Sempre he cregut que si les beques Erasmus hagueren existit en el seu moment, les guerres mundials haurien sigut més difícils, per la raó potent de què el coneixement entre les gents dels distints països i cultures trenca els esquemes i dogmatismes. Així, quan milers d'estudiants alemanys han conviscut amb els francesos, o al revés, o els anglesos amb els espanyols, etc, s'han anat trencant eixes estupideses de classificació amb què es forjaven els enfrontaments entre nacions. El somni hippie que quan es convocara una guerra no acudira ningú ha sigut molt més possible en el moment en què milers de jóvens europeus pogueren dir: "Jo, a matar-me amb Hans, o amb Annie, o amb Raul....? Per tant no hi vaig!". S'ha forjat a través d'estos intercanvis. Que han de seguir, amb les seues correccions si foren necessàries. Però tallar açò al·legant la falta de fons és, a més d'una gran miopia, un gran pas destructiu.
I ho dic perquè si - imaginem - existira un poder (Sinistre poder, fosc, ocult i omnipotent) que volguera tornar a Europa a l'estat de la ruïna, la via més ràpida seria la de ressuscitar les guerres entre els seus estats. Per a això, els mitjans de comunicació sempre han sigut poderosos. I des de la predicació des dels púlpits a la TV o a la Internet, s'ha avançat molt tecnològicament, però l'únic vestigi que aparentment queda de llibertat són alguns servidors d'Internet no controlats.
Tornant al tema, Europa ha deixat de ser un lloc d'inversió interessant. Va ser font de riquesa en els seus períodes de creixement, tots fins ara originats després de guerres que la van deixar arrasada. El creixement no és infinit. I si es guanya amb els sistemes mentres creixen, la qual cosa cal fer, ja que el d'Europa està ja tancat, és arruïnar-la, perquè d'ací a vint anys torne a donar els índexs de retorn de la inversió que interessen.
Es pot al·legar que en un món globalitzat, no es pot arruïnar Europa sense afectar a la resta. I què, si serà rendible?. En el segle del Pacífic (atents a les possibles confrontacions de posicionament de les potències d'estes costes), l'Europa unida però menys que tenim hui en dia no és més que una xicoteta península del continent euroasiàtic, un molest competidor comercial i un mercat ja amb poques perspectives, a més a més exportador de teories molt perilloses com són els drets humans, la democràcia i totes eixes favades que minen la rendibilitat dels pobles. El que procedix fer, per tant, és sotmetre-la a un llavada i planxat, que deixe de molestar, de manera que després d'un guaret podem tornar a "ajudar generosament" al seu creixement, i ací sí que es pot guanyar.
Qui es va a lamentar? . EUA? ¿Per a què ens necessita, tenint en quanta que en breu es va a enfrontar amb un enemic com a Xina, que a més controla punts estratègics de la seua economia?. Rússia? No vegeu la rialla que li va a donar a Putin quan la totpoderosa Alemanya o l'orgullosa França li demanen ajuda, amb els xinesos bullint en la porta posterior del seu gran territori i de les seues immenses fonts de riquesa..
Podrà ser que el IV Reich, el retorn als Imperis centrals, es prepare com un mecanisme de subsistència darwinista, deixant als països mediterranis com a mers "estats tap" perquè no arribe a Europa central eixa "primavera àrab" que s'està escapant de les mans, i que gràcies a l'avarícia del primer món en qualsevol moment pot significar molts més milers d'emigrants en les nostres costes. I un terrorisme fanàtic difícilment controlable, al qual els acomodats estats europeus tenen pànic.
Un altre mètode és "balcanitzar" Europa. És molt curiós la potència amb què estan ressorgint els moviments independentistes. Cosa natural, es pot dir, perquè quan s'acaba el menjar comú, tots volen alçar-se de la taula per a no haver de fregar. Però si mirem més enllà, podrem veure en un futur el retorn als enfrontaments fratricides. I estem veient, cosa esgarrifosa, com els que haurien d'evitar-los, conduint a les seues comunitats per la via de la pau i de la raó, ressusciten idees vetles que haurien d'estar en el més total oblit per la quantitat de vides que han costat, en la història d'Espanya entre elles. Açò és sobtat?.
Quant de temps tardaran les potents multinacionals que "confien al nostre país" a traslladar-se a l'Est, o a llocs on, a la mateixa conflictivitat, els obrers cobren encara menys i tinguen encara menys drets? Quant de temps, si no es conserva la idea de l'Europa culta, democràtica i igualitària com a objectiu comú, tardarà a ser açò una batalla per les restes del "imperi"? A què vénen ara eixes ostentacions nacionalistes dels uns i els altres, quan la nostra supervivència està a transcendir els nostres estats actuals (herència de les propietats privades de les dinasties reials, no ho oblidem) i constituir una Europa el més comú, el més mesclada i el més democràtica possible?
Per això és urgent no deixar morir els Erasmus. Inclús revitalitzar-los, estendre'ls. De manera que des del Cap Nord fins a Gibraltar no hi haja més que una sola pàtria i una sola bandera i que, respectant al màxim la personalitat de cada poble, cap d'ells se senta millor ni pitjor tractat que els altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario