En temps d'eleccions, però també pel que podem veure prou passades, els partits aparentment volen salvar-nos, millorar la nostra vida. Però en la majoria dels casos, l'interés més fogós dels seus representants està a garantir la supervivència econòmica en les millors condicions dels que han triat la política per a viure de ella, com a professió i ,fins i tot alguns, com a trampolí per a fer fortuna.
No parlarem del famós dret a la imatge i a la intimitat, sinó del dret del ciutadà a rebre aquella informació que desitja, ni més ni menys. La febra per l'emissió del propi missatge polític fa que els partits exploren totes les formes de transmetre-ho. D'ací que, sense esperar-ho, de sobte puga arribar un missatge al teu mòbil o, el que pot ser molt més terrible, una imatge del candidat a la teua pantalla.
Es viola així l'espai d'intimitat del presumpte votant. S'introduïx el tascó publicitari sense capacitat de defensa, i es busquen aquells moments en què la capacitat de crítica o d'autodefensa intel·lectual està menys activada. S'utilitzen missatges obscenament simples, d'un nivell intel·lectual abjecte, considerant que la majoria de l'electorat és estúpid, o actua com si ho fóra. (Es pot veure en comunitats autònomes massa properes el resultat).
És evident que com a votants i ciutadans tenim dret a la informació. Però no l'obligació de rebre-la quan se'ns impose. Hem de poder triar el moment de rebre el nostre paquet informatiu del tema i procedència triats voluntàriament. En cas contrari, les eleccions es converteixen en meres campanyes publicitàries, els venedors i productes de les quals pareixen lluitar pel seu propi descrèdit, amb la conseqüència per fàstic del descrèdit més absolut de l'activitat política, la qual cosa dóna pas a la llarga a societats conformistes i governs dictatorials.
