Isc feliç de casa: És la meua vesprada de passeig. Prop tinc una parada de Valenbisi, i prepare la meua targeta de abonament anual. És un gran invent, que ens acosta a les ciutats civilitzades d'Europa. Arribe. No hi ha bicicletes. Normal: Són quasi les huit de la vesprada i estem en zona universitària. Ho tinc malament, perquè sé que si no hi ha ací és que per Blasco Ibáñez no en queden. Sort! Arriba una xica a deixar la bicicleta. Ràpidament fique la meua clau i la torne a agafar. Ajuste el selló. Miraculosament, aquest mecanisme aparentment feble resistix els múltiples canvis dels usuaris. Ja sóc ciclista actiu. Enfile per Blasco Ibáñez cap a l'avinguda d'Aragó.
Mal dia i mala hora: Partit València-Barça. Guanye qui guanye, un bon partit. Encara que siga prompte, multitud de gent. Alguns passen del carril bici. Altres ho respecten. Curiós, com prospera la culturització del personal. I si em pose una bandera del Barça, pense? Però opte per sobreviure.
Poc lloc entre els cotxes. Quan hi ha partit, tot està permés. Cotxes sobre les voreres, sobre les bardisses i ocupant el carril bici. La policia passa, és dia de futbol.
Aconseguisc arribar a la Plaça d'Aragó. Rumb al port per l'avinguda. M'encreue amb un remolc de Valenbisi que va reposant bicicletes. “Admirable”, pense, “Realment hi ha bon manteniment”.
Però alguna cosa falla, l'avinguda del Port està plena de ciclistes desesperats buscant on deixar les bicicletes. (O es diu Valenbisiclistas i valenbisicletas?). El senyor de manteniment no ha tingut en compte que part de l'oferta de Valenbisi són les bicicletes, i part no menys important el lloc per a posar-les: Si omplim tots els punts d'ancoratge, no caben més. Elemental, no?. Ja em pareixia a mi massa perfecte l'assumpte. Estadísticament, no hauria de ser una proporció entre un terç i la meitat dels punts lliures, per a optimitzar? (Interessant problema d'investigació operativa). Però ací a València som així: Tot ple, amb un parell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario