pobles al carrer per a canviar els seus polítics

Ha arribat la nit

I no per anunciada, la nit és menys fosca. Véiem arribar la tremenda foscor, la consideràvem inevitable. I ara estem entrant en el túnel. No tenim dret a espantar-nos, ja que tots coneixíem la seua arribada. Però no per això serà menor. Arriben temps de tempestat, de vents en contra, de risc de sotsobre, de desànim, de dubtes. I com a bons mariners, hem de mantindre el rumb, aguantar la canya, ajustar el drap i emproar als onades, si volem tornar a veure el Sol.

I una altra vegada, LLuis Llach ens presta les seues paraules:

 

Posem-nos dempeus una altra vegada

i que es senti la veu de tots

solemnement i clara

Cridem qui som

i que tothom ho escolti

i en acabat, que cadascú es vesteix

com bonament poda, i via fora!

que tot està per fer
i tot és possible
 
Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

També vos agradarà, de segur, aquesta altra: LLuis LLach. - Sommiem

Pensem que si les núvols blaus i carregades de foscor ens fan creure que la nit és inevitable i llarga, i el que és pitjor, que la tenim merescuda, el Sol sempre torna a eixir. I quan el Sol torna a eixir, ix sempre més roig i més bonic. Salut i força per a la lluita.

Més sobre les nuclears

La societat occidental està basada en la comoditat, se'ns oferix comoditat com una ferramenta més per a l'estabilitat i la submissió de les masses. I la nostra està basada en un consum massiu d'energia, i se'ns ha associat l'accés a una electricitat barata a l'existència, a pocs quilòmetres de les nostres ciutats, de monstres potencials que en un moment poden devorar, no sols el nostre present, sinó el futur de diverses generacions. Perquè és rendible, perquè dóna negoci, i perquè garantix l'estabilitat en el poder de grups i partits submisos davant de tals poders i enlluernats davant de tals negocis.

És un desbarat, en el nostre cas, tindre una nuclear a menys de cent quilòmetres d'una gran aglomeració urbana com València i el seu entorn (òbviament, és rendible). És un desbarat que estiga aigües amunt del Xúquer, d'on obtenim el seixanta per cent de la nostra aigua potable, i a més a més és l’artèria de regs i poblacions. També és un desbarat, per descomptat, que les zones europees amb més població siguen les que concentren el nombre més gran de nuclears (No cal més que veure qualsevol mapa de distribució). Però el que ens ha de donar molt a pensar és que molts dels habitants dels seus voltants donen per bona la seua existència a canvi dels llocs de treball que generen i de l'economia induïda per la seua presència, des del raonament que, com si explota alguna llunyana també ens afecta, per què no tindre-la a casa. Si ens han de matar, que siguen els nostres.

Cal veure, després de la terrible lliçó de Fukushima, si ens és realment rendible canviar els perills que impliquen les centrals nuclears pels beneficis que ens aporten. I no ocultar que és una tecnologia el comportament de la qual amb el pas del temps (fatiga de materials inclosa) ben bé no es coneix, els seus possibles accidents no es poden preveure amb seguretat i els efectes dels quals, com s'està demostrant amb la realitat, no es poden controlar i ni tan sols imaginar, per molt de poder que es tinga per a manipular la realitat.

Tal realitat és tossuda i independent. Poguera ser que el final nuclear de la humanitat (segons pareix sobreviurien les panderoles i les rates) no vindrà per un general-terroriste embogit amb accés als míssils, sinó per una banda d'avariciosos insaciables amb la seua seqüela de governants complaents, que són encara més perillosos. Encara que la culpa la té tant el que ven la bomba com el que la compra

Fan feredat les possibilitats. Cal no fer el paperot ni fer-se l’orni. En un dir Jesús tot pot canviar i anirem tots a tomballons. Hem de fer costat ja amb els que intenten para açò.

