La nostra societat cada dia és més un mer conjunt d'aparcaments acompanyats de llocs on els humans poden desenrotllar la seua vida prop de l'autèntic senyor: el cotxe. Això que s'ha donat a anomenar eufemísticament "transport privat" és el principal artefacte de tiranització i d'alienació de l’"Homo consumator", és a dir, del consumidor, d'aquells als quals ens fan creure que som ciutadans lliures quan en realitat ens hem convertit en bestiar generador de plusvàlua i redistribuïdor de capital (sempre en la mateixa direcció).
Els pares arranquen els seus fills de davant de la televisió i els asseuen en el monovolum familiar, per portar-los a l'aparcament del centre comercial. El cotxe està preparat amb cd-vídeo en els seients de darrere perquè una constant en el creixement dels cadells humans és ja el temps passat en els embossos. La mamà tindrà el seu propi cotxe per a anar a l'aparcament d’ "El Corte Inglés", i quan els xiquets siguen majors necessitaran cada un el seu cotxet per a eixir amb els amics, i poder deixar-ho en doble fila a Hondures o sobre una vorera al Barri del Carme.
Treballem per al cotxe: Per comprar-ho, per mantindre’l, per pagar-ne la gasolina, per a les multes, per als impostos... La ciutat no és més que una servitud constant a l'automòbil privat: Els autobusos no poden usar el seu carril, la doble i triple fila és ja normal, mentres queda només un carril disponible. Si és necessari, s'anul·len línies d'autobús o se’n demoren les freqüències perquè resulte menys atractiu utilitzar el transport públic. En realitat, mentres el ciutadà està distret amb el seu cotxe no pensa en una altra cosa i genera negoci, que és allò que interessa. Si hi ha accidents - cosa que enterbolix el flux plàcid del sistema - se'ls culpabilitza a ells, als ciutadans, a la carn de canó. Això de millorar les infraestructures queda per a quan siga negoci per als amics.
La gent usa el cotxe fins al final: va al camp i s’hi queda al costat. L'agressió a l'ecosistema arriba fins on arriben les carreteres. Va a la platja, als aparcaments de la platja, entre grans embossos, i no es fica en l'aigua amb el cotxe perquè s'espatla. Inclús hi ha llocs on es menja en el cotxe. També hi ha qui l’utilitza per a altres necessitats més interessants: ¡Per a alguna cosa divertida hauria de servir!.
Se'ns ven el cotxe com a ferramenta de llibertat, quan és tot al contrari. I es pretén evitar els efectes secundaris del transport públic quan este és inevitable: Si en este el viatger pot conversar, o llegir, és posa televisió, s'estretixen els seients, és baixa la intensitat lluminosa... No pot ser que la gent dialogue, que la gent pense. El ciutadà consumidor ha d'estar atent al seu missatge, ha de ser hostil, si és possible, amb el seu company de viatge. Eixa hostilitat aïlla l'individu i el fa més dòcil, i més insatisfet, amb la qual cosa comprarà més, voldrà tindre un cotxe més gran, més potent, amb el qual ocupar (privatitzar) major parcel·la ambulant i amb el qual demostrar el seu poder als altres.
No hi ha elecció possible entre el transport públic o el privat: El cotxe ens ha triat a nosaltres, als humans, com a terra adobada sobre la qual créixer. Si és necessari, es talen arbres, s'enverina l'atmosfera, s'aïllen barris... l'important és que hi haja més lloc per a més cotxes cada vegada més grans. Encara que després els tinguem parats el noranta per cent del temps, encara que siga absurd moure dos mil quilos de ferro per a traslladar una sola persona. El cotxe és la religió de la nova era, una d'aquestes, dins del panteó de les estupideses.
