Los derechos fundamentales de todo ser humano (La sanidad, la educación, la justicia, el derecho a una vivienda digna, a sacar adelante a una familia, a aspirar a una justicia real, accesible y gratuita...), nunca deberían ser objeto de negocio, especulación o privatización. Si un gobierno gestiona mal, cámbiese el gobierno. Pero que no se utilice la rentabilidad como argumento para el saqueo de los bienes públicos. Los derechos no tienen precio, ni son negociables.


jueves, 17 de julio de 2014

Produir, pensar, viure

Diuen els orientals que els occidentals hem perdut la saviesa de viure lentament. Que gran veritat! Creiem que per fer moltes coses som més productius, millors per a la societat. Això genera en la majoria de nosaltres constants frustracions, ja que no podem fer tot allò que volguérem o deguérem, i som conscients que la majoria de coses no les podem fer tan bé com podríem, ja que el que preval és la quantitat sobre la qualitat.

En el nostre interior, la diferència entre com creiem que hem de viure i com estem fent-ho genera una energia negativa que es torna contra nosaltres. Açò és el que hui es diagnostica com a estrés, que no és més que la somatització del resultat de l'anàlisi que la nostra saviesa interna fa de la vida que portem. I la major part de les vegades no aprovem.

Estem programats com a peces de la cadena producció-consum-venda, cada vegada més. Se'ns inculca el pànic a parar, a tindre un segon lliure per a analitzar el nostre camí i preguntar-nos si volem anar a on anem. Televisió, futbol, ràdio… Tot és un esforç per a tindre'ns distrets la major part possible del dia. I té èxit. Són molts els que senten paüra davant d'un possible moment de silenci, de soledat.

Se'ns ensenya a identificar lentitud amb falta de productivitat, amb ineficàcia, com un valor negatiu. Dir-li a algú lent és com dir-li desmanotat. No es concep l'absència de pressa que tenien els nostres predecessors per a fer les obres mestres que ens han llegat. No podem imaginar que un artesà puga disfrutar fent el seu treball, quan podria crear una cadena i produir moltes més peces, generar més benefici, més quantitat, més diners.

La civilització industrial i el capitalisme han elaborat bé la nostra escala de valors. Qui és útil? El que produïx molt en quantitat, si els beneficis són proporcionals a allò que ha produït. Si un treballador és feliç o no, no produïx plusvàlua, així que interessa que pense el que és útil que pense, valore el que és útil que valore i no s'isca del recte camí, que serà sempre el que convinga a la classe dominant.

Però el nostre interior no ens enganya: Dolors, malalties, depressions, violència… són les manifestacions que el nostre interior s’adona, que estem vivint com no volem. Podem tindre molt, podem “divertir-nos” molt. Però: Podem estar a soles amb nosaltres mateixos? Podem i sabem escoltar-nos?