Les nuclears

La gent que coneix la meua titulació com a físic no tarda a preguntar-me sobre les centrals nuclears, tema sempre de moda i molt més des del desastre al Japó. Com a físic, la meua obligació és remetre'ls a altres companys que estan més especialitzats, més informats i més qualificats que jo per a emetre sentències. Jo puc opinar com a ciutadà, millor o pitjor informat, ja que la física nuclear no és el meu camp de treball, encara que adore la Física en qualsevol dels seus aspectes.

Establit açò, em resulta estremidora la lleugeresa amb què alguns polítics i altres agents de l'opinió pública han arribat a definir aquestes centrals com absolutament segures. I encara ara es definix alguna com totalment segura (Cofrentes, per exemple). Quina barbaritat!

En principi, no hi ha cap sistema segur al cent per cent. D'altra banda, només tenim la certesa, com passava en Fukushima abans del terratrèmol, que fins a la data no ha passat res (O això ens diuen). Només això. No podem preveure què passarà, ni encara que el terreny no fóra sísmic. Hi ha, sempre, possibilitats que alguna cosa falle (Murphy). I el que hem de poder veure amb tranquil•litat és la rendibilitat d'això, les conseqüències d'una possible fallada respecte als beneficis que obtenim.

Reconeguem també que este tema està totalment manipulat, tant per interessos econòmics com per interessos polítics. La tecnologia que se'ns ven (no diguem la que es va instal•lar fa anys) està enfocada cap a la rendibilitat, i la seguretat no hi és més que un paràmetre d'aquesta. Es calcula el nivell de seguretat necessari i suficient per a mantindre tal rendibilitat. Cap projecte nuclear, cap empresa privada, plantejaria nivells de seguretat tals que no li fóra rendible la instal•lació d'un reactor nuclear. Es perseguix el negoci, òbviament. I la sensació de seguretat s'obtindrà després manipulant als mitjans d'informació i als governs responsables. Els diners són molt poderosos.

Pel que fa a alguns invents interessants

Sembla que s’haguera de pensar en invents d'alt nivell tecnològic i molt actuals: La televisió, Internet, el telèfon mòbil… Però, si ho pensem bé, d'eixos invents podríem prescindir amb prou facilitat. Anem a referir-nos a altres invents que ara ens pareixen naturals, però l'existència dels quals poques vegades ens plantegem:

El primer és l'aigua corrent: Això d'obrir un aixeta i tindre aigua a casa ens permet, no sols una elevada qualitat de vida, sinó una higiene personal i en l'alimentació que redunda en una garantia de major salut individual i social. No sols ens estalvia caminar quilòmetres fins al riu més pròxim, sinó que la facilitat d'accés a l'aigua ha canviat totalment els nostres costums. Qui va ser el primer que va pensar a canalitzar l'aigua fins a la cova, fins a la vivenda? Qui va perfeccionar els mètodes de potabilització massiva?. Eixe és un invent interessant.

I l'electricitat? Va inventar algú l'electricitat? No exactament: la va descobrir perquè ja estava ací com a fenomen físic. Es van inventar les seues aplicacions: des de la pereta fins a la llavadora. Tot allò que va a piles i amb bateries, també funciona elèctricament. Si en un moment determinat desapareguera l'electricitat, la nostra societat moriria com un cos sense energia vital: No podríem comunicar-nos, ni mantindre els hospitals, ni tan sols pujar l'aigua fins a les nostres cases. La societat actual sense electricitat periria.

I els medicaments? Els antibiòtics? Les vacunes? Què haguera sigut de nosaltres sense Pasteur, sense Fleming? Permetre'ns sobreviure a cruels malalties i inclús eradicar-les. Això és un invent. Però no podríem actualment produir medicines en gran escala sense electricitat, i molt menys sense aigua.

Les medicines permeten curar-nos. Les armes permeten matar-nos de manera industrial, organitzada i eficient. Des de l'inventor de la pólvora fins a l'equip que perfecciona l'arma més actual, tots col•laboren a la nostra destrucció organitzada. Ha millorat la humanitat? Es podria dir, en tot cas, que ha contribuït a mantindre estable la quantitat de població, a qui els invents anteriors, millorant el seu nivell de vida i de sanitat, permeten multiplicar-se més fàcilment.

En resum, els invents poden catalogar-se com més o menys interessants en funció de distintes escales de valors: Per al biòleg seran uns, per al militar altres, per al polític altres. Però en general, per a l'evolució de la humanitat, hi ha invents claus: qui va utilitzar el primer garrot, començant l'escalada d'armaments? Qui va tocar el primer tambor (o el que fóra) i ho va aplicar a la transmissió de missatges? Qui es va posar el primer vidre davant d'un ull per a millorar la seua visió? Seria bonic saber estes històries, i alliçonador veure com un xicotet avanç en el seu moment té després tremendes repercussions.

Personatges històrics rellevants

L'elecció dels personatges històrics està esbiaixada, sens dubte, pels condicionants culturals i ideològics de partida de l'elector. Està clar que no seran els mateixos per a una persona d'esquerres que per a una de dretes, o per a un catedràtic d'història, o per a una alcaldessa de València. Cada un triarà, com és obvi, en funció de la seua escala.

Pot dir-se que hi ha personatges històrics de rellevància objectiva. Però per a un valencià, qui és més important: Felip III, que va expulsar els moriscos, o Felip V, que quasi ens expulsa a tots? És més important Ramón i Cajal que Sra Concha Piquer?... Depén de qui li conteste.

La història és apassionant, i com apassionat de la història recomane vivament el programa d'Enric Calpena a Catalunya Ràdio anomenat “En Guàrdia”, que es pot trobar també a través d'Internet. És un programa magistral, que a més de tractar temes d'interés històric relacionats amb Catalunya (i per tant amb la Corona d'Aragó), compta amb la participació d'excel•lents especialistes. Els temes triats i el seu tractament són molt amens, i la duració de cada programa aconseguix la mesura justa per a informar-nos prou del tema i deixar-nos així amb la set de més informació. Des d'una connotació sociològica global, podem conéixer, per exemple, els efectes de la Guerra de Secessió americana en l'economia catalana, els detalls de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya o la participació de companyies catalanes en la guerra franc-prussiana. No conec cap programa així referit a la Comunitat Valenciana. Lamentable.

Però ací s'utilitza un concepte ampli de Catalunya, sense localismes ni provincialismes (ni imperialismes, que ningú s’espante). Sabrem així que els famosos Almogàvers provenien d'Alcoi, coneixerem les intimitats dels Borja i molts altres temes que ens demostren que la història d’u és la de tots. Hi ha programes, per exemple, per a parlar de la música dels westerns i, de pas, de la Història de la conquesta de l'Oest dels Estats Units, dels obres de Molière o de quan, en 1957, l'exèrcit franquista va entrar en combat contra insurgents marroquins a la colònia d'Ifni

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" És a dir: "Fins quan continuaràs abusant, Catilina, de la nostra paciència" Sabrem qui i per què va dir açò (aplicable a més d'un Catilina actual), o analitzarem l'Anàbasi de Xenofont. En fi, tot un univers apassionant per als que disfrutem amb la història.

Quina és la conclusió? Que el personatge autènticament rellevant és el ciutadà de peu, el que aguanta als dictadors, paga els impostos, patix les guerres i bota, de tant en tant, en tremendes revoltes contra opressors de qualsevol tipus, mentres que altres vegades aplaudix dòcil a papes i profetes o a cabdills populistes que els porten al desastre bèl•lic o a la fallida econòmica. Eixos són els personatges històrics rellevants: Els ciutadans de peu.

ELS EXCESSOS ES PAGUEN

D'entrada, pareix una frase repressora: L'associem als consells dels nostres iaios o dels nostres pares, quan menjàvem massa o ens passàvem amb la beguda. S'associa també a la moral catòlica, sempre repressora. Qui determina el que és un excés? Eixe és el problema.

Però resulta que és veritat. Totes les religions, tots els codis de moral, porten en algun moment este missatge. En principi, pareix que es dirigix a la vida personal: Un plat de paella és una delícia. Massa, poden ser fatals. Forma part de la consciència de cada un determinar on està la barrera, què és el que adequa i què és l'excessiu, en tots els aspectes de la nostra vida.

Transcendix també a la vida familiar, i a la social: Què és massa respecte? Quan un amor és excessiu? Quan ens excedim en la nostra hospitalitat? Jo cride molt? Parle massa en classe de valencià? M'excedisc estudiant? Sóc excessivament perfecte en el meu domini del llenguatge? Evidentment, em pot paréixer que sí, però probablement a les altres persones no. Objectivar la definició d'excés, ací està el problema.

Socialment, passa el mateix: Es paguen els excessos, i la societat s’adona que s'ha excedit quan ja és tard: Ens hem excedit en el gasto, descuidant la inversió. I ve la crisi. Paguem (Mai més evident). Ens hem excedit gastant-nos els fons europeus, i ara cal tornar els préstecs. I paguem. S'han excedit els governants invertint en fastos i en favades. I paguem nosaltres. Subtilesa: Els excessos es paguen, però no sempre els paga qui s'excedix.

Pareix que hi haja una llei universal de l'equilibri: “tu passa't, i veuràs”. Però eixe “tu” pot ser un subjecte individual o un subjecte social: La meua ciutat es passa amb els sorolls, i ho paga el conjunt de ciutadans que necessita dormir, perquè després ha de treballar per a pagar la folgança de que fan aquest soroll. La meua Comunitat s'endeuta perquè està desastrosament gestionada, i ho paguen els mateixos ciutadans que no poden dormir perquè han de treballar, encara que no siguen els que han triat a tan nefastos governants. El mateix per a les diputacions, per a l'Estat, per a la Comunitat Europea. Els bancs es passen en usura, i ho paguen els mateixos que paguen tota la cadena anterior.

Si, els excessos es paguen. Però no sempre paga qui s'excedix. Eixa és la qüestió.

L’educació de la joventut durant els últims anys

Per descomptat, l'educació de la joventut ha canviat com ho ha fet la societat. Que haja sigut per a millor o per a pitjor, depén de qui ho analitze. Però òbviament, ha canviat tant quantitativa com qualitativament.

Quantitativament, és obvi que molts més jóvens han pogut accedir a l'educació, tant en els nivells bàsics gratuïts com en els nivells superiors, a l'incrementar-se la capacitat adquisitiva relativa de les famílies. Actuen també altres variables, com són les ajudes socials (sempre insuficients) i el canvi de mentalitat en les succesives generacions de pares, que han anat percebent més clarament la conveniència que els seus fills dediquen la seua joventut a estudiar en compte d'aportar un sou a casa. Òbviament, sempre que la situació econòmica ho ha permés

També en el factor numèric ha influït l'accés als estudis de la part femenina de la població. L'avanç en el paper de la dona en la societat ha portat que en algunes carreres universitàries siguen majoria, cosa impensable fa uns quants anys.

Qualitativament, l'increment de titulats superiors és evident, així com el nivell mitjà d'escolarització.

Però estem centrant-nos en l'educació reglada, tant d'escolar com universitària. Què passa amb “L'Educació” en el seu concepte ampli?

Hem passat d'una educació basada en dogmes i autoritarismes, basada en el nacionalcatolicisme postfranquista, a la denunciada crisi d'autoritat, fi dels dogmes i desballestament dels ideals.

