Produir, pensar, viure

Diuen els orientals que els occidentals hem perdut la saviesa de viure lentament. Que gran veritat! Creiem que per fer moltes coses som més productius, millors per a la societat. Això genera en la majoria de nosaltres constants frustracions, ja que no podem fer tot allò que volguérem o deguérem, i som conscients que la majoria de coses no les podem fer tan bé com podríem, ja que el que preval és la quantitat sobre la qualitat.

En el nostre interior, la diferència entre com creiem que hem de viure i com estem fent-ho genera una energia negativa que es torna contra nosaltres. Açò és el que hui es diagnostica com a estrés, que no és més que la somatització del resultat de l'anàlisi que la nostra saviesa interna fa de la vida que portem. I la major part de les vegades no aprovem.

Estem programats com a peces de la cadena producció-consum-venda, cada vegada més. Se'ns inculca el pànic a parar, a tindre un segon lliure per a analitzar el nostre camí i preguntar-nos si volem anar a on anem. Televisió, futbol, ràdio… Tot és un esforç per a tindre'ns distrets la major part possible del dia. I té èxit. Són molts els que senten paüra davant d'un possible moment de silenci, de soledat.

Se'ns ensenya a identificar lentitud amb falta de productivitat, amb ineficàcia, com un valor negatiu. Dir-li a algú lent és com dir-li desmanotat. No es concep l'absència de pressa que tenien els nostres predecessors per a fer les obres mestres que ens han llegat. No podem imaginar que un artesà puga disfrutar fent el seu treball, quan podria crear una cadena i produir moltes més peces, generar més benefici, més quantitat, més diners.

La civilització industrial i el capitalisme han elaborat bé la nostra escala de valors. Qui és útil? El que produïx molt en quantitat, si els beneficis són proporcionals a allò que ha produït. Si un treballador és feliç o no, no produïx plusvàlua, així que interessa que pense el que és útil que pense, valore el que és útil que valore i no s'isca del recte camí, que serà sempre el que convinga a la classe dominant.

Però el nostre interior no ens enganya: Dolors, malalties, depressions, violència… són les manifestacions que el nostre interior s’adona, que estem vivint com no volem. Podem tindre molt, podem “divertir-nos” molt. Però: Podem estar a soles amb nosaltres mateixos? Podem i sabem escoltar-nos?

Internet i la nostra intimitat

Actualment apareix com molt preocupant el menyspreu a la pròpia intimitat del ciutadà normal, especialment en les noves generacions. El respecte per la pròpia intimitat i per la d'aquells que coneixem és cosa que pareix que vaja en retrocés, o almenys així fa la impressió si analitzem diverses situacions. Per exemple:

Quan, dins de les diverses ocasions en què, com a ciutadà estàs obligat a esperar en centres públics (Centres de salut, etc. ) i et trobes rodejat de gent, eres oient involuntari de les conversacions de les persones que hi ha prop (O no tan prop, si criden molt). Preferiblement són les senyores d'edat major les que, al contar-se les unes a les altres la vida pròpia i les dels seus familiars i amics, t'informen , encara que no t’interessen, dels detalls més escabrosos i íntims dels que, per no estar ni assabentar-se del procés, estan indefensos per a refutar tals versions: Vides sexuals, discussions conjugals, temes de salut personals… són així difosos sense calcular qui pot escoltar-los ni l'ús que poden fer de tal informació.

Però allò que és de màxima actualitat és Internet, i principalment les seues xarxes socials. La gent publica les fotos pròpies i les dels seus amics sense cap tipus de precaució. Pots, així, veure que la teua foto, en condicions possiblement poc afortunades, navega sense control per tots els continents i, en qualsevol moment, pot ser usada contra tu. Intimitats, interiors de cases... Tot es publica.

Quin sentit té esta sobredosi d'informació? És conscient la gent que perd el control sobre la informació sobre si mateix, sobre la seua intimitat? Que pot ser usada esta, a més de amb fins comercials amb pocs escrúpols, a l'hora de demanar un treball, de contractar una assegurança, per un servici secret, per un grup de delinqüents, etc?

La societat de la informació ens està transformant en una societat gregària. Creiem que guanyem llibertat, i estem inserint-nos per pròpia voluntat en el ramat general. I pitjor encara, als nostres coneguts també sense que ells tinguen, de vegades, possibilitat de reaccionar. Hauríem de conscienciar-nos que la informació sobre nosaltres és part de nosaltres mateixos, i pot ser la clau de la nostra vida. I anar molt més amb compte.

Artícles recomanats

Manel Rodríguez Castelló: El seu blog és una referència extraordinària.
http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/2014/01/any-doportunitats.html

El catedràtic Josep LLuis Barona ens regala un altre dels seus artiicles en:
http://www.levante-emv.com/opinion/2014/01/04/valors/1065288.html

I Josep Piera ens parla de "Lo nostre"
http://www.levante-emv.com/cultura/2013/12/29/nostre/1064006.html

Bon inici de semana per a tots.

Vídeos recomanats: Què va passar amb la Grip A?

Sortosament, una altra televisió és possible. No vos perdeu aquest programa de TV3. Encara que és de 2010 no deixa de tindre actualitat, perquè la rifada seguix amb diverses formes.
http://www.tv3.cat/videos/3158291/Joan-Ramon-Laporte

Bona nit i bona sort

Música recomanada - Maria del Mar Bonet - De la Independència i de la cultura

Quan s'escolten les cançons de la Maria del Mar Bonet hom s'adona que realment els Països Catalans continuen vivint en el cor, no tan sols d'alguns grans artistes, sinó de tots aquells que hem nascut en aquesta banda del Mediterrani. Ès un veritable privilegi poder escoltar coses tan grans com la "Dansa de la Primavera" o "Ànima morta". Amb "Per Hipòcrates" ja s'evidencia la identificació amb la resta de les cultures mediterrànies

Son cançons totes plenes de sensibilitat, de profunditat, i del seny de la Mediterrània.  Però, el que ja és massa, és quan la Maria del Mar s'associa amb altres estreles de la cançó. Per exemple, amb la Mestra, l'extraordinária Mª Dolores Pradera, en aquesta meravella que és "Coloma Blanca". 

I quan s'associa amb el LLuis Llach i la Marina Rossell per a emocionar-nos amb el Cant de l'Enyor. Cal escoltar serenament aquesta cançó per a detectar amb quina sensibilitat es poden dir unes paraules d'amor, i amb quina dolçor tot el Mediterrani entra amb la música, semblant les seues ones, en l'anima dels que escoltem aquesta meravella.

I amb el Mediterrani i el seu mestre Serrat ens ve aquesta altra meravella de la seua col·laboració en "No trobaràs la mar". Necessàriament, ens arriba fins allò més interior que tenim, que és el nostre mar, la seua cultura, i amb ella la lluita per la pau, la cultura i la llibertat.

