Personatges històrics rellevants

L'elecció dels personatges històrics està esbiaixada, sens dubte, pels condicionants culturals i ideològics de partida de l'elector. Està clar que no seran els mateixos per a una persona d'esquerres que per a una de dretes, o per a un catedràtic d'història, o per a una alcaldessa de València. Cada un triarà, com és obvi, en funció de la seua escala.

Pot dir-se que hi ha personatges històrics de rellevància objectiva. Però per a un valencià, qui és més important: Felip III, que va expulsar els moriscos, o Felip V, que quasi ens expulsa a tots? És més important Ramón i Cajal que Sra Concha Piquer?... Depén de qui li conteste.

La història és apassionant, i com apassionat de la història recomane vivament el programa d'Enric Calpena a Catalunya Ràdio anomenat “En Guàrdia”, que es pot trobar també a través d'Internet. És un programa magistral, que a més de tractar temes d'interés històric relacionats amb Catalunya (i per tant amb la Corona d'Aragó), compta amb la participació d'excel•lents especialistes. Els temes triats i el seu tractament són molt amens, i la duració de cada programa aconseguix la mesura justa per a informar-nos prou del tema i deixar-nos així amb la set de més informació. Des d'una connotació sociològica global, podem conéixer, per exemple, els efectes de la Guerra de Secessió americana en l'economia catalana, els detalls de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya o la participació de companyies catalanes en la guerra franc-prussiana. No conec cap programa així referit a la Comunitat Valenciana. Lamentable.

Però ací s'utilitza un concepte ampli de Catalunya, sense localismes ni provincialismes (ni imperialismes, que ningú s’espante). Sabrem així que els famosos Almogàvers provenien d'Alcoi, coneixerem les intimitats dels Borja i molts altres temes que ens demostren que la història d’u és la de tots. Hi ha programes, per exemple, per a parlar de la música dels westerns i, de pas, de la Història de la conquesta de l'Oest dels Estats Units, dels obres de Molière o de quan, en 1957, l'exèrcit franquista va entrar en combat contra insurgents marroquins a la colònia d'Ifni

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" És a dir: "Fins quan continuaràs abusant, Catilina, de la nostra paciència" Sabrem qui i per què va dir açò (aplicable a més d'un Catilina actual), o analitzarem l'Anàbasi de Xenofont. En fi, tot un univers apassionant per als que disfrutem amb la història.

Quina és la conclusió? Que el personatge autènticament rellevant és el ciutadà de peu, el que aguanta als dictadors, paga els impostos, patix les guerres i bota, de tant en tant, en tremendes revoltes contra opressors de qualsevol tipus, mentres que altres vegades aplaudix dòcil a papes i profetes o a cabdills populistes que els porten al desastre bèl•lic o a la fallida econòmica. Eixos són els personatges històrics rellevants: Els ciutadans de peu.

ELS EXCESSOS ES PAGUEN

D'entrada, pareix una frase repressora: L'associem als consells dels nostres iaios o dels nostres pares, quan menjàvem massa o ens passàvem amb la beguda. S'associa també a la moral catòlica, sempre repressora. Qui determina el que és un excés? Eixe és el problema.

Però resulta que és veritat. Totes les religions, tots els codis de moral, porten en algun moment este missatge. En principi, pareix que es dirigix a la vida personal: Un plat de paella és una delícia. Massa, poden ser fatals. Forma part de la consciència de cada un determinar on està la barrera, què és el que adequa i què és l'excessiu, en tots els aspectes de la nostra vida.

Transcendix també a la vida familiar, i a la social: Què és massa respecte? Quan un amor és excessiu? Quan ens excedim en la nostra hospitalitat? Jo cride molt? Parle massa en classe de valencià? M'excedisc estudiant? Sóc excessivament perfecte en el meu domini del llenguatge? Evidentment, em pot paréixer que sí, però probablement a les altres persones no. Objectivar la definició d'excés, ací està el problema.

Socialment, passa el mateix: Es paguen els excessos, i la societat s’adona que s'ha excedit quan ja és tard: Ens hem excedit en el gasto, descuidant la inversió. I ve la crisi. Paguem (Mai més evident). Ens hem excedit gastant-nos els fons europeus, i ara cal tornar els préstecs. I paguem. S'han excedit els governants invertint en fastos i en favades. I paguem nosaltres. Subtilesa: Els excessos es paguen, però no sempre els paga qui s'excedix.

Pareix que hi haja una llei universal de l'equilibri: “tu passa't, i veuràs”. Però eixe “tu” pot ser un subjecte individual o un subjecte social: La meua ciutat es passa amb els sorolls, i ho paga el conjunt de ciutadans que necessita dormir, perquè després ha de treballar per a pagar la folgança de que fan aquest soroll. La meua Comunitat s'endeuta perquè està desastrosament gestionada, i ho paguen els mateixos ciutadans que no poden dormir perquè han de treballar, encara que no siguen els que han triat a tan nefastos governants. El mateix per a les diputacions, per a l'Estat, per a la Comunitat Europea. Els bancs es passen en usura, i ho paguen els mateixos que paguen tota la cadena anterior.

Si, els excessos es paguen. Però no sempre paga qui s'excedix. Eixa és la qüestió.

L’educació de la joventut durant els últims anys

Per descomptat, l'educació de la joventut ha canviat com ho ha fet la societat. Que haja sigut per a millor o per a pitjor, depén de qui ho analitze. Però òbviament, ha canviat tant quantitativa com qualitativament.

Quantitativament, és obvi que molts més jóvens han pogut accedir a l'educació, tant en els nivells bàsics gratuïts com en els nivells superiors, a l'incrementar-se la capacitat adquisitiva relativa de les famílies. Actuen també altres variables, com són les ajudes socials (sempre insuficients) i el canvi de mentalitat en les succesives generacions de pares, que han anat percebent més clarament la conveniència que els seus fills dediquen la seua joventut a estudiar en compte d'aportar un sou a casa. Òbviament, sempre que la situació econòmica ho ha permés

També en el factor numèric ha influït l'accés als estudis de la part femenina de la població. L'avanç en el paper de la dona en la societat ha portat que en algunes carreres universitàries siguen majoria, cosa impensable fa uns quants anys.

Qualitativament, l'increment de titulats superiors és evident, així com el nivell mitjà d'escolarització.

Però estem centrant-nos en l'educació reglada, tant d'escolar com universitària. Què passa amb “L'Educació” en el seu concepte ampli?

Hem passat d'una educació basada en dogmes i autoritarismes, basada en el nacionalcatolicisme postfranquista, a la denunciada crisi d'autoritat, fi dels dogmes i desballestament dels ideals.

Ja els jóvens no actuen per temor. Ni al castic diví, ni als pares, ni als professors, ni a l'autoritat pública. El fantasma del feixisme va fer que el naixement de la democràcia ocasionara un rebuig, en la formació de les noves generacions, de conceptes com ara “obligació amb la societat”, “responsabilitat social”, etc. Democràcia es va confondre amb individualisme, i aquells partits que han anat detenint el poder han donat més importància a obtindre vots domesticats afavorint “mogudes” i concerts de rock que a fomentar una joventut solidària, amb concepte de l'Estat i de la ciutadania, com realment cuiden els països d'autèntica tradició democràtica. La falta de solidaritat, la no relació de la necessitat d'esforç amb el desig de determinat nivell material, el consumisme, la falta d'objectius, l'individualisme i el desinterés per una política que es percep corrompuda i professionalitzada són conseqüències ara d'una educació social tímida, covard i desorientada, que ha portat a la generació d'un proletariat de titulats, sense consciència dels seus drets com a treballadors ni dels seus deures com a ciutadans, guiats constantment en les seues pulsions primàries com a consumidors i convertits en dòcils votants de partits de disseny televisiu.

No pareix casual este disseny de societat.

Servicio técnico de Ono

Tratar con alguno de los actuales servicios técnicos es una experiencia prodigiosa. Os adjunto este correo que he enviado a Ono porque seguro que os sentís identificados. Ono va muy bien, hasta que hay que tratar con su servicio técnico, allá, en algún país lejano....

El domingo 30 de Octubre mi modem de cable pierde conexión a las 18:32, quedando las luces:

Cable Activity – apagada

Cable link – Pc Link – Internet – Intermitentes.

Llamo al servicio técnico de Ono (902929200), y tras una agoniosa interlocución con su disuasorio robot-contestador, que además me dice (sin éxito) que reinicia mi módem en modo remoto, accedo a una operadora.

Nueva identificación (Ya me ha identificado el robot), y nuevo reinicio remoto del modem. Me dice que el técnico reiniciará mi módem en remoto y me mandará un mensaje. Verifico mi teléfono. Admirable: De mi número solamente tienen parte de los dígitos. Cualquiera puede identificar (en España) que con ese número no se localiza a nadie. Me aseguro de que lo corrige.

A las 22 horas el modem sigue parpadeando y no me ha llegado ningún mensaje de Ono. Sigo sin Internet. He perdido varias operaciones bancarias y tiempo de trabajo por falta de conexión con Ono. Decido apagar y acostarme.

Esta mañana: ¡Eureka! Mi modem aparenta conexión, pero la Internet es intermitente, de forma que no puedo llegar a conectar con mi banco, recibir correo ni nada operativo. Decido volver a llamar a Ono. Nuevos trámites absolutamente absurdos en su robot-contestador, para luego nada. Me dice que espere 4 minutos. Espero varias veces 4 minutos. No tengo internet desde el día de ayer, y mi confianza en Ono se resquebraja cada vez que acudo a su servicio técnico.

Justo a la misma hora que ayer (18:32 aprox) vuelve a perder la conexión mi modem de cable. Vuelvo a llamar a Ono. Esta vez el robot-disuasorio se ceba conmigo (“¿Todos sus dispositivos funcionan, desea usted algo más?”, varias veces). Consigo pasar este bucle. Ya tengo claro que su sentido está en que solamente accedan al servicio técnico los usuarios más voluntariosos o necesitados. Otra vez varias veces cuatro minutos. Pero ahora sabe descontar. Consigo operadora. Me vuelve a identificar. Soy yo, no cabe duda. Me dice que me llamará el técnico. Vuelvo a preguntar cual es el número que tienen para conectar conmigo y me dice el mismo erróneo de ayer. ¡No está corregido! Me dice que un técnico vendrá a mi casa a revisar la instalación. La instalación de mi casa está muy bien, oiga. Lo que falla es Ono, del modem hacia allá.

Resulta que uno es informático, y trabaja en estas cosas desde 1975. Y resulta que todos los fines de semana (aproximadamente los domingos a las 12 de la mañana) se pierde la conexión durante un momento. U otras veces, como es el caso, se pierde para no volver en más tiempo. Y resulta que el servicio técnico de Ono, tal y como está montado, aparece perverso y disuasorio, principalmente cuando pretende achacar el mal funcionamiento al subsistema doméstico, cuando evidentemente es fallo, bien de su conexión física, bien de su servidor DNS o de cualquiera otra variable inherente al proveedor.

Así que como cliente de Ono, como consumidor y como técnico, estimo más que conveniente lo siguiente:

- Ono debe repasar sus procesos semanales puesto que, cuando las pérdidas de servicio son periódicas y sistemáticas, o median sin intervención ni modificación del subsistema doméstico, tanto más intermitentemente, obviamente son inherentes a su sistema. La asignación-desasignación de Ips (O cual sea el proceso) que se realiza semanalmente debe ser mejorado para garantizar la no pérdida de conexión por la parte cliente.

- Siendo que, obviamente, son posibles incidentes imponderables, es urgente la reforma de su servicio técnico en el interface al usuario, en el siguiente sentido:

1. No procede mezclar el teléfono de averías con el de otras posibilidades (Facturación, etc). Cuando álguien llama para una avería, no quiere pasear por menús robotizados cuyo efecto es altamente irritante. Distíngase el teléfono de averías del de otras atenciones al cliente.
2.  Los operadores del 1er nivel son o aparentan ser de culturas remotas, y en muchos momentos cuesta que entiendan nuestro castellano (tanto más si por detrás hay un potente griterío ambiente, que en ocasiones da la sensación de que hablas con álguien que te está atendiendo en su casa mientras hace la cena). Tampoco parecen muy duchos en el manejo de aplicaciones de incidencias, puesto que aparentan desconocer tu historia previa y no tener posibilidad o capacidad para la modificación de datos. La subcontratación es buena para la optimización de costes, pero tiene un límite claro en su eficiencia.
3. En el caso de averías repetidas-llamadas originadas dentro de una misma incidencia (incidencia no cerrada) es deplorable tener que seguir el mismo cauce de una llamada nueva, con la pérdida de tiempo que esto implica, Para ir a dar con una operadora/un operador que te aplica el mismo protocolo que si acabaras de llegar. Procede un tratamiento diferenciado en este caso, que de a entender al usuario que su avería no solamente es atendida, sino que es conocida e incluso recordada como abierta.

En resumidas cuentas, problemas de interface con el usuario mejorables con un poco de empatía emocional. Puede ser un poco más caro en principio pero más rentable para Ono a largo plazo, evitando que, ante estos funcionamientos, nos demos por vencidos y nos pasemos a sufrir los servicios técnicos de la competencia.

(Que probablemente tendrá subcontratada a la misma empresa de atención telefónica desde algún país lejano en el que rigen sueldos mucho menores)