Ja els jóvens no actuen per temor. Ni al castic diví, ni als pares, ni als professors, ni a l'autoritat pública. El fantasma del feixisme va fer que el naixement de la democràcia ocasionara un rebuig, en la formació de les noves generacions, de conceptes com ara “obligació amb la societat”, “responsabilitat social”, etc. Democràcia es va confondre amb individualisme, i aquells partits que han anat detenint el poder han donat més importància a obtindre vots domesticats afavorint “mogudes” i concerts de rock que a fomentar una joventut solidària, amb concepte de l'Estat i de la ciutadania, com realment cuiden els països d'autèntica tradició democràtica. La falta de solidaritat, la no relació de la necessitat d'esforç amb el desig de determinat nivell material, el consumisme, la falta d'objectius, l'individualisme i el desinterés per una política que es percep corrompuda i professionalitzada són conseqüències ara d'una educació social tímida, covard i desorientada, que ha portat a la generació d'un proletariat de titulats, sense consciència dels seus drets com a treballadors ni dels seus deures com a ciutadans, guiats constantment en les seues pulsions primàries com a consumidors i convertits en dòcils votants de partits de disseny televisiu.

No pareix casual este disseny de societat.

Els clubs de fans com a fenomen social

Sempre hi ha hagut clubs de fans. La història ens parla des del principi de seguidors incondicionals d'algú o d'alguna cosa. Òbviament, este objecte o persona seguit ha estat sempre lligada a l'èxit o al poder. No és freqüent, encara que si possible, que existisquen fans d'alguna cosa exclusivament destructiva: Inclús les sectes suïcides recomanen tal pràctica en virtut d'una recompensa major, bé siga la glòria eterna o la reaparició en algun planeta estrany.

Ara s'anomenen “clubs de fans”, que no és no més ni menys que la utilització comercial del gregarisme emanant de la immaduresa humana. Però es diferencia poc un “fan” actual d'un conjunt roquer, que passa les nits exposat al fred per a aconseguir una entrada per a un concert (i a més a més, no precisament gratuïta) d'un “fan” d'alguna de les múltiples verges que poblen les nostres tradicions que se sotmet a encaixades i estretors per a besar un mant o cantar una saeta.

Segons pareix, determinades psicologies precisen seguir malaltissament a alguna cosa o a algú, bé siga per a sentir-se més segurs formant part d'un col•lectiu, assumint així uns determinats rols, o bé per a evair-se d'autèntics problemes que marquen la seua vida “real” en compte de la vida “postissa” que viuen quan exercixen de “fan”.

Arriba a haver-hi, òbviament, transmutacions més o menys exòtiques que xoquen en diferent mesura amb els patrons culturals existents. En realitat, poca diferència hi ha entre qui es vist de Dart Vaader per a un congrés de “La Guerra de Les Galàxies” i qui es vist de Natzaré per a una Setmana Santa: L'una és una mitologia importada i recent, l'altra és una mitologia més assentada i recolzada per la secta catòlica, imperant de forma històricament excessiva. Tan Club de Fans és, per tant, el de la cantant Rosario o el de Bustamante com una penya barcelonista o un club de seguidors de Sant JoseMaria. La diferència és què seguixen, i què pretenen al seguir-ho. Si és tan sols diversió, o millora de la seua pròpia vida, val. Si el que pretenen és fer-se amb el poder (Perillosos els Clubs de Fans de determinats líders polítics, per exemple) i condicionar la vida dels altres, mala cosa és i haurem de protegir-nos.

Noves tecnologies

Llegir les notícies i les favades de diaris i telenotícies em porta a les següents reflexions, que en realitat fa molt de temps que em faig:

Es parla amb molta facilitat de tot això de la informàtica primer, i desprès d’allò que més àmpliament s’inclou sota eixa dita denominació de “Noves tecnologies”, en tant que la majoria de la gent que en parla ho fa sense la menor idea, o en tot cas amb una cultureta de revista o de promptuari de partit polític. Una impostura més en aquest sistema nostre més orientat a tot el que és accidental que al que és substancial, com les Falles, tot d’aparença i buit, que al sistema desitjable que genera infraestructura perdurable.