Crec, seriosament, que tota eixa hostilitat que existeix en determinats sectors de la societat espanyola - Podríem dir castellanista principalment - vers els catalans i la seua cultura te molt de desconeixement d'aquestes realitats, d'aquesta sensibilitat, d'aquesta cultura que és de tots tambè. És veritat que tot allò que és cultura i sensibilitat és tradicionalment enemic del poder no diguem espanyolista, sinó castellanista-aznarista , perquè Espanya és molt més que aquesta visió interessada amb la qual una classe dominant vol enganyar a un poble que creu defensar els seus arrels quan en realitat està defensant els interessos dels qui els governen, de la classe dels més poderosos, que en realitat no tenen cap nacionalitat. És hora ja de dir clarament que el poble castellà, i molt menys el poble valencià no han de ser mai enemics del poble català, i que mai cap poble ha de ser enemic de cap altre, sinó d'aquells que en realitat són els seus explotadors.

Afortunadament els catalans s'han adonat que la seua independència no és verdadera si han de ser governats per una dreta tan perillosa com la de l'Artur Mas i la seua gent. Afortunadament, el poble espanyol en general no ha caigut en aquesta trampa de les dretes aparentment nacionalistes de l'un i de l'altre costat y no han deixat els seus autèntics problemes per a ocupar-se d'un problema artificial com ha sigut aquesta suposada divisió d'un estat que ja ha deixat de tindre sentit si volem una Europa unida.

Deixeu-nos gaudir de la nostra cultura, de totes les Marias del Mar Bonet, LLuis Llach, Raimons i tants altres artistes de tots els pobles que constituïxen la nostra Europa. Si us plau: identifiqueu bé els vostres enemics, que no són ni els catalans, ni els castellans, ni els alemanys, sinó aquesta colla de lladres que ens manipula constantment i fabrica artificiosament enfrontaments entre nosaltres per a evitar que tots junts anem a per ells. que es justament el que hauríem de fer ja mateix.

Erasmus: Fer o desfer Europa

Sempre he cregut que si les beques Erasmus hagueren existit en el seu moment, les guerres mundials haurien sigut més difícils, per la raó potent de què el coneixement entre les gents dels distints països i cultures trenca els esquemes i dogmatismes. Així, quan milers d'estudiants alemanys han conviscut amb els francesos, o al revés, o els anglesos amb els espanyols, etc, s'han anat trencant eixes estupideses de classificació amb què es forjaven els enfrontaments entre nacions. El somni hippie que quan es convocara una guerra no acudira ningú ha sigut molt més possible en el moment en què milers de jóvens europeus pogueren dir: "Jo, a matar-me amb Hans, o amb Annie, o amb Raul....? Per tant no hi vaig!". S'ha forjat a través d'estos intercanvis. Que han de seguir, amb les seues correccions si foren necessàries. Però tallar açò al·legant la falta de fons és, a més d'una gran miopia, un gran pas destructiu.

I ho dic perquè si - imaginem - existira un poder (Sinistre poder, fosc, ocult i omnipotent) que volguera tornar a Europa a l'estat de la ruïna, la via més ràpida seria la de ressuscitar les guerres entre els seus estats. Per a això, els mitjans de comunicació sempre han sigut poderosos. I des de la predicació des dels púlpits a la TV o a la Internet, s'ha avançat molt tecnològicament, però l'únic vestigi que aparentment queda de llibertat són alguns servidors d'Internet no controlats.

Tornant al tema, Europa ha deixat de ser un lloc d'inversió interessant. Va ser font de riquesa en els seus períodes de creixement, tots fins ara originats després de guerres que la van deixar arrasada. El creixement no és infinit. I si es guanya amb els sistemes mentres creixen, la qual cosa cal fer, ja que el d'Europa està ja tancat, és arruïnar-la, perquè d'ací a vint anys torne a donar els índexs de retorn de la inversió que interessen.

Es pot al·legar que en un món globalitzat, no es pot arruïnar Europa sense afectar a la resta. I què, si serà rendible?. En el segle del Pacífic (atents a les possibles confrontacions de posicionament de les potències d'estes costes), l'Europa unida però menys que tenim hui en dia no és més que una xicoteta península del continent euroasiàtic, un molest competidor comercial i un mercat ja amb poques perspectives, a més a més exportador de teories molt perilloses com són els drets humans, la democràcia i totes eixes favades que minen la rendibilitat dels pobles. El que procedix fer, per tant, és sotmetre-la  a un llavada i planxat, que deixe de molestar, de manera que després d'un guaret podem tornar a "ajudar generosament" al seu creixement, i ací sí que es pot guanyar.

Qui es va a lamentar? . EUA? ¿Per a què ens necessita, tenint en quanta que en breu es va a enfrontar amb un enemic com a Xina, que a més controla punts estratègics de la seua economia?. Rússia? No vegeu la rialla que li va a donar a Putin quan la totpoderosa Alemanya o l'orgullosa França li demanen ajuda, amb els xinesos bullint en la porta posterior del seu gran territori i de les seues immenses fonts de riquesa..

Podrà ser que el IV Reich, el retorn als Imperis centrals, es prepare com un mecanisme de subsistència darwinista, deixant als països mediterranis com a mers "estats tap" perquè no arribe a Europa central eixa "primavera àrab" que s'està escapant de les mans, i que gràcies a l'avarícia del primer món en qualsevol moment pot significar molts més milers d'emigrants en les nostres costes. I un terrorisme fanàtic difícilment controlable, al qual els acomodats estats europeus tenen pànic.

Un altre mètode és "balcanitzar" Europa. És molt curiós la potència amb què estan ressorgint els moviments independentistes. Cosa natural, es pot dir, perquè quan s'acaba el menjar comú, tots volen alçar-se de la taula per a no haver de fregar. Però si mirem més enllà, podrem veure en un futur el retorn als enfrontaments fratricides. I estem veient, cosa esgarrifosa, com els que haurien d'evitar-los, conduint a les seues comunitats per la via de la pau i de la raó, ressusciten idees vetles que haurien d'estar en el més total oblit per la quantitat de vides que han costat, en la història d'Espanya entre elles. Açò és sobtat?.

Quant de temps tardaran les potents multinacionals que "confien al nostre país" a traslladar-se a l'Est, o a llocs on, a la mateixa conflictivitat, els obrers cobren encara menys i tinguen encara menys drets? Quant de temps, si no es conserva la idea de l'Europa culta, democràtica i igualitària com a objectiu comú, tardarà a ser açò una batalla per les restes del "imperi"? A què vénen ara eixes ostentacions nacionalistes dels uns i els altres, quan la nostra supervivència està a transcendir els nostres estats actuals (herència de les propietats privades de les dinasties reials, no ho oblidem) i constituir una Europa el més comú, el més mesclada i el més democràtica possible?

Per això és urgent no deixar morir els Erasmus. Inclús revitalitzar-los, estendre'ls. De manera que des del Cap Nord fins a Gibraltar no hi haja més que una sola pàtria i una sola bandera i que, respectant al màxim la personalitat de cada poble, cap d'ells se senta millor ni pitjor tractat que els altres. 

