Pisos d'estudiants: Raimon al pati

El meu barri era un barri de gent bé, fa més de trenta anys. Gent bé i acomodada, empresaris i benestants de molta missa i senyores empindongades, de pells, abrics marrons i ulleres de sol. Hi ha locals religiosos de diverses tendències: Ultres, menys ultres i burguesi-progres. Les hores d'eixida de missa continuen sent espectaculars, però ja menys.

I és que el barri ha anat mutant: Els fills i filles dels matrimonis bé van fer les seues vides en altres ciutats o en colònies d'adossats o chaletitos, tots amb el seu titolet universitari i un més o menys bon matrimoni, molts amb el seu divorci i tot. Els senyors van anar morint, alguns abans o després que les seues empreses, i el barri se va anar poblant d'honorables viudes, que continuaven baixant al carrer amb els seus abrics marrons, els seus pentinats de perruqueria setmanal i algunes amb les seues "serventes", perquè alguna les podia conservar. En el carrer els esperen encara velociraptores d'ètnia innombrable que passen de demanar-les un euro a exigir-les que les paguen les factures, i alguna senyorassa espantada deixa que li volen 50 € del portamonedes confiadament obert. Transferència de capitals, dels més afavorits als menys afavorits, es dirà de forma políticament correcta. Pura i simple extorsió disfressada de mendicitat quan es veu de prop. 

Però les senyores van morint. I els seus bells pisos de 140 m2 queden disponibles. En alguns casos - pocs - es venen o lloguen a famílies normals que fan vida normal. En altres, molts, els fills o familiars llunyans preferixen llogar-los a estudiants, i ací ve la col·lisió. Perquè en un pis tal caben molts estudiants. I encara que foren civilitzats (casos hi ha) és molt difícil que tanta gent, més els invitats/des que solen tindre, no facen un soroll forçosament molest per als que han d'alçar-se a treballar enjorn, o tenen xiquets menuts, o malalts a casa.

Jo també he sigut estudiant, i a molta honra. Però em fa la sensació que ja no hi ha eixa pruïja de civilitat i passió per la cultura que es donava per suposat (bàrbars hi ha hagut sempre) a qui formava part de la Universitat. Lamentablement, poc exemple de civisme i respecte als altres he pogut veure en les diverses edicions de pisos d'estudiants que he pogut conéixer, més o menys de prop. Òbviament, hi ha hagut excepcions, clar. Però m'admira l'escassa formació cívica de qui arriba com estos als estudis universitaris, els crits, els sorolls a hores extemporànies, les males respostes a qui legítimament defén el seu dret al descans, la ignorància de tot respecte a la convivència.

Ignore qui ha imbuït en les onades de determinada joventut que pel fet de ser estudiants tenen dret a divertir-se sense reparar en les molèsties alienes. Pareix natural que ells comencen a viure a partir de l'1 de la matinada, quan les famílies mitjanes - que paguem amb els nostres impostos gran part dels seus estudis - estem intentant dormir perquè l'endemà hem de treballar, si tenim encara eixa sort. Per què passen cantant a crits les xiquetes i els xiquets - com a tal es comporten per molt universitaris que siguen - a les tantes del matí? Per què es queden jugant al futbol en el carrer de matinada? On s'han educat els "universitaris" de hui en dia. Perquè molts vénen de col·legi de pagament, de famílies bé, però l'educació seguix absent. Així que no li tiren la culpa a l'ensenyança pública, sinó tot al contrari.

Fa anys, quan va arribar la democràcia, vaig tindre un mal pressentiment quan l'estat que es va organitzar permetia que els adolescents s'avorriren bevent en les voreres. Les "Mogudes de la Dipu", els festivals oficials i privats, les festes i festivals més o menys electoralistes, han anat sembrant en la joventut la idea que tenen dret a divertir-se, caiga qui caiga, a l'hora que siga, a vegades amb la complicitat institucional de partits desesperats per captar els seus vots. I m'admira que gent que ha d'estudiar una carrera tinga tant de temps per a divertir-se i tants diners per a eixir mes o menys todes les nits. La societat, i els papàs, hem sigut tan condescendents, i a vegades tan mansos, que els xiquets, sense més mèrit de vegades que sobreviure a les diferents assignatures, han tingut cotxe, mòbil, moto i fins a un Erasmus per a canviar d'aires i exportar això del que ens podem sentir tan orgullosos: El "botelló".

Per tant així ens va. S'omplin els pisos de les finques habitades per famílies de grups amb estes premisses, i els patis de veïnat poden arribar a ser terrorífiques anàlisis sociològiques dels que heretaran la societat, si es jutja pels seus crits, conversacions i convivència. No entendré mai per què no es fan barris a part perquè este col·lectiu desenrotlle la seua vida, els seus horaris i els seus costums sense intersecció ni interferència amb la societat "normal". Així ells podrien divertir-se sense que ningú protestara i els "pringaos" que hem de treballar i creiem en l'educació cívica podríem tornar a poder descansar.

Un dels pisos que donen al meu gran pati de veïnat està ocupat per un grup de xics d'este tipus. Mentres un frega o fa el menjar pot escoltar les seues "animalaes" expressades entre rots, crits i sonores carcallades. Cosa que varia quan reben als equips visitants femenins, perquè "less burraes" que solten les delicades universitàries, els seus crits i altres estentoreitats deixen molt mal parat al suposadament més delicat sexe femení.

On està l'educació? Què ha passat? Tots estos essers, tremendament infantils per a l'edat i la grandària que tenen, tremendament irresponsables aparentment, se saben i canten a crits tots els anuncis de la tele. Probablement ens diguen que la política és un rotllo,  i tots van correctament mal vestits de marca pija. Vénen de pobles més o menys llunyans, i els divendres al matí (No tenen classe els divendres?) ixen submisos cap al seu poble amb el carret de la roba bruta perquè la llave i la planxe mamà, i tornen els diumenges a la vesprada o els dilluns al matí (No tenen classe els dilluns?) amb la roba preparada, per a una altra setmana de dura faena amb el mateix sonor programa.

Evidentment, açò no és extensiu a tot el col·lectiu estudiantil, però no em digueu que no coneixeu casos com els que conte.

Doncs resulta que en el meu pati, quan estos goril·les estaven en plena i sonora preparació del sopar (molt sonora) els he posat a Raimon. Mentres fregue em pose música, i esta vegada tocava Raimon. No he vist major silenci en el pati des que vaig posar a Monserrat Caballe cantant Norma. "Òstia, qui és eixe?". Els sentia comentar. Perquè cantava en la llengua del seu poble, en el seu valencià:

"Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

Vaig poder sentir que es quedaven pensatius, silenciosos. "No tot s'ha perdut", vaig pensar. Per Déu! Ningú els ha parlat a estos xics de Raimon? Només coneixen sèries americanes, programes de T5, merdes de consum? Què hem fet la generació de la transició perquè nostres valors estiguen tan arraconats? 

Vos continuaré contant coses dels pisos d'estudiants que sent i conec...