La majoria dels politics parlen amb una alegria kamikaze de les solucions informàtiques, per exemple. Solucions màgiques que, en el curt espai de temps que ells governaran (bé per meravelles de la democràcia o, en la majoria dels casos, per les tiranies internes del seu partit) diuen que arreglaran les coses que abans de la seua arribada funcionaven tan malament i ara, amb un concurs de moltíssims euros, posaran en marxa un programa informàtic que farà feliços als ciutadans i innecessaris als funcionaris (cal deixar llocs lliures per als amics i deutes del partit).

La realitat, però, és molt més dura. Abans de tot, perquè si les coses ja van mal amb llapis, i si no hi ha autèntica voluntat de solucionar i actualitzar els procediments administratius, o no es pot perquè cal véncer dificultats massa grans (resistències internes, regnes de taifes, interessos creats els quals no hi ha autèntica autoritat per a desfer, o no interessa embolicar-se massa perquè el resultat ha d’estar per a les properes eleccions) tots els diners dedicats a comprar ordinadors, tota la inversió en hores-home i en programes informàtics, resulta un notari car que amb el temps trau a lluir totes les mancances i misèries del sistema burocràtic. Si a això afegim que és necessària, de forma acumulativa, una quantitat creixent de diners per a mantindre o aconseguir simplement posar en funcionament les brillants solucions informàtiques de polítics anteriors, el pastís que es genera és prou marró perquè el polític generador respire alleugerit quan el canvien de lloc. Però queda la despesa feta, el merder muntat, les medalles en pits fugits i el repte de salvar allò en mans dels treballadors, que són els que es queden més temps i cobren menys diners.

I, òbviament, són aquells que més i millor coneixen els assumptes a resoldre, on hi ha les autèntiques fallades del sistema, els que en la majoria dels casos resulten menys consultats a l'hora d'informatitzar. Es convoca solemnes empreses consultores de senyors molt seriosos amb jaqueta i corbata i senyores molt arreglades amb aspecte de molt llestes, empreses les quals com més estranger siga el nom millor. Es fan moltes i denses reunions, amb “Power-Points” i “breakfast”, en les quals personatges prou allunyats de la realitat expliquen de la manera més cara i complicada com haurien de ser les coses perquè ells cobren el més possible i els altres isquen molt i bé en la tele. Però... ¿I deixar el problema arreglat, eh?

Dret a la intimitat i a la informació

En temps d'eleccions, però també pel que podem veure prou passades, els partits aparentment volen salvar-nos, millorar la nostra vida. Però en la majoria dels casos, l'interés més fogós dels seus representants està a garantir la supervivència econòmica en les millors condicions dels que han triat la política per a viure de ella, com a professió i ,fins i tot alguns, com a trampolí per a fer fortuna.

No parlarem del famós dret a la imatge i a la intimitat, sinó del dret del ciutadà a rebre aquella informació que desitja, ni més ni menys. La febra per l'emissió del propi missatge polític fa que els partits exploren totes les formes de transmetre-ho. D'ací que, sense esperar-ho, de sobte puga arribar un missatge al teu mòbil o, el que pot ser molt més terrible, una imatge del candidat a la teua pantalla.

Es viola així l'espai d'intimitat del presumpte votant. S'introduïx el tascó publicitari sense capacitat de defensa, i es busquen aquells moments en què la capacitat de crítica o d'autodefensa intel·lectual està menys activada. S'utilitzen missatges obscenament simples, d'un nivell intel·lectual abjecte, considerant que la majoria de l'electorat és estúpid, o actua com si ho fóra. (Es pot veure en comunitats autònomes massa properes el resultat).

És evident que com a votants i ciutadans tenim dret a la informació. Però no l'obligació de rebre-la quan se'ns impose. Hem de poder triar el moment de rebre el nostre paquet informatiu del tema i procedència triats voluntàriament. En cas contrari, les eleccions es converteixen en meres campanyes publicitàries, els venedors i productes de les quals pareixen lluitar pel seu propi descrèdit, amb la conseqüència per fàstic del descrèdit més absolut de l'activitat política, la qual cosa dóna pas a la llarga a societats conformistes i governs dictatorials.