Pel que fa a alguns invents interessants

Sembla que s’haguera de pensar en invents d'alt nivell tecnològic i molt actuals: La televisió, Internet, el telèfon mòbil… Però, si ho pensem bé, d'eixos invents podríem prescindir amb prou facilitat. Anem a referir-nos a altres invents que ara ens pareixen naturals, però l'existència dels quals poques vegades ens plantegem:

El primer és l'aigua corrent: Això d'obrir un aixeta i tindre aigua a casa ens permet, no sols una elevada qualitat de vida, sinó una higiene personal i en l'alimentació que redunda en una garantia de major salut individual i social. No sols ens estalvia caminar quilòmetres fins al riu més pròxim, sinó que la facilitat d'accés a l'aigua ha canviat totalment els nostres costums. Qui va ser el primer que va pensar a canalitzar l'aigua fins a la cova, fins a la vivenda? Qui va perfeccionar els mètodes de potabilització massiva?. Eixe és un invent interessant.

I l'electricitat? Va inventar algú l'electricitat? No exactament: la va descobrir perquè ja estava ací com a fenomen físic. Es van inventar les seues aplicacions: des de la pereta fins a la llavadora. Tot allò que va a piles i amb bateries, també funciona elèctricament. Si en un moment determinat desapareguera l'electricitat, la nostra societat moriria com un cos sense energia vital: No podríem comunicar-nos, ni mantindre els hospitals, ni tan sols pujar l'aigua fins a les nostres cases. La societat actual sense electricitat periria.

I els medicaments? Els antibiòtics? Les vacunes? Què haguera sigut de nosaltres sense Pasteur, sense Fleming? Permetre'ns sobreviure a cruels malalties i inclús eradicar-les. Això és un invent. Però no podríem actualment produir medicines en gran escala sense electricitat, i molt menys sense aigua.

Les medicines permeten curar-nos. Les armes permeten matar-nos de manera industrial, organitzada i eficient. Des de l'inventor de la pólvora fins a l'equip que perfecciona l'arma més actual, tots col•laboren a la nostra destrucció organitzada. Ha millorat la humanitat? Es podria dir, en tot cas, que ha contribuït a mantindre estable la quantitat de població, a qui els invents anteriors, millorant el seu nivell de vida i de sanitat, permeten multiplicar-se més fàcilment.

En resum, els invents poden catalogar-se com més o menys interessants en funció de distintes escales de valors: Per al biòleg seran uns, per al militar altres, per al polític altres. Però en general, per a l'evolució de la humanitat, hi ha invents claus: qui va utilitzar el primer garrot, començant l'escalada d'armaments? Qui va tocar el primer tambor (o el que fóra) i ho va aplicar a la transmissió de missatges? Qui es va posar el primer vidre davant d'un ull per a millorar la seua visió? Seria bonic saber estes històries, i alliçonador veure com un xicotet avanç en el seu moment té després tremendes repercussions.

Personatges històrics rellevants

L'elecció dels personatges històrics està esbiaixada, sens dubte, pels condicionants culturals i ideològics de partida de l'elector. Està clar que no seran els mateixos per a una persona d'esquerres que per a una de dretes, o per a un catedràtic d'història, o per a una alcaldessa de València. Cada un triarà, com és obvi, en funció de la seua escala.

Pot dir-se que hi ha personatges històrics de rellevància objectiva. Però per a un valencià, qui és més important: Felip III, que va expulsar els moriscos, o Felip V, que quasi ens expulsa a tots? És més important Ramón i Cajal que Sra Concha Piquer?... Depén de qui li conteste.

La història és apassionant, i com apassionat de la història recomane vivament el programa d'Enric Calpena a Catalunya Ràdio anomenat “En Guàrdia”, que es pot trobar també a través d'Internet. És un programa magistral, que a més de tractar temes d'interés històric relacionats amb Catalunya (i per tant amb la Corona d'Aragó), compta amb la participació d'excel•lents especialistes. Els temes triats i el seu tractament són molt amens, i la duració de cada programa aconseguix la mesura justa per a informar-nos prou del tema i deixar-nos així amb la set de més informació. Des d'una connotació sociològica global, podem conéixer, per exemple, els efectes de la Guerra de Secessió americana en l'economia catalana, els detalls de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya o la participació de companyies catalanes en la guerra franc-prussiana. No conec cap programa així referit a la Comunitat Valenciana. Lamentable.

Però ací s'utilitza un concepte ampli de Catalunya, sense localismes ni provincialismes (ni imperialismes, que ningú s’espante). Sabrem així que els famosos Almogàvers provenien d'Alcoi, coneixerem les intimitats dels Borja i molts altres temes que ens demostren que la història d’u és la de tots. Hi ha programes, per exemple, per a parlar de la música dels westerns i, de pas, de la Història de la conquesta de l'Oest dels Estats Units, dels obres de Molière o de quan, en 1957, l'exèrcit franquista va entrar en combat contra insurgents marroquins a la colònia d'Ifni

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" És a dir: "Fins quan continuaràs abusant, Catilina, de la nostra paciència" Sabrem qui i per què va dir açò (aplicable a més d'un Catilina actual), o analitzarem l'Anàbasi de Xenofont. En fi, tot un univers apassionant per als que disfrutem amb la història.