Pisos d'estudiants: Raimon al pati

El meu barri era un barri de gent bé, fa més de trenta anys. Gent bé i acomodada, empresaris i benestants de molta missa i senyores empindongades, de pells, abrics marrons i ulleres de sol. Hi ha locals religiosos de diverses tendències: Ultres, menys ultres i burguesi-progres. Les hores d'eixida de missa continuen sent espectaculars, però ja menys.

I és que el barri ha anat mutant: Els fills i filles dels matrimonis bé van fer les seues vides en altres ciutats o en colònies d'adossats o chaletitos, tots amb el seu titolet universitari i un més o menys bon matrimoni, molts amb el seu divorci i tot. Els senyors van anar morint, alguns abans o després que les seues empreses, i el barri se va anar poblant d'honorables viudes, que continuaven baixant al carrer amb els seus abrics marrons, els seus pentinats de perruqueria setmanal i algunes amb les seues "serventes", perquè alguna les podia conservar. En el carrer els esperen encara velociraptores d'ètnia innombrable que passen de demanar-les un euro a exigir-les que les paguen les factures, i alguna senyorassa espantada deixa que li volen 50 € del portamonedes confiadament obert. Transferència de capitals, dels més afavorits als menys afavorits, es dirà de forma políticament correcta. Pura i simple extorsió disfressada de mendicitat quan es veu de prop. 

Però les senyores van morint. I els seus bells pisos de 140 m2 queden disponibles. En alguns casos - pocs - es venen o lloguen a famílies normals que fan vida normal. En altres, molts, els fills o familiars llunyans preferixen llogar-los a estudiants, i ací ve la col·lisió. Perquè en un pis tal caben molts estudiants. I encara que foren civilitzats (casos hi ha) és molt difícil que tanta gent, més els invitats/des que solen tindre, no facen un soroll forçosament molest per als que han d'alçar-se a treballar enjorn, o tenen xiquets menuts, o malalts a casa.

Jo també he sigut estudiant, i a molta honra. Però em fa la sensació que ja no hi ha eixa pruïja de civilitat i passió per la cultura que es donava per suposat (bàrbars hi ha hagut sempre) a qui formava part de la Universitat. Lamentablement, poc exemple de civisme i respecte als altres he pogut veure en les diverses edicions de pisos d'estudiants que he pogut conéixer, més o menys de prop. Òbviament, hi ha hagut excepcions, clar. Però m'admira l'escassa formació cívica de qui arriba com estos als estudis universitaris, els crits, els sorolls a hores extemporànies, les males respostes a qui legítimament defén el seu dret al descans, la ignorància de tot respecte a la convivència.

Ignore qui ha imbuït en les onades de determinada joventut que pel fet de ser estudiants tenen dret a divertir-se sense reparar en les molèsties alienes. Pareix natural que ells comencen a viure a partir de l'1 de la matinada, quan les famílies mitjanes - que paguem amb els nostres impostos gran part dels seus estudis - estem intentant dormir perquè l'endemà hem de treballar, si tenim encara eixa sort. Per què passen cantant a crits les xiquetes i els xiquets - com a tal es comporten per molt universitaris que siguen - a les tantes del matí? Per què es queden jugant al futbol en el carrer de matinada? On s'han educat els "universitaris" de hui en dia. Perquè molts vénen de col·legi de pagament, de famílies bé, però l'educació seguix absent. Així que no li tiren la culpa a l'ensenyança pública, sinó tot al contrari.

Fa anys, quan va arribar la democràcia, vaig tindre un mal pressentiment quan l'estat que es va organitzar permetia que els adolescents s'avorriren bevent en les voreres. Les "Mogudes de la Dipu", els festivals oficials i privats, les festes i festivals més o menys electoralistes, han anat sembrant en la joventut la idea que tenen dret a divertir-se, caiga qui caiga, a l'hora que siga, a vegades amb la complicitat institucional de partits desesperats per captar els seus vots. I m'admira que gent que ha d'estudiar una carrera tinga tant de temps per a divertir-se i tants diners per a eixir mes o menys todes les nits. La societat, i els papàs, hem sigut tan condescendents, i a vegades tan mansos, que els xiquets, sense més mèrit de vegades que sobreviure a les diferents assignatures, han tingut cotxe, mòbil, moto i fins a un Erasmus per a canviar d'aires i exportar això del que ens podem sentir tan orgullosos: El "botelló".

Per tant així ens va. S'omplin els pisos de les finques habitades per famílies de grups amb estes premisses, i els patis de veïnat poden arribar a ser terrorífiques anàlisis sociològiques dels que heretaran la societat, si es jutja pels seus crits, conversacions i convivència. No entendré mai per què no es fan barris a part perquè este col·lectiu desenrotlle la seua vida, els seus horaris i els seus costums sense intersecció ni interferència amb la societat "normal". Així ells podrien divertir-se sense que ningú protestara i els "pringaos" que hem de treballar i creiem en l'educació cívica podríem tornar a poder descansar.

Un dels pisos que donen al meu gran pati de veïnat està ocupat per un grup de xics d'este tipus. Mentres un frega o fa el menjar pot escoltar les seues "animalaes" expressades entre rots, crits i sonores carcallades. Cosa que varia quan reben als equips visitants femenins, perquè "less burraes" que solten les delicades universitàries, els seus crits i altres estentoreitats deixen molt mal parat al suposadament més delicat sexe femení.

On està l'educació? Què ha passat? Tots estos essers, tremendament infantils per a l'edat i la grandària que tenen, tremendament irresponsables aparentment, se saben i canten a crits tots els anuncis de la tele. Probablement ens diguen que la política és un rotllo,  i tots van correctament mal vestits de marca pija. Vénen de pobles més o menys llunyans, i els divendres al matí (No tenen classe els divendres?) ixen submisos cap al seu poble amb el carret de la roba bruta perquè la llave i la planxe mamà, i tornen els diumenges a la vesprada o els dilluns al matí (No tenen classe els dilluns?) amb la roba preparada, per a una altra setmana de dura faena amb el mateix sonor programa.

Evidentment, açò no és extensiu a tot el col·lectiu estudiantil, però no em digueu que no coneixeu casos com els que conte.

Doncs resulta que en el meu pati, quan estos goril·les estaven en plena i sonora preparació del sopar (molt sonora) els he posat a Raimon. Mentres fregue em pose música, i esta vegada tocava Raimon. No he vist major silenci en el pati des que vaig posar a Monserrat Caballe cantant Norma. "Òstia, qui és eixe?". Els sentia comentar. Perquè cantava en la llengua del seu poble, en el seu valencià:

"Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

Vaig poder sentir que es quedaven pensatius, silenciosos. "No tot s'ha perdut", vaig pensar. Per Déu! Ningú els ha parlat a estos xics de Raimon? Només coneixen sèries americanes, programes de T5, merdes de consum? Què hem fet la generació de la transició perquè nostres valors estiguen tan arraconats? 

Vos continuaré contant coses dels pisos d'estudiants que sent i conec...

Educació, delicadesa i telèfon mòbil

Sona ja a tòpic això que el nostre primer món avança més ràpidament en el material que en l'espiritual, que adaptant-ho al nostre cas es podria interpretar que tenim extraordinàries ferramentes però no ens ha donat temps a desenrotllar, i molt menys a interioritzar, unes regles de comportament social amb què incloure-les en la nostra vida quotidiana.

Un exemple absolutament pròxim és el telèfon, i molt més el seu recent i exestesíssima versió de telèfon mòbil, siga d'ús personal o professional. En el seu ús, no sols s'abandonen de vegades les més elementals regles de l'educació, sinó les altres, més oblidades, de la delicadesa, l'accepció de les quals més adequada a este cas és: “Atenció i exquisit mirament amb les persones o les coses, en les obres o en les paraules.”

No hi ha cosa més trista, realment, que veure a una parella jove el grau d'incomunicació de la qual arriba a la necessitat d'estar cada un parlant amb el seu mòbil amb terceres persones. D'altra banda, si s'està amb una persona i aquella està constantment teclejant els seus missatges, o buscant conversacions telefòniques, es pot deduir que el nivell d'atenció que es mereix com a acompanyant és nul, i que l'interés que el que s'està dient, o que la pròpia companyia, desperta en el •mòbiladicte", és més aviat xicotet. Molt pitjor si ens adonem que s'està “retransmetent” la nostra conversació a una tercera persona sense la nostra anuència.

Quan s'està en una reunió, principalment si esta és d'un nivell executiu, no falta qui necessite establir la seua conversació telefònica enmig de la mateixa, més probablement per a demostrar l'infinitament necessari que és per als seus subordinats o superiors, que per una autèntica urgència. D'altra banda, no deixa de ser, a més, una falta de discreció estar conversant (per molt que un s'acatxe i es tape la boca en un bast intent de fer com que fa que no vol parlar) mentres el que està a l'altre costat del telèfon està escoltant, en segon pla, allò que es diu en tal reunió, la qual cosa pot no ser gens recomanable professional o personalment per als altres participants. No parlem ja quan la necessitat parlar es dóna en cursos, classes, cines, etc…

Òbviament, es pot prescindir del telèfon. Òbviament, quan algú, amb el càrrec que siga, entra en una reunió, el món pot prescindir d'ell durant el temps que esta dura. Normalment, qui no té inconvenients a establir una conversació telefònica molestant, evidentment, a la resta de reunits, és perquè tampoc té inconvenient a mantindre conversacions paral•leles amb altres assistents a la reunió, dins d'eixe vici tan nostre de no respectar a qui parla ni als que escolten. I no deixa de ser una falta de respecte per als assistents això de: “M'han de telefonar”, com a avís. Llavors que s'esperen, escolte, si no és vital.

I què dir d'aquells que et concedixen el seu preciós temps (professional, comercial, personalment, etc) i que quan aconseguixes accedir a la seua franja d'atenció resulta que han, inexcusablement, de parlar amb algú? El bonic detall, si no s'ha pogut silenciar el telèfon abans, de dir “Ara estic reunit, després et telefone” serà rebut, sens dubte, com una mostra de respecte per qui vol dir-nos alguna cosa, mentres que qualsevol discurs, qualsevol petició, qualsevol conversació que es veu interrompuda per les “conversacions urgents-paral•leles” és automàticament desvirtuat, possiblement amb un sentiment de què intenta comunicar alguna cosa a la persona tan ocupada que és inútil l'esforç i que a aquella li importa un rave el que li anaves a dir.

No ens han ensenyat normes per a això, perquè molts dels que ara usem i patim els telèfons vam anar a escola abans que s'imposaren de tal manera. En l'època dels fixos i les/els secretàries/s era de bon estil dir, quan algú ens visitava, això de: “No em passes telefonades, que estic reunit”. Una mostra de delicadesa i de respecte. Ara hi ha qui pareix que està desitjant que el truquen mentres parlem amb ell, ja que l'exigència de telecomunicació pareix un nivell de rang en determinades organitzacions.

Si és que tenim un cap que exigix que se li conteste immediatament (També els caps poden ser absolutament exempts de la menor delicadesa) i caiem en tal submissió, haurem de suportar telefonades en hores intempestives, moments íntims, viatges, etc. El telèfon ha de ser una ferramenta per a servir-nos, no al revés.

Per això pareix procedent resumir unes elementals normes:

1 – Quan estigues parlant amb algú, és una falta de respecte iniciar una telefonada (“Perdona, però és que he de telefonar just ara”) o continuar una entrant. Digues que estàs ocupat i que et tornen a telefonar INDEPENDENTMENT DE QUI SIGA LA PERSONA AMB QUÈ ESTÀS PARLANT, ja que tots mereixem el millor tracte, siga un superior o un subordinat, la dignitat ha de ser la mateixa per a tots.

2 – Si entres en una reunió, posa el telèfon en silenci. Si et telefonen, i has de parlar realment de manera urgent, SURT DE LA REUNIÓ PER A PARLAR PEL TEU MÒBIL. No faces engolir als altres la teua conversació, bé com a fons de la reunió general o bé, donat el teu to de veu, com una mostra de l'important que et creus i com de maleducat/da que en realitat eres. I no dónes oportunitat a què qui està a l'altre costat de la línia puga escoltar quelcom que no és procedent.

3 – Quan estàs en autobusos, trens, sales d'espera, etc., i estàs amb una conversació, hi ha molta gent que s'està assabentant de la teua vida. I pot no interessar-los per a res. O pot interessar-los massa els detalls que exposes. Pareix que hi ha massa persones que no veuen com a pèrdua d'intimitat contar la seua vida privada en un fòrum públic, perquè encara que li ho estiga dient a qui està a l'altra part del telèfon, està escoltant tot el món que hi ha al voltant.

Així es podrien exposar moltes mas situacions que tots vivim i coneixem diàriament, i les normes es poden resumir que cal donar prioritat a la comunicació directa i que cal tindre respecte tant al nostre interlocutor com a qui ens rodeja.

Açò és pur sentit comú, pura delicadesa. Però hi ha molt de cultiu de l'ensenyança i els valors tecnològics i poc de l'ensenyança i els valors humanístics. Haurem d'anar corregint-ho entre tots per a millorar la nostra societat.

EL PODER DE MOBILITZACIÓ SOCIAL DE LES NOVES XARXES DE COMUNICACIONS

Ara tenim de plena actualitat aquest tema: Hem conegut allò que es diu “La primavera árabe”, que és com dir el despertar de les llibertats en uns pobles els quals no han conegut, ni gens ni mica, tot això de la democràcia i les facultats inherents d’exercici d’uns drets pràcticament inexistents en la seua realitat. I ens diuen que les xarxes de comunicacions han tingut un paper força important en la seua consecució.

També hem viscut – i patit – fa d’això molt pocs dies – com el politics i els seus equips dediquen cada vegada més esforços a intoxicar aquestes xarxes amb el seu “marqueting”, tot i fent créixer el poder aparent de la gent la qual es situa a l’altre costat, davant del seu ordinador. A més a més, les televisions i en general els diaris presten cada vegada més atenció a la seua part “digital”, que – tot s’ha de dir – els atorga molta matèria per omplir els seus espais.

¿És en realitat tan democràtica “La Xarxa”? ¿Tenim, realment, tanta llibertat amb les noves ferramentes digitals? Han assolit els pobles, amb aquest instrument, un nivell d’igualtat en allò que respecta a la llibertat de comunicar els seus pensaments, les seues preferències? Hi ha les mateixes oportunitats per a accedir a les xarxes de comunicacions en els diferents llocs? Hi ha un excés d’esperança en uns instruments que, com tot, es poden controlar per les organitzacions que realment controlen l’economia (la qual cosa vol dir controlar també la política i els governs)?

Realment, no. No tota la gent té la mateixa oportunitat per a accedir a les xarxes: Hi ha importants diferències econòmiques, educatives i, clarament, polítiques. I no cal parlar de les diferències de sexe en –precisament – els mateixos llocs on sembla que, amb més força, les dites xarxes han fet eixir als pobles al carrer per a canviar els seus polítics

Ha arribat la nit

I no per anunciada, la nit és menys fosca. Véiem arribar la tremenda foscor, la consideràvem inevitable. I ara estem entrant en el túnel. No tenim dret a espantar-nos, ja que tots coneixíem la seua arribada. Però no per això serà menor. Arriben temps de tempestat, de vents en contra, de risc de sotsobre, de desànim, de dubtes. I com a bons mariners, hem de mantindre el rumb, aguantar la canya, ajustar el drap i emproar als onades, si volem tornar a veure el Sol.

I una altra vegada, LLuis Llach ens presta les seues paraules:

 

Posem-nos dempeus una altra vegada

i que es senti la veu de tots

solemnement i clara

Cridem qui som

i que tothom ho escolti

i en acabat, que cadascú es vesteix

com bonament poda, i via fora!

que tot està per fer
i tot és possible
 
Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

També vos agradarà, de segur, aquesta altra: LLuis LLach. - Sommiem

Pensem que si les núvols blaus i carregades de foscor ens fan creure que la nit és inevitable i llarga, i el que és pitjor, que la tenim merescuda, el Sol sempre torna a eixir. I quan el Sol torna a eixir, ix sempre més roig i més bonic. Salut i força per a la lluita.

VOTEM EN COLORS

a dicromia està envaint Espanya: Tot pareix dual, maniqueísta, en blanc i negre, principalment des dels mitjans d'informació, i entre ells eixa televisió pública que hauria de ser com la BBC i a vegades hauria d'anomenar-se TeleCentrípeta: Madrid o Barça, Madrid o províncies, Mourinho o Guardiola, comissions o UGT, PP o PSOE…

És que només sabem pensar en blanc i negre?, Raonem només amb dos posicions, com els sistemes informàtics? No hi ha més equips de futbol, no hi ha més sindicats, no hi ha més ciutats a Espanya que aquelles per on passen els madrilenys, o l'equip dels quals s'enfronta al Madrid? No hi ha més partits? Només estan eixos dos sindicats? Per favor!

És hora ja que els ciutadans, com afortunadament va passant, reaccionem davant d'esta potent i progressiva canalització de la democràcia cap a una dissidència controlada, dins de l'esperit Coca-cola o Pepsi. La diversitat és riquesa!.

D'altra banda, en la situació actual: Podem creure que algun dels dos grans partits es va a enfrontar a la banca, sent importants deutors dels seus crèdits? Podem creure que els grans aparells sindicals faran molta força, quan depenen dels pressupostos, fons per a formació i inclús els poden amenaçar de llevar-los places d'alliberats, la qual cosa implicaria que molts dels seus càrrec hagueren de tornar als seus llocs de treball d'origen?

El gran teatre es manté perquè els seus actors estan especialment interessats que continue: Els va en això el nivell de vida. Inclús pot paréixer que algun limitadet cap autonòmic de partit i la seua màfia mantenidora és més feliç com a tímida i blana oposició, però quedant-se ells, que amb una més possible victòria d'altres companys de partit més capaços. La mediocritat es va imposant en eixes estructures, d'on s'expulsa a aquells que són realment vàlids i, per tant, perillosos per als mediocres. Tenim polítics i quadros sindicals (de tots els colors) amb massa anys en el càrrec. Uns perquè valen, però altres perquè han sabut envoltar-se d'una cort d'agraïts que els blinda contra possibles moviments de cadira.

El pitjor d'açò és que este sistema, aparentment democràtic (els que cavalquen sobre ell es refugiaran en la sagrada democràcia perquè ningú els toque el quiosquet) ha resultat ser un pou negre que absorbix els recursos del país i de les seues classes treballadores, desviant-los cap a màfies, grups de poder, grups d'amics de banc de col•legi de pagament i altres associacions semblants. I han aconseguit sembrar un empedreïment tan gran de la moral ciutadana que es continua votant a corruptes i implicats (No és un conjunt musical, conste).

És hora ja que el ciutadà de peu es canse, que deixe de permetre que li prenguen el pèl. Per això hauríem de mantindre la campanya de VOTAR EN COLORS: Votem als partits xicotets, als partits locals, als pròxims, a aquells l'honradesa dels quals se suposa perquè encara no han pogut tocar el suficient poder. D'esquerres o de dretes (per favor: No ens passem als extrems). No deixem que ens posen etiqueta i ens tornen a dividir una altra vegada en l'Espanya roja i blava, perquè hi ha massa interessats a dividir-nos de forma controlada.

Compartim la iniciativa. Comentem-la, comentem-la: Enriquim el país amb més espectre de partits, més opinions, més possibilitats. Desmuntem les estructures que ens estan portant cap al model americà, amb dos partits, dos classes socials: els molt rics i els gens rics, dos begudes nacionals, milions de pobres i els servicis públics de pagament i robatori. Reaccionem. Anem a votar, però als altres. No ens quedem a casa, perquè l'abstenció manté el sistema. No ens deixem enganyar per això del “vot útil”, perquè sobre aquet han cavalcat molts incapaços i ens han dit moltes mentides. VOTEM EN COLORS, OXIGENEM EL PAÍS, RECUPEREM LA DEMOCRÀCIA REAL.

Encara hi ha combat

Una vegada més, el LLuis Llach ens dona paraules per a descriure el que hem de fer.

Tots aquells que més d'una vegada ens hem alçat per a lluitar per un somni, ens hem adonat que no toca, encara, anar-se a trobar cap descans. Encara hi ha combat, companys. I no podem, no volem deixar la lluita, per tots aquells que han caigut en ella i per nosaltres mateixos, per eixa llealtat fonamental que ens devem a nosaltres mateixos, als nostres arrels i a l nostra trajectòria. Si hi ha lluita, hi serem el primers, com llavors. No podem descansar sota la lluna blanca, encara. No podem deixar-nos anar al cau de les nostres sirenes, perquè encara hi ha combat.

Aixequem-nos, companys. No tenim dret a sentir-nos vells, ni vençuts, ni tan sols a sentir les nostres il·lusions traïdes, perquè som nosaltres els que les portem. Si encara hi ha combat, deixeu-me un lloc. Pels companys que han quedat darrera, pel meu amic que ja no hi és, per mi mateix, perquè encara puga tindre'm en la més alta estima, perquè encara no accepte ni la mentida ni la injustícia. Clar que encara hi ha combat, companys. Ens queda molt per a fer, moltes coses per a acabar la nostra tasca. Anem-hi. Encara hi ha combat. I si hi ha combat, hem d'estar-hi, perquè potser la mà que haja de mantindre la bandera enlaire siga encara la nostra. Quin goig, companys! Encara hi ha combat i nosaltres encara som aquí, encaram podem hi anar, encara podem combatre, encaram podem lluitar, encara podem viure.

Tot és lluita. tots som lluita. Perquè si no lluitem pel nostres somnis, per a què servix el que fem?. Hem de deixar alguna cosa als que ens seguixen, i gens millor que la nostra actitud de lluita, d'alçar-nos totes les vegades necessàries. Si hi ha combat, hi hem d'estar. No podem estar assentats, ocults, mentres altres es barallen per les nostres idees. I el combat comença, la lluita continua, quan ens alcem de nou i decidim que no estem vençuts. Encara respirem, encara podem lluitar. Encara tenim somnis. Encara ens hem de barallar per ells, si cal.

Abril 74 (Lluis Llach)

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

http://www.cancioneros.com/nc/1625/0/abril-74-lluis-llach

Pel que fa a les eleccions

El Lluis Llach ja va expressar força bé allò que es pot dir ara: No és això

I m'agradaria molt dir que recolze plenament allò que s'anomenat la "Spanish Revolution" ó el "Moviment 15-M". Però abans voldria tindre la plena convicció que ha segut un moviment realment espontani, i que té un futur. Les generacions obliden massa vegades el que van fer les generacions anteriors. Inclús la mateixa generació oblida, sovint, el que ella mateixa ha aconseguit, perquè, potser, s'han oblidat el protagonistes ó ens hem integrat, protagonistes i ideologies, en el sistema. Nosaltres també tingueren un somni, i nosaltres també teníem policies al costat, però no eran blaus: eran grisos, força diferents. Nosaltres no volíem democràcia real, perquè pensaven que tan sols amb la democràcia ens bastaria. Nosaltres creiem en els partits, perquè, com no hi-havia, tos ens semblaven bons. Però, formes més refinades més o menys, encara manen els mateixos. Hem guanyat molt, és cert. Però no estem on volíem estar i, ni de llunt, hem arribat on volíem arribar. I no tenim dret, precisament els que varem tindre fa molts anys aquell somni, per a aturar-nos ara i mols menys per a pensar que tot està perdut.

Per això cal, de vegades o bé periòdicament, una revolució. O un moviment que ens fassa despertar-nos, saltar i reaccionar. I encara que siga tan sols per això, cal agrair a tots aquestos jóvens i no tan jóvens que han eixit al carrer que ens demostren que encara hi ha esperança i que la foscor por alçar-se.

I tot comença per dir NO, JA HI HA PROU, NO ES AIXÒ.

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ  (LLuis Llach)

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

                                          Versions en Google

Més sobre les nuclears

La societat occidental està basada en la comoditat, se'ns oferix comoditat com una ferramenta més per a l'estabilitat i la submissió de les masses. I la nostra està basada en un consum massiu d'energia, i se'ns ha associat l'accés a una electricitat barata a l'existència, a pocs quilòmetres de les nostres ciutats, de monstres potencials que en un moment poden devorar, no sols el nostre present, sinó el futur de diverses generacions. Perquè és rendible, perquè dóna negoci, i perquè garantix l'estabilitat en el poder de grups i partits submisos davant de tals poders i enlluernats davant de tals negocis.

És un desbarat, en el nostre cas, tindre una nuclear a menys de cent quilòmetres d'una gran aglomeració urbana com València i el seu entorn (òbviament, és rendible). És un desbarat que estiga aigües amunt del Xúquer, d'on obtenim el seixanta per cent de la nostra aigua potable, i a més a més és l’artèria de regs i poblacions. També és un desbarat, per descomptat, que les zones europees amb més població siguen les que concentren el nombre més gran de nuclears (No cal més que veure qualsevol mapa de distribució). Però el que ens ha de donar molt a pensar és que molts dels habitants dels seus voltants donen per bona la seua existència a canvi dels llocs de treball que generen i de l'economia induïda per la seua presència, des del raonament que, com si explota alguna llunyana també ens afecta, per què no tindre-la a casa. Si ens han de matar, que siguen els nostres.

Cal veure, després de la terrible lliçó de Fukushima, si ens és realment rendible canviar els perills que impliquen les centrals nuclears pels beneficis que ens aporten. I no ocultar que és una tecnologia el comportament de la qual amb el pas del temps (fatiga de materials inclosa) ben bé no es coneix, els seus possibles accidents no es poden preveure amb seguretat i els efectes dels quals, com s'està demostrant amb la realitat, no es poden controlar i ni tan sols imaginar, per molt de poder que es tinga per a manipular la realitat.

Tal realitat és tossuda i independent. Poguera ser que el final nuclear de la humanitat (segons pareix sobreviurien les panderoles i les rates) no vindrà per un general-terroriste embogit amb accés als míssils, sinó per una banda d'avariciosos insaciables amb la seua seqüela de governants complaents, que són encara més perillosos. Encara que la culpa la té tant el que ven la bomba com el que la compra

Fan feredat les possibilitats. Cal no fer el paperot ni fer-se l’orni. En un dir Jesús tot pot canviar i anirem tots a tomballons. Hem de fer costat ja amb els que intenten para açò.

Les nuclears

La gent que coneix la meua titulació com a físic no tarda a preguntar-me sobre les centrals nuclears, tema sempre de moda i molt més des del desastre al Japó. Com a físic, la meua obligació és remetre'ls a altres companys que estan més especialitzats, més informats i més qualificats que jo per a emetre sentències. Jo puc opinar com a ciutadà, millor o pitjor informat, ja que la física nuclear no és el meu camp de treball, encara que adore la Física en qualsevol dels seus aspectes.

Establit açò, em resulta estremidora la lleugeresa amb què alguns polítics i altres agents de l'opinió pública han arribat a definir aquestes centrals com absolutament segures. I encara ara es definix alguna com totalment segura (Cofrentes, per exemple). Quina barbaritat!

En principi, no hi ha cap sistema segur al cent per cent. D'altra banda, només tenim la certesa, com passava en Fukushima abans del terratrèmol, que fins a la data no ha passat res (O això ens diuen). Només això. No podem preveure què passarà, ni encara que el terreny no fóra sísmic. Hi ha, sempre, possibilitats que alguna cosa falle (Murphy). I el que hem de poder veure amb tranquil•litat és la rendibilitat d'això, les conseqüències d'una possible fallada respecte als beneficis que obtenim.

Reconeguem també que este tema està totalment manipulat, tant per interessos econòmics com per interessos polítics. La tecnologia que se'ns ven (no diguem la que es va instal•lar fa anys) està enfocada cap a la rendibilitat, i la seguretat no hi és més que un paràmetre d'aquesta. Es calcula el nivell de seguretat necessari i suficient per a mantindre tal rendibilitat. Cap projecte nuclear, cap empresa privada, plantejaria nivells de seguretat tals que no li fóra rendible la instal•lació d'un reactor nuclear. Es perseguix el negoci, òbviament. I la sensació de seguretat s'obtindrà després manipulant als mitjans d'informació i als governs responsables. Els diners són molt poderosos.

Com es diu en valencià?

Una de les coses més boniques d'una llengua són les frases fetes, que afortunadament impedixen, en la majoria dels casos, la traducció maquinal. Vegem algunes que són especialment atractives. Si  voleu anar enviant-me les que penseu que falten, entre tots farem un bon recull.

A hombros, a cuestas -> Al be, a cametes al coll
Apaga y vámonos -> Bona nit, cresol
Cada oveja con su pareja -> Cada olleta té la seua tapadoreta
Caer de bruces -> Caure de morros
Cria cuervos y te sacarán los ojos -> De desagraïts el món n'es ple
Dar gato por liebre -> Donar garses per perdius
Darse prisa -> Donar-se aire
Estar como un cencerro -> Estar tocat de l'ala
Estar hecho cisco -> Estar fet una coca
Estar que muerde -> Traure foc pels queixals
LLegar i besar el santo -> Arribar i moldre
No sabe dónde le aprieta el zapato -> No sap on té la mà dreta
No tener pies i cabeza -> No tenir cap ni peus
Pasar de castaño oscuro -> Passar de taca d'oli
Pesar más que un muerto -> Pesar més que un deute
Pillarse los dedos -> Quedar escaldat
Ser el vivo retrato de alguien -> Ser cagadet a
Ser experto en algo -> Tenir el culo pelat de fer quelcom
Sudar la gota gorda -> Suar la cansalada
Tener el santo de espaldas -> Dur merda a l'espardenya
Tocar madera -> Tocar ferro
Tomar el aire -> Escampar la boira
Una de cal y otra de arena -> Una de freda i una de calenta

Pel que fa a les compres, de Nadal i altres

Ni negoci ni tradició: Acte programat.

És molt cridaner, i subjecte freqüent de tertúlies, articles i la resta de contrastos d'opinió, aquest tema de les compres programades, com son les de Nadal (S'entén, per extensió òbvia, la inclusió ací de les compres de Reis i les conseqüents rebaixes posteriors). Però potser convé veure-les incloses en una perspectiva més completa:

El model capitalista, dins de la seua evolució al paroxisme consumista, basa la seua permanència i triomf en un ferri i aconseguit control de masses. No ja per mitjà de les dictadures ni de la violència, sinó a través d'un total control dels mitjans de comunicació i de formació de masses, entre els que no es poden excloure els grans grups de pressió que controlen en gran escala els paràmetres de l'ensenyança i programes docents.

En principi, es crea una mentalitat apropiada per mitjà de la corresponent sembra d'un codi de valors adequat: preponderància dels diners, importància dels béns materials per a la felicitat, la possessió com a triomf... Açò és obra, entre altres factors, tant d'un sistema docent exempt d’objectius de promoció de la persona i dirigit a la producció de proletariat tecnològicament format com a operari qualificat però immadur afectivament, en la intimitat de la qual persona la insatisfacció personal es codifica per a ser recompensada per mitjà de l'acció de compra (Tenim les ofertes, ja, de viatges la principal activitat de les quals és el “shopping”), com a l'actuació de mitjans molt poderosos de comunicació (i formació i control efectiu) de masses com són el cine, la televisió i inclús els videojocs.

Totes estes forces actuen, i han actuat, i estan dissenyades per a continuar actuant en això de forma creixent, codificant la psicologia de les masses per a l'obediència submisa a estímuls programats.

Estes masses no són ja el proletariat paupèrrim de la revolució industrial: Són classes d'una àmplia banda mitjana a què es dota d'una mínima capacitat de compra que garantisca l'estabilitat social, de manera que, d'una banda, tinguen els seus membres perspectiva de satisfer eixes pulsions que li'ls han codificat, i d'una altra, consideren possible progressar en les seues possibilitats d'autosatisfacció per mitjà de la compra.

És a dir: Controlem tant la submissió als poders imperants com la productivitat de tal massa, predisposada a generar la plusvàlua per mitjà de la qual s’engrossa cada vegada més el capital, que és qui controla este cicle infernal.

I quals són estos estímuls codificats?: Facilmente recognoscibles i transmesos per mitjà de tals mitjans de comunicació, còmplices ferramentes necessàries i poderoses: Campanyes de Nadal, campanyes de Reis, rebaixes, Sant Valentí, Dia del Pare, Dia de la Mare.... Un sense fet de pulsions en què s'emet a les ments preprogramades l'orde: “Ara et toca comprar”. Es dóna així, per exemple, la paradoxa que en Nadal es compra sabent que dies més tard el mateix producte estarà més barat. S'obeïx, simplement.

Òbviament, com la diferència de valor entre el que la gent compra i el que se li paga pel seu treball és molt gran, és necessari deixar períodes intermedis de relax, perquè el submís consumidor torne al seu treball, genere plusvàlua (enriquisca al capital) per a poder, en el seu moment, tornar a comprar per a enriquir encara més al capital. Es convertix així a la societat en una esponja entrenada que va buscant diners, amb la qual cosa ens produïx beneficis perquè explotem el seu treball, per a després comprar-nos coses, amb la qual cosa ens produïx benefici perquè li apliquem un marge convenient.

Tot açò es pot optimitzar encara més per mitjà de mecanismes com les modes, les caducitats tecnològiques i molts altres mitjans de creació artificial de necessitats. No vaja a ser que hi haja algun buit de pressió el personal puga parar-se i pensar.

Diari d'un valenbisicletero

Isc feliç de casa: És la meua vesprada de passeig. Prop tinc una parada de Valenbisi, i prepare la meua targeta de abonament anual. És un gran invent, que ens acosta a les ciutats civilitzades d'Europa. Arribe. No hi ha bicicletes. Normal: Són quasi les huit de la vesprada i estem en zona universitària. Ho tinc malament, perquè sé que si no hi ha ací és que per Blasco Ibáñez no en queden. Sort! Arriba una xica a deixar la bicicleta. Ràpidament fique la meua clau i la torne a agafar. Ajuste el selló. Miraculosament, aquest mecanisme aparentment feble resistix els múltiples canvis dels usuaris. Ja sóc ciclista actiu. Enfile per Blasco Ibáñez cap a l'avinguda d'Aragó.

Mal dia i mala hora: Partit València-Barça. Guanye qui guanye, un bon partit. Encara que siga prompte, multitud de gent. Alguns passen del carril bici. Altres ho respecten. Curiós, com prospera la culturització del personal. I si em pose una bandera del Barça, pense? Però opte per sobreviure.

Poc lloc entre els cotxes. Quan hi ha partit, tot està permés. Cotxes sobre les voreres, sobre les bardisses i ocupant el carril bici. La policia passa, és dia de futbol.

Aconseguisc arribar a la Plaça d'Aragó. Rumb al port per l'avinguda. M'encreue amb un remolc de Valenbisi que va reposant bicicletes. “Admirable”, pense, “Realment hi ha bon manteniment”.

Però alguna cosa falla, l'avinguda del Port està plena de ciclistes desesperats buscant on deixar les bicicletes. (O es diu Valenbisiclistas i valenbisicletas?). El senyor de manteniment no ha tingut en compte que part de l'oferta de Valenbisi són les bicicletes, i part no menys important el lloc per a posar-les: Si omplim tots els punts d'ancoratge, no caben més. Elemental, no?. Ja em pareixia a mi massa perfecte l'assumpte. Estadísticament, no hauria de ser una proporció entre un terç i la meitat dels punts lliures, per a optimitzar? (Interessant problema d'investigació operativa). Però ací a València som així: Tot ple, amb un parell.

Pel que fa a alguns invents interessants

Sembla que s’haguera de pensar en invents d'alt nivell tecnològic i molt actuals: La televisió, Internet, el telèfon mòbil… Però, si ho pensem bé, d'eixos invents podríem prescindir amb prou facilitat. Anem a referir-nos a altres invents que ara ens pareixen naturals, però l'existència dels quals poques vegades ens plantegem:

El primer és l'aigua corrent: Això d'obrir un aixeta i tindre aigua a casa ens permet, no sols una elevada qualitat de vida, sinó una higiene personal i en l'alimentació que redunda en una garantia de major salut individual i social. No sols ens estalvia caminar quilòmetres fins al riu més pròxim, sinó que la facilitat d'accés a l'aigua ha canviat totalment els nostres costums. Qui va ser el primer que va pensar a canalitzar l'aigua fins a la cova, fins a la vivenda? Qui va perfeccionar els mètodes de potabilització massiva?. Eixe és un invent interessant.

I l'electricitat? Va inventar algú l'electricitat? No exactament: la va descobrir perquè ja estava ací com a fenomen físic. Es van inventar les seues aplicacions: des de la pereta fins a la llavadora. Tot allò que va a piles i amb bateries, també funciona elèctricament. Si en un moment determinat desapareguera l'electricitat, la nostra societat moriria com un cos sense energia vital: No podríem comunicar-nos, ni mantindre els hospitals, ni tan sols pujar l'aigua fins a les nostres cases. La societat actual sense electricitat periria.

I els medicaments? Els antibiòtics? Les vacunes? Què haguera sigut de nosaltres sense Pasteur, sense Fleming? Permetre'ns sobreviure a cruels malalties i inclús eradicar-les. Això és un invent. Però no podríem actualment produir medicines en gran escala sense electricitat, i molt menys sense aigua.

Les medicines permeten curar-nos. Les armes permeten matar-nos de manera industrial, organitzada i eficient. Des de l'inventor de la pólvora fins a l'equip que perfecciona l'arma més actual, tots col•laboren a la nostra destrucció organitzada. Ha millorat la humanitat? Es podria dir, en tot cas, que ha contribuït a mantindre estable la quantitat de població, a qui els invents anteriors, millorant el seu nivell de vida i de sanitat, permeten multiplicar-se més fàcilment.

En resum, els invents poden catalogar-se com més o menys interessants en funció de distintes escales de valors: Per al biòleg seran uns, per al militar altres, per al polític altres. Però en general, per a l'evolució de la humanitat, hi ha invents claus: qui va utilitzar el primer garrot, començant l'escalada d'armaments? Qui va tocar el primer tambor (o el que fóra) i ho va aplicar a la transmissió de missatges? Qui es va posar el primer vidre davant d'un ull per a millorar la seua visió? Seria bonic saber estes històries, i alliçonador veure com un xicotet avanç en el seu moment té després tremendes repercussions.

Personatges històrics rellevants

L'elecció dels personatges històrics està esbiaixada, sens dubte, pels condicionants culturals i ideològics de partida de l'elector. Està clar que no seran els mateixos per a una persona d'esquerres que per a una de dretes, o per a un catedràtic d'història, o per a una alcaldessa de València. Cada un triarà, com és obvi, en funció de la seua escala.

Pot dir-se que hi ha personatges històrics de rellevància objectiva. Però per a un valencià, qui és més important: Felip III, que va expulsar els moriscos, o Felip V, que quasi ens expulsa a tots? És més important Ramón i Cajal que Sra Concha Piquer?... Depén de qui li conteste.

La història és apassionant, i com apassionat de la història recomane vivament el programa d'Enric Calpena a Catalunya Ràdio anomenat “En Guàrdia”, que es pot trobar també a través d'Internet. És un programa magistral, que a més de tractar temes d'interés històric relacionats amb Catalunya (i per tant amb la Corona d'Aragó), compta amb la participació d'excel•lents especialistes. Els temes triats i el seu tractament són molt amens, i la duració de cada programa aconseguix la mesura justa per a informar-nos prou del tema i deixar-nos així amb la set de més informació. Des d'una connotació sociològica global, podem conéixer, per exemple, els efectes de la Guerra de Secessió americana en l'economia catalana, els detalls de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya o la participació de companyies catalanes en la guerra franc-prussiana. No conec cap programa així referit a la Comunitat Valenciana. Lamentable.

Però ací s'utilitza un concepte ampli de Catalunya, sense localismes ni provincialismes (ni imperialismes, que ningú s’espante). Sabrem així que els famosos Almogàvers provenien d'Alcoi, coneixerem les intimitats dels Borja i molts altres temes que ens demostren que la història d’u és la de tots. Hi ha programes, per exemple, per a parlar de la música dels westerns i, de pas, de la Història de la conquesta de l'Oest dels Estats Units, dels obres de Molière o de quan, en 1957, l'exèrcit franquista va entrar en combat contra insurgents marroquins a la colònia d'Ifni

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" És a dir: "Fins quan continuaràs abusant, Catilina, de la nostra paciència" Sabrem qui i per què va dir açò (aplicable a més d'un Catilina actual), o analitzarem l'Anàbasi de Xenofont. En fi, tot un univers apassionant per als que disfrutem amb la història.

Quina és la conclusió? Que el personatge autènticament rellevant és el ciutadà de peu, el que aguanta als dictadors, paga els impostos, patix les guerres i bota, de tant en tant, en tremendes revoltes contra opressors de qualsevol tipus, mentres que altres vegades aplaudix dòcil a papes i profetes o a cabdills populistes que els porten al desastre bèl•lic o a la fallida econòmica. Eixos són els personatges històrics rellevants: Els ciutadans de peu.