Los derechos fundamentales de todo ser humano (La sanidad, la educación, la justicia, el derecho a una vivienda digna, a sacar adelante a una familia, a aspirar a una justicia real, accesible y gratuita...), nunca deberían ser objeto de negocio, especulación o privatización. Si un gobierno gestiona mal, cámbiese el gobierno. Pero que no se utilice la rentabilidad como argumento para el saqueo de los bienes públicos. Los derechos no tienen precio, ni son negociables.


lunes, 17 de diciembre de 2012

TATAMI UNIVERSITARIO: 50 años de leyenda

Ayer tuvimos el privilegio de volver a encontrarnos una gran parte de los que a lo largo de la historia del Tatami Universitario pudimos disfrutar de las clases de los hermanos Barra y de otros tantos maestros que de allí salieron. Fue especialmente emocionante, para mí, reencontrarme con los compañeros de unos años preciosos de mi vida.

Llegué al Tatami en 1969, cuando empezaba mi primer curso de Ingeniería Industrial, en aquellas neveras de la antigua escuela de Ingenieros Agrónomos en las que nos moríamos de frío y teníamos que abrir los paraguas en clase cuando llovía. Después - paso bendito - me pasé a Físicas, y así tenía en el mismo edificio de la antigua Facultad de Ciencias de Blasco Ibañez (hoy rectorado) todas mis pasiones: la Física, el Club Universitario de Montaña, que fundamos y se reunía a la hora del almuerzo bajo una de las columnas del vestíbulo, donde teníamos el tablón de anuncios, y el Tatami, que llegábamos a abrir a las 7 de la mañana para poder entrenar antes de empezar las clases. Lamentablemente, en 1977 el Ejército no esperaba más y tuve que cambiar mi vida de karateka por la de conductor de reos y ambulancias. pero esa es otra historia.

Pocos éramos los que entonces practicábamos Karate. Poca gente sabía qué era aquello, y fuimos cariñosamente acogidos entre los ya veteranos judokas del Tatami, especialmente por el gran Pepe Tent, que nos ha demostrado siempre ser más grande aún por dentro que por fuera. Pero también estaban Gabriel, Agulló, los hermanos Mudarra y tantos budokas respetables que nos enseñaron a ser tirados y a caer con la elegancia del que confía en quien le tira.

Primero fueron las clases de Tomás, luego las de Juanma, con los intermedios magistrales de Armando Barra. Compañeros como Gonzalo LLorens, Paco Vigil, Felipe Navarro, José Luís Díez, Ernesto Armañanzas, Vicente Faus, Javier Vidal, José Barbero, Arturo Sánchis... Un extraordinario equipo humano con el que disfrutábamos tanto en las horas de entrenamiento como en las "actividades alternativas".  Y la creación del "Colegio de Kyus", que pretendía velar por la integración de todos los que se acercaban al Tatami y empezaban el camino del Budo.

Allí aprendimos mucho más que Artes Marciales. Aquello era una escuela de convivencia, un criadero de valores que, al cabo de tantos años, nos ha permitido reunirnos y recordar con agradecimiento la oportunidad de haber formado parte del Tatami, de haber disfrutado de la sabiduría de Armando y de la tremenda humanidad y cultura de Carlos.

Me sentí especialmente emocionado por aquel reencuentro. Pero más al constatar lo tremendamente importante que ha sido después para mi aquel repositorio moral que era el Tatami en años que fueron muy duros tanto en el aspecto universitario (eran los años de la Universidad antifranquista) como personal. Agradecí mucho haber formado parte de aquel Tatami Universitario y de que tantas otras personas demostraran que, a través de todos estos años, han compartido lo mismo.

Espero que nos reunamos más a menudo.

miércoles, 5 de diciembre de 2012

Música recomanada - Maria del Mar Bonet - De la Independència i de la cultura


Quan s'escolten les cançons de la Maria del Mar Bonet hom s'adona que realment els Països Catalans continuen vivint en el cor, no tan sols d'alguns grans artistes, sinó de tots aquells que hem nascut en aquesta banda del Mediterrani. Ès un veritable privilegi poder escoltar coses tan grans com la "Dansa de la Primavera" o "Ànima morta". Amb "Per Hipòcrates" ja s'evidencia la identificació amb la resta de les cultures mediterrànies
Son cançons totes plenes de sensibilitat, de profunditat, i del seny de la Mediterrània.  Però, el que ja és massa, és quan la Maria del Mar s'associa amb altres estreles de la cançó. Per exemple, amb la Mestra, l'extraordinária Mª Dolores Pradera, en aquesta meravella que és "Coloma Blanca". 

I quan s'associa amb el LLuis Llach i la Marina Rossell per a emocionar-nos amb el Cant de l'Enyor. Cal escoltar serenament aquesta cançó per a detectar amb quina sensibilitat es poden dir unes paraules d'amor, i amb quina dolçor tot el Mediterrani entra amb la música, semblant les seues ones, en l'anima dels que escoltem aquesta meravella.

I amb el Mediterrani i el seu mestre Serrat ens ve aquesta altra meravella de la seua col·laboració en "No trobaràs la mar". Necessàriament, ens arriba fins allò més interior que tenim, que és el nostre mar, la seua cultura, i amb ella la lluita per la pau, la cultura i la llibertat.

Crec, seriosament, que tota eixa hostilitat que existeix en determinats sectors de la societat espanyola - Podríem dir castellanista principalment - vers els catalans i la seua cultura te molt de desconeixement d'aquestes realitats, d'aquesta sensibilitat, d'aquesta cultura que és de tots tambè. És veritat que tot allò que és cultura i sensibilitat és tradicionalment enemic del poder no diguem espanyolista, sinó castellanista-aznarista , perquè Espanya és molt més que aquesta visió interessada amb la qual una classe dominant vol enganyar a un poble que creu defensar els seus arrels quan en realitat està defensant els interessos dels qui els governen, de la classe dels més poderosos, que en realitat no tenen cap nacionalitat. És hora ja de dir clarament que el poble castellà, i molt menys el poble valencià no han de ser mai enemics del poble català, i que mai cap poble ha de ser enemic de cap altre, sinó d'aquells que en realitat són els seus explotadors.

Afortunadament els catalans s'han adonat que la seua independència no és verdadera si han de ser governats per una dreta tan perillosa com la de l'Artur Mas i la seua gent. Afortunadament, el poble espanyol en general no ha caigut en aquesta trampa de les dretes aparentment nacionalistes de l'un i de l'altre costat y no han deixat els seus autèntics problemes per a ocupar-se d'un problema artificial com ha sigut aquesta suposada divisió d'un estat que ja ha deixat de tindre sentit si volem una Europa unida.

Deixeu-nos gaudir de la nostra cultura, de totes les Marias del Mar Bonet, LLuis Llach, Raimons i tants altres artistes de tots els pobles que constituïxen la nostra Europa. Si us plau: identifiqueu bé els vostres enemics, que no són ni els catalans, ni els castellans, ni els alemanys, sinó aquesta colla de lladres que ens manipula constantment i fabrica artificiosament enfrontaments entre nosaltres per a evitar que tots junts anem a per ells. que es justament el que hauríem de fer ja mateix.