Quina és la conclusió? Que el personatge autènticament rellevant és el ciutadà de peu, el que aguanta als dictadors, paga els impostos, patix les guerres i bota, de tant en tant, en tremendes revoltes contra opressors de qualsevol tipus, mentres que altres vegades aplaudix dòcil a papes i profetes o a cabdills populistes que els porten al desastre bèl•lic o a la fallida econòmica. Eixos són els personatges històrics rellevants: Els ciutadans de peu.

ELS EXCESSOS ES PAGUEN

D'entrada, pareix una frase repressora: L'associem als consells dels nostres iaios o dels nostres pares, quan menjàvem massa o ens passàvem amb la beguda. S'associa també a la moral catòlica, sempre repressora. Qui determina el que és un excés? Eixe és el problema.

Però resulta que és veritat. Totes les religions, tots els codis de moral, porten en algun moment este missatge. En principi, pareix que es dirigix a la vida personal: Un plat de paella és una delícia. Massa, poden ser fatals. Forma part de la consciència de cada un determinar on està la barrera, què és el que adequa i què és l'excessiu, en tots els aspectes de la nostra vida.

Transcendix també a la vida familiar, i a la social: Què és massa respecte? Quan un amor és excessiu? Quan ens excedim en la nostra hospitalitat? Jo cride molt? Parle massa en classe de valencià? M'excedisc estudiant? Sóc excessivament perfecte en el meu domini del llenguatge? Evidentment, em pot paréixer que sí, però probablement a les altres persones no. Objectivar la definició d'excés, ací està el problema.

Socialment, passa el mateix: Es paguen els excessos, i la societat s’adona que s'ha excedit quan ja és tard: Ens hem excedit en el gasto, descuidant la inversió. I ve la crisi. Paguem (Mai més evident). Ens hem excedit gastant-nos els fons europeus, i ara cal tornar els préstecs. I paguem. S'han excedit els governants invertint en fastos i en favades. I paguem nosaltres. Subtilesa: Els excessos es paguen, però no sempre els paga qui s'excedix.

Pareix que hi haja una llei universal de l'equilibri: “tu passa't, i veuràs”. Però eixe “tu” pot ser un subjecte individual o un subjecte social: La meua ciutat es passa amb els sorolls, i ho paga el conjunt de ciutadans que necessita dormir, perquè després ha de treballar per a pagar la folgança de que fan aquest soroll. La meua Comunitat s'endeuta perquè està desastrosament gestionada, i ho paguen els mateixos ciutadans que no poden dormir perquè han de treballar, encara que no siguen els que han triat a tan nefastos governants. El mateix per a les diputacions, per a l'Estat, per a la Comunitat Europea. Els bancs es passen en usura, i ho paguen els mateixos que paguen tota la cadena anterior.

Si, els excessos es paguen. Però no sempre paga qui s'excedix. Eixa és la qüestió.

L’educació de la joventut durant els últims anys

Per descomptat, l'educació de la joventut ha canviat com ho ha fet la societat. Que haja sigut per a millor o per a pitjor, depén de qui ho analitze. Però òbviament, ha canviat tant quantitativa com qualitativament.

Quantitativament, és obvi que molts més jóvens han pogut accedir a l'educació, tant en els nivells bàsics gratuïts com en els nivells superiors, a l'incrementar-se la capacitat adquisitiva relativa de les famílies. Actuen també altres variables, com són les ajudes socials (sempre insuficients) i el canvi de mentalitat en les succesives generacions de pares, que han anat percebent més clarament la conveniència que els seus fills dediquen la seua joventut a estudiar en compte d'aportar un sou a casa. Òbviament, sempre que la situació econòmica ho ha permés

També en el factor numèric ha influït l'accés als estudis de la part femenina de la població. L'avanç en el paper de la dona en la societat ha portat que en algunes carreres universitàries siguen majoria, cosa impensable fa uns quants anys.

Qualitativament, l'increment de titulats superiors és evident, així com el nivell mitjà d'escolarització.

Però estem centrant-nos en l'educació reglada, tant d'escolar com universitària. Què passa amb “L'Educació” en el seu concepte ampli?

Hem passat d'una educació basada en dogmes i autoritarismes, basada en el nacionalcatolicisme postfranquista, a la denunciada crisi d'autoritat, fi dels dogmes i desballestament dels ideals.

Ja els jóvens no actuen per temor. Ni al castic diví, ni als pares, ni als professors, ni a l'autoritat pública. El fantasma del feixisme va fer que el naixement de la democràcia ocasionara un rebuig, en la formació de les noves generacions, de conceptes com ara “obligació amb la societat”, “responsabilitat social”, etc. Democràcia es va confondre amb individualisme, i aquells partits que han anat detenint el poder han donat més importància a obtindre vots domesticats afavorint “mogudes” i concerts de rock que a fomentar una joventut solidària, amb concepte de l'Estat i de la ciutadania, com realment cuiden els països d'autèntica tradició democràtica. La falta de solidaritat, la no relació de la necessitat d'esforç amb el desig de determinat nivell material, el consumisme, la falta d'objectius, l'individualisme i el desinterés per una política que es percep corrompuda i professionalitzada són conseqüències ara d'una educació social tímida, covard i desorientada, que ha portat a la generació d'un proletariat de titulats, sense consciència dels seus drets com a treballadors ni dels seus deures com a ciutadans, guiats constantment en les seues pulsions primàries com a consumidors i convertits en dòcils votants de partits de disseny televisiu.

