Webs recomendables

El genial JL se retrata en http://www.elguitarristavirtual.com/  y en http://www.proscritos.net/. Ya se hace esperar mucho la de http://www.elfactorhumano.org/, donde compartir la Deniafilia y otras genialidades. Gracias, chaval. No debíamos perdernos esto.

Erasmus: Fer o desfer Europa

Sempre he cregut que si les beques Erasmus hagueren existit en el seu moment, les guerres mundials haurien sigut més difícils, per la raó potent de què el coneixement entre les gents dels distints països i cultures trenca els esquemes i dogmatismes. Així, quan milers d'estudiants alemanys han conviscut amb els francesos, o al revés, o els anglesos amb els espanyols, etc, s'han anat trencant eixes estupideses de classificació amb què es forjaven els enfrontaments entre nacions. El somni hippie que quan es convocara una guerra no acudira ningú ha sigut molt més possible en el moment en què milers de jóvens europeus pogueren dir: "Jo, a matar-me amb Hans, o amb Annie, o amb Raul....? Per tant no hi vaig!". S'ha forjat a través d'estos intercanvis. Que han de seguir, amb les seues correccions si foren necessàries. Però tallar açò al·legant la falta de fons és, a més d'una gran miopia, un gran pas destructiu.

I ho dic perquè si - imaginem - existira un poder (Sinistre poder, fosc, ocult i omnipotent) que volguera tornar a Europa a l'estat de la ruïna, la via més ràpida seria la de ressuscitar les guerres entre els seus estats. Per a això, els mitjans de comunicació sempre han sigut poderosos. I des de la predicació des dels púlpits a la TV o a la Internet, s'ha avançat molt tecnològicament, però l'únic vestigi que aparentment queda de llibertat són alguns servidors d'Internet no controlats.

Tornant al tema, Europa ha deixat de ser un lloc d'inversió interessant. Va ser font de riquesa en els seus períodes de creixement, tots fins ara originats després de guerres que la van deixar arrasada. El creixement no és infinit. I si es guanya amb els sistemes mentres creixen, la qual cosa cal fer, ja que el d'Europa està ja tancat, és arruïnar-la, perquè d'ací a vint anys torne a donar els índexs de retorn de la inversió que interessen.

Es pot al·legar que en un món globalitzat, no es pot arruïnar Europa sense afectar a la resta. I què, si serà rendible?. En el segle del Pacífic (atents a les possibles confrontacions de posicionament de les potències d'estes costes), l'Europa unida però menys que tenim hui en dia no és més que una xicoteta península del continent euroasiàtic, un molest competidor comercial i un mercat ja amb poques perspectives, a més a més exportador de teories molt perilloses com són els drets humans, la democràcia i totes eixes favades que minen la rendibilitat dels pobles. El que procedix fer, per tant, és sotmetre-la  a un llavada i planxat, que deixe de molestar, de manera que després d'un guaret podem tornar a "ajudar generosament" al seu creixement, i ací sí que es pot guanyar.

Qui es va a lamentar? . EUA? ¿Per a què ens necessita, tenint en quanta que en breu es va a enfrontar amb un enemic com a Xina, que a més controla punts estratègics de la seua economia?. Rússia? No vegeu la rialla que li va a donar a Putin quan la totpoderosa Alemanya o l'orgullosa França li demanen ajuda, amb els xinesos bullint en la porta posterior del seu gran territori i de les seues immenses fonts de riquesa..

Podrà ser que el IV Reich, el retorn als Imperis centrals, es prepare com un mecanisme de subsistència darwinista, deixant als països mediterranis com a mers "estats tap" perquè no arribe a Europa central eixa "primavera àrab" que s'està escapant de les mans, i que gràcies a l'avarícia del primer món en qualsevol moment pot significar molts més milers d'emigrants en les nostres costes. I un terrorisme fanàtic difícilment controlable, al qual els acomodats estats europeus tenen pànic.

Un altre mètode és "balcanitzar" Europa. És molt curiós la potència amb què estan ressorgint els moviments independentistes. Cosa natural, es pot dir, perquè quan s'acaba el menjar comú, tots volen alçar-se de la taula per a no haver de fregar. Però si mirem més enllà, podrem veure en un futur el retorn als enfrontaments fratricides. I estem veient, cosa esgarrifosa, com els que haurien d'evitar-los, conduint a les seues comunitats per la via de la pau i de la raó, ressusciten idees vetles que haurien d'estar en el més total oblit per la quantitat de vides que han costat, en la història d'Espanya entre elles. Açò és sobtat?.

Quant de temps tardaran les potents multinacionals que "confien al nostre país" a traslladar-se a l'Est, o a llocs on, a la mateixa conflictivitat, els obrers cobren encara menys i tinguen encara menys drets? Quant de temps, si no es conserva la idea de l'Europa culta, democràtica i igualitària com a objectiu comú, tardarà a ser açò una batalla per les restes del "imperi"? A què vénen ara eixes ostentacions nacionalistes dels uns i els altres, quan la nostra supervivència està a transcendir els nostres estats actuals (herència de les propietats privades de les dinasties reials, no ho oblidem) i constituir una Europa el més comú, el més mesclada i el més democràtica possible?

Per això és urgent no deixar morir els Erasmus. Inclús revitalitzar-los, estendre'ls. De manera que des del Cap Nord fins a Gibraltar no hi haja més que una sola pàtria i una sola bandera i que, respectant al màxim la personalitat de cada poble, cap d'ells se senta millor ni pitjor tractat que els altres. 

Erasmus: Hacer o deshacer Europa

Siempre he creído que si las becas Erasmus hubieran existido en su momento, las guerras mundiales habrían sido más difíciles, por la razón potente de que el conocimiento entre las gentes de los distintos países y culturas rompe los esquemas y dogmatismos. Así, cuando miles de estudiantes alemanes han convivido con los franceses, o al revés, o los ingleses con los españoles, etc, se han ido rompiendo esas estupideces de clasificación con las que se forjaban los enfrentamientos entre naciones. El sueño hippie de que cuando se convocara una guerra no acudiera nadie ha sido mucho más posible en el momento en que miles de jóvenes europeos pudieran decir: "¿Yo, a matarme con Hans, o con Annie, o con Raul....? ¡Pues no voy!". se ha forjado a través de estos intercambios. Que deben seguir, con sus correcciones si fueran necesarias. Pero cortar esto alegando la falta de fondos es, además de una gran miopía, un gran paso destructivo.

Y lo digo porque si - imaginemos - existiera un poder (Siniestro poder, oscuro, oculto y omnipotente) que quisiera devolver a Europa al estado de la ruina, la vía más rápida sería la de resucitar las guerras entre sus estados. Para ello, los medios de comunicación siempre han sido poderosos. Y desde la predicación desde los púlpitos a la TV o a la Internet, se ha avanzado mucho tecnológicamente, pero el único resquicio que aparentemente queda de libertad son algunos servidores de Internet no controlados.

Volviendo al tema, Europa ha dejado de ser un lugar de inversión interesante. Fue fuente de riqueza en sus periodos de crecimiento, todos hasta ahora originados tras guerras que la dejaron arrasada. El crecimiento no es infinito. Y si se gana con los sistemas mientras crecen, lo que hay que hacer, puesto que el de Europa está ya acotado, es arruinarla, para que dentro de veinte años vuelva a dar los índices de retorno de la inversión que interesan.

Se puede alegar que en un mundo globalizado, no se puede arruinar Europa sin afectar al resto. ¿Y qué, si va a ser rentable?. En el siglo del Pacífico (atentos a las posibles confrontaciones de posicionamiento de las potencias de estas costas), la Europa unida pero menos que tenemos hoy en día no es más que una pequeña península del continente euroasiático, un molesto competidor comercial y un mercado ya con pocas perspectivas, además exportador de teorías muy peligrosas como son los derechos humanos, la democracia y todas esas tonterías que minan la rentabilidad de los pueblos. Lo que procede hacer, pues, es someterla  a un lavado y planchado, que deje de molestar, de forma que tras un barbecho podamos volver a "ayudar generosamente" a su crecimiento, y ahí sí que se puede ganar.

¿Quien se va a lamentar? . ¿EEUU? ¿Para qué nos necesita, teniendo en cuanta que en breve se va a enfrentar con un enemigo como China, que además controla puntos estratégicos de su economía?. ¿Rusia? No veáis la risa que le va a dar a Putin cuando la todopoderosa Alemania o la orgullosa Francia le pidan ayuda, con los chinos bullendo en la puerta trasera de su gran territorio y de sus inmensas fuentes de riqueza..

Podrá ser que el IV Reich, el retorno a los Imperios Centrales, se prepare como un mecanismo de subsistencia darwinista, dejando a los países mediterráneos como meros "estados tapón" para que no llegue a Europa central esa "primavera árabe" que se está escapando de las manos, y que gracias a la avaricia del primer mundo en cualquier momento puede significar muchos más miles de emigrantes en nuestras costas. Y un terrorismo fanático difícilmente controlable, al cual los acomodados estados europeos tienen pánico.

Otro método es "balcanizar" Europa. Es muy curioso la potencia con la que están resurgiendo los movimientos independentistas. Cosa natural, se puede decir, pues cuando se acaba la comida común, todos quieren levantarse de la mesa para no tener que fregar. Pero si miramos más allá, podremos ver en un futuro el retorno a los enfrentamientos fratricidas. Y estamos viendo, cosa escalofriante, cómo quienes deberían evitarlos, conduciendo a sus comunidades por la vía de la paz y de la razón, resucitan ideas trasnochadas que deberían estar en el más total olvido por la cantidad de vidas que han costado, en la historia de España entre ellas. ¿Esto es repentino?.

¿Cuanto tiempo van a tardar las potentes multinacionales que "confían en nuestro país" en trasladarse al Este, o a lugares donde, a igual conflictividad, los obreros cobren aún menos y tengan aún menos derechos? ¿Cuanto tiempo, si no se conserva la idea de la Europa culta, democrática e igualitaria como objetivo común, va a tardar en ser esto una batalla por las migajas del "imperio"? ¿A qué vienen ahora esos alardes nacionalistas de unos y otros, cuando nuestra supervivencia está en trascender nuestros estados actuales (herencia de las propiedades privadas de las dinastías reales, no lo olvidemos) y constituir una Europa lo más común, lo más mezclada y lo más democrática posible?

Por eso es urgente no dejar morir los Erasmus. Incluso revitalizarlos, extenderlos. De forma que desde el Cabo Norte hasta Gibraltar no haya más que una sola patria y una sola bandera y que, respetando al máximo la personalidad de cada pueblo, ninguno de ellos se sienta mejor ni peor tratado que los otros. 

Pisos d'estudiants: Raimon al pati

El meu barri era un barri de gent bé, fa més de trenta anys. Gent bé i acomodada, empresaris i benestants de molta missa i senyores empindongades, de pells, abrics marrons i ulleres de sol. Hi ha locals religiosos de diverses tendències: Ultres, menys ultres i burguesi-progres. Les hores d'eixida de missa continuen sent espectaculars, però ja menys.

I és que el barri ha anat mutant: Els fills i filles dels matrimonis bé van fer les seues vides en altres ciutats o en colònies d'adossats o chaletitos, tots amb el seu titolet universitari i un més o menys bon matrimoni, molts amb el seu divorci i tot. Els senyors van anar morint, alguns abans o després que les seues empreses, i el barri se va anar poblant d'honorables viudes, que continuaven baixant al carrer amb els seus abrics marrons, els seus pentinats de perruqueria setmanal i algunes amb les seues "serventes", perquè alguna les podia conservar. En el carrer els esperen encara velociraptores d'ètnia innombrable que passen de demanar-les un euro a exigir-les que les paguen les factures, i alguna senyorassa espantada deixa que li volen 50 € del portamonedes confiadament obert. Transferència de capitals, dels més afavorits als menys afavorits, es dirà de forma políticament correcta. Pura i simple extorsió disfressada de mendicitat quan es veu de prop. 

Però les senyores van morint. I els seus bells pisos de 140 m2 queden disponibles. En alguns casos - pocs - es venen o lloguen a famílies normals que fan vida normal. En altres, molts, els fills o familiars llunyans preferixen llogar-los a estudiants, i ací ve la col·lisió. Perquè en un pis tal caben molts estudiants. I encara que foren civilitzats (casos hi ha) és molt difícil que tanta gent, més els invitats/des que solen tindre, no facen un soroll forçosament molest per als que han d'alçar-se a treballar enjorn, o tenen xiquets menuts, o malalts a casa.

Jo també he sigut estudiant, i a molta honra. Però em fa la sensació que ja no hi ha eixa pruïja de civilitat i passió per la cultura que es donava per suposat (bàrbars hi ha hagut sempre) a qui formava part de la Universitat. Lamentablement, poc exemple de civisme i respecte als altres he pogut veure en les diverses edicions de pisos d'estudiants que he pogut conéixer, més o menys de prop. Òbviament, hi ha hagut excepcions, clar. Però m'admira l'escassa formació cívica de qui arriba com estos als estudis universitaris, els crits, els sorolls a hores extemporànies, les males respostes a qui legítimament defén el seu dret al descans, la ignorància de tot respecte a la convivència.

Ignore qui ha imbuït en les onades de determinada joventut que pel fet de ser estudiants tenen dret a divertir-se sense reparar en les molèsties alienes. Pareix natural que ells comencen a viure a partir de l'1 de la matinada, quan les famílies mitjanes - que paguem amb els nostres impostos gran part dels seus estudis - estem intentant dormir perquè l'endemà hem de treballar, si tenim encara eixa sort. Per què passen cantant a crits les xiquetes i els xiquets - com a tal es comporten per molt universitaris que siguen - a les tantes del matí? Per què es queden jugant al futbol en el carrer de matinada? On s'han educat els "universitaris" de hui en dia. Perquè molts vénen de col·legi de pagament, de famílies bé, però l'educació seguix absent. Així que no li tiren la culpa a l'ensenyança pública, sinó tot al contrari.

Fa anys, quan va arribar la democràcia, vaig tindre un mal pressentiment quan l'estat que es va organitzar permetia que els adolescents s'avorriren bevent en les voreres. Les "Mogudes de la Dipu", els festivals oficials i privats, les festes i festivals més o menys electoralistes, han anat sembrant en la joventut la idea que tenen dret a divertir-se, caiga qui caiga, a l'hora que siga, a vegades amb la complicitat institucional de partits desesperats per captar els seus vots. I m'admira que gent que ha d'estudiar una carrera tinga tant de temps per a divertir-se i tants diners per a eixir mes o menys todes les nits. La societat, i els papàs, hem sigut tan condescendents, i a vegades tan mansos, que els xiquets, sense més mèrit de vegades que sobreviure a les diferents assignatures, han tingut cotxe, mòbil, moto i fins a un Erasmus per a canviar d'aires i exportar això del que ens podem sentir tan orgullosos: El "botelló".

Per tant així ens va. S'omplin els pisos de les finques habitades per famílies de grups amb estes premisses, i els patis de veïnat poden arribar a ser terrorífiques anàlisis sociològiques dels que heretaran la societat, si es jutja pels seus crits, conversacions i convivència. No entendré mai per què no es fan barris a part perquè este col·lectiu desenrotlle la seua vida, els seus horaris i els seus costums sense intersecció ni interferència amb la societat "normal". Així ells podrien divertir-se sense que ningú protestara i els "pringaos" que hem de treballar i creiem en l'educació cívica podríem tornar a poder descansar.

Un dels pisos que donen al meu gran pati de veïnat està ocupat per un grup de xics d'este tipus. Mentres un frega o fa el menjar pot escoltar les seues "animalaes" expressades entre rots, crits i sonores carcallades. Cosa que varia quan reben als equips visitants femenins, perquè "less burraes" que solten les delicades universitàries, els seus crits i altres estentoreitats deixen molt mal parat al suposadament més delicat sexe femení.

On està l'educació? Què ha passat? Tots estos essers, tremendament infantils per a l'edat i la grandària que tenen, tremendament irresponsables aparentment, se saben i canten a crits tots els anuncis de la tele. Probablement ens diguen que la política és un rotllo,  i tots van correctament mal vestits de marca pija. Vénen de pobles més o menys llunyans, i els divendres al matí (No tenen classe els divendres?) ixen submisos cap al seu poble amb el carret de la roba bruta perquè la llave i la planxe mamà, i tornen els diumenges a la vesprada o els dilluns al matí (No tenen classe els dilluns?) amb la roba preparada, per a una altra setmana de dura faena amb el mateix sonor programa.

Evidentment, açò no és extensiu a tot el col·lectiu estudiantil, però no em digueu que no coneixeu casos com els que conte.

Doncs resulta que en el meu pati, quan estos goril·les estaven en plena i sonora preparació del sopar (molt sonora) els he posat a Raimon. Mentres fregue em pose música, i esta vegada tocava Raimon. No he vist major silenci en el pati des que vaig posar a Monserrat Caballe cantant Norma. "Òstia, qui és eixe?". Els sentia comentar. Perquè cantava en la llengua del seu poble, en el seu valencià:

"Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

Vaig poder sentir que es quedaven pensatius, silenciosos. "No tot s'ha perdut", vaig pensar. Per Déu! Ningú els ha parlat a estos xics de Raimon? Només coneixen sèries americanes, programes de T5, merdes de consum? Què hem fet la generació de la transició perquè nostres valors estiguen tan arraconats? 

Vos continuaré contant coses dels pisos d'estudiants que sent i conec...

Pisos de estudiantes: Raimon en el patio

Mi barrio era un barrio de gente bien, hace más de treinta años. Gente bien y acomodada, empresarios y bienestantes de mucha misa y señoras emperifolladas, de pieles, abrigos marrones y gafas de sol. Hay locales religiosos de varias tendencias: Ultras, menos ultras y burguesi-progres. Las horas de salida de misa siguen siendo espectaculares, pero ya menos.

Y es que el barrio ha ido mutando: Los hijos e hijas de los matrimonios bien hicieron sus vidas en otras ciudades o en colonias de adosados o chaletitos, todos con su titulito universitario y un más o menos buen matrimonio, muchos con su divorcio y todo. Los señores fueron muriendo, algunos antes o después que sus empresas, y el barrio se fue poblando de honorables viudas, que seguían bajando a la calle con sus abrigos marrones, sus peinados de peluquería semanal y algunas con sus "sirvientas", porque alguna las podía conservar. En la calle les esperan todavía velociraptoras de etnia innombrable que pasan de pedirles un euro a exigirles que les paguen las facturas, y alguna señorona asustada deja que le vuelen 50 € del monedero confiadamente abierto. Transferencia de capitales, de los más favorecidos a los menos favorecidos, se dirá de forma políticamente correcta. Pura y simple extorsión disfrazada de mendicidad cuando se ve de cerca. 

Pero las señoras van muriendo. Y sus hermosos pisos de 140 m2 quedan disponibles. En algunos casos - pocos - se venden o alquilan a familias normales que hacen vida normal. En otros, muchos, los hijos o familiares lejanos prefieren alquilarlos a estudiantes, y ahí viene la colisión. Porque en un piso tal caben muchos estudiantes. Y aunque fueran civilizados (casos hay) es muy difícil que tanta gente, más los invitados/as que suelen tener, no hagan un ruido forzosamente molesto para quienes tienen que levantarse a trabajar temprano, o tienen niños pequeños, o enfermos en casa.

Yo también he sido estudiante, y a mucha honra. Pero me da la sensación de que ya no existe ese prurito de civilidad y pasión por la cultura que se daba por supuesto (bárbaros ha habido siempre) a quien formaba parte de la Universidad. Lamentablemente, poco ejemplo de civismo y respeto a los demás he podido ver en las diversas ediciones de pisos de estudiantes que he podido conocer, más o menos de cerca. Obviamente, ha habido excepciones, claro. Pero me admira la escasa formación cívica de muchos de los que llegan a los estudios universitarios, los gritos, los ruidos a horas extemporáneas, las malas respuestas a quien legítimamente defiende su derecho al descanso, la ignorancia de todo respeto a la convivencia.

Ignoro quien ha imbuido en las oleadas de determinada juventud que por el hecho de ser estudiantes tienen derecho a divertirse sin reparar en las molestias ajenas. Parece natural que ellos empiecen a vivir a partir de la 1 de la madrugada, cuando las familias medias - que pagamos con nuestros impuestos gran parte de sus estudios - estamos intentando dormir porque al día siguiente tenemos que trabajar, se tenemos aún esa suerte. ¿Por qué pasan cantando a gritos las niñas y los niños - como tal se comportan por muy universitarios que sean - a las tantas de la mañana? ¿Por qué se quedan jugando al fútbol en la calle? ¿Dónde se han educado los "universitarios" de hoy día. Porque muchos vienen de colegio de pago, de familias bien, pero la educación sigue ausente.Así que no le echen la culpa a la enseñanza pública, sino todo lo contrario.

Hace años, cuando llegó la democracia, tuve un mal presentimiento cuando el estado que se organizó permitía que los adolescentes se aburrieran bebiendo en las aceras. Las "Movidas de la Dipu", los festivales oficiales y privados, las fiestas y festivales más o menos electoralistas, han ido sembrando en la juventud la idea de que tienen derecho a divertirse, caiga quien caiga, a la hora que sea, a veces con la complicidad institucional de partidos desesperados por captar sus votos. Y me admira que gente que tiene que estudiar una carrera tenga tanto tiempo para divertirse y tanto dinero para salir rodas las noches. La sociedad, y los papás, hemos sido tan condescendientes, y a veces tan pacatos, que los niños, sin más mérito en ocasiones que sobrevivir a las diferentes asignaturas, han tenido coche, móvil, moto y hasta un Erasmus para cambiar de aires y exportar eso de lo que nos podemos sentir tan orgullosos: El "botellón".

Pues así nos va. Se llenan los pisos de las fincas habitadas por familias de grupos con estas premisas, y los patios de vecindad pueden llegar a ser terroríficos análisis sociológicos de quienes van a heredar la sociedad, a juzgar por sus gritos, conversaciones y convivencia. No entenderé nunca por qué no se hacen barrios a parte para que este colectivo desarrolle su vida, sus horarios y sus costumbres sin intersección ni interferencia con la sociedad "normal". Así ellos podrían divertirse sin que nadie protestara y los "pringaos" que tenemos que trabajar y creemos en la educación cívica podremos volver a poder descansar.

Uno de los pisos que dan a mi gran patio de vecindad está ocupado por un grupo de chicos de este tipo. Mientras uno friega o hace la comida puede escuchar sus "animalaes" expresadas entre eructos, gritos y sonoras carcajadas. Cosa que varía cuando reciben a los equipos visitantes femeninos, pues "les burraes" que sueltan las delicadas universitarias, sus gritos y otras estentoreidades dejan muy mal parado al supuestamente más delicado sexo femenino.

¿Dónde está la educación? ¿Qué ha pasado? Todos estos seres, tremendamente infantiles para la edad y el tamaño que tienen, tremendamente irresponsables aparentemente, se saben y cantan a gritos todos los anuncios de la tele. Probablemente nos digan que la política es un rollo,  y todos van correctamente mal vestidos de marca pija. Vienen de pueblos más o menos lejanos, y los viernes por la mañana (¿No tienen clase los viernes?) salen sumisos hacia su pueblo con el carrito de la ropa sucia para que se la lave y se la planche mamá, y vuelven los domingos por la tarde o los lunes por la mañana (¿No tienen clase los lunes?) con la ropa preparada, para otra semana de dura faena con el mismo sonoro programa.

Evidentemente, esto no es extensivo a todo el colectivo estudiantil, pero no me digáis que no conocéis casos como los que cuento.

Pues resulta que en mi patio, cuando estos gorilas estaban en plena y sonora preparación de la cena (muy sonora) les he puesto a Raimon. Mientras friego me pongo música, y esta vez tocaba Raimon. No he visto mayor silencio en el patio desde que puse a Monserrat Caballe cantando Norma. "Ostia, ¿qui és eixe?". les oía comentar. Porque cantaba en la lengua de su pueblo, en su valenciano:

Moltes vegades recorde 

les paraules que ell va dir, 

que només uns quants sentírem 

entre els riures dels companys, 

paraules que ara vos dic: 

"Si només els rics estudien, 

només els rics sabran, 

ens enganyaran amb qualsevol cosa: 

unes mamelles en cromo, 

uns culs fotografiats, 

quatre paraules solemnes 

i un futbol manipulat". 

Pude sentir que se quedaban pensativos, silenciosos. "No todo se ha perdido", pensé. ¡Por Dios! ¿Nadie les ha hablado a estos chicos de Raimon? ¿solamente conocen series americanas, programas de T5, mierdas de consumo? ¿Qué hemos hecho la generación de la transición para que nuestros valores estén tan arrinconados? 

Os seguiré contando cosas de los pisos de estudiantes que oigo y conozco...