No pareix casual este disseny de societat.

Servicio técnico de Ono

Tratar con alguno de los actuales servicios técnicos es una experiencia prodigiosa. Os adjunto este correo que he enviado a Ono porque seguro que os sentís identificados. Ono va muy bien, hasta que hay que tratar con su servicio técnico, allá, en algún país lejano....

El domingo 30 de Octubre mi modem de cable pierde conexión a las 18:32, quedando las luces:

Cable Activity – apagada

Cable link – Pc Link – Internet – Intermitentes.

Llamo al servicio técnico de Ono (902929200), y tras una agoniosa interlocución con su disuasorio robot-contestador, que además me dice (sin éxito) que reinicia mi módem en modo remoto, accedo a una operadora.

Nueva identificación (Ya me ha identificado el robot), y nuevo reinicio remoto del modem. Me dice que el técnico reiniciará mi módem en remoto y me mandará un mensaje. Verifico mi teléfono. Admirable: De mi número solamente tienen parte de los dígitos. Cualquiera puede identificar (en España) que con ese número no se localiza a nadie. Me aseguro de que lo corrige.

A las 22 horas el modem sigue parpadeando y no me ha llegado ningún mensaje de Ono. Sigo sin Internet. He perdido varias operaciones bancarias y tiempo de trabajo por falta de conexión con Ono. Decido apagar y acostarme.

Esta mañana: ¡Eureka! Mi modem aparenta conexión, pero la Internet es intermitente, de forma que no puedo llegar a conectar con mi banco, recibir correo ni nada operativo. Decido volver a llamar a Ono. Nuevos trámites absolutamente absurdos en su robot-contestador, para luego nada. Me dice que espere 4 minutos. Espero varias veces 4 minutos. No tengo internet desde el día de ayer, y mi confianza en Ono se resquebraja cada vez que acudo a su servicio técnico.

Justo a la misma hora que ayer (18:32 aprox) vuelve a perder la conexión mi modem de cable. Vuelvo a llamar a Ono. Esta vez el robot-disuasorio se ceba conmigo (“¿Todos sus dispositivos funcionan, desea usted algo más?”, varias veces). Consigo pasar este bucle. Ya tengo claro que su sentido está en que solamente accedan al servicio técnico los usuarios más voluntariosos o necesitados. Otra vez varias veces cuatro minutos. Pero ahora sabe descontar. Consigo operadora. Me vuelve a identificar. Soy yo, no cabe duda. Me dice que me llamará el técnico. Vuelvo a preguntar cual es el número que tienen para conectar conmigo y me dice el mismo erróneo de ayer. ¡No está corregido! Me dice que un técnico vendrá a mi casa a revisar la instalación. La instalación de mi casa está muy bien, oiga. Lo que falla es Ono, del modem hacia allá.

Resulta que uno es informático, y trabaja en estas cosas desde 1975. Y resulta que todos los fines de semana (aproximadamente los domingos a las 12 de la mañana) se pierde la conexión durante un momento. U otras veces, como es el caso, se pierde para no volver en más tiempo. Y resulta que el servicio técnico de Ono, tal y como está montado, aparece perverso y disuasorio, principalmente cuando pretende achacar el mal funcionamiento al subsistema doméstico, cuando evidentemente es fallo, bien de su conexión física, bien de su servidor DNS o de cualquiera otra variable inherente al proveedor.

Así que como cliente de Ono, como consumidor y como técnico, estimo más que conveniente lo siguiente:

- Ono debe repasar sus procesos semanales puesto que, cuando las pérdidas de servicio son periódicas y sistemáticas, o median sin intervención ni modificación del subsistema doméstico, tanto más intermitentemente, obviamente son inherentes a su sistema. La asignación-desasignación de Ips (O cual sea el proceso) que se realiza semanalmente debe ser mejorado para garantizar la no pérdida de conexión por la parte cliente.

- Siendo que, obviamente, son posibles incidentes imponderables, es urgente la reforma de su servicio técnico en el interface al usuario, en el siguiente sentido:

1. No procede mezclar el teléfono de averías con el de otras posibilidades (Facturación, etc). Cuando álguien llama para una avería, no quiere pasear por menús robotizados cuyo efecto es altamente irritante. Distíngase el teléfono de averías del de otras atenciones al cliente.
2.  Los operadores del 1er nivel son o aparentan ser de culturas remotas, y en muchos momentos cuesta que entiendan nuestro castellano (tanto más si por detrás hay un potente griterío ambiente, que en ocasiones da la sensación de que hablas con álguien que te está atendiendo en su casa mientras hace la cena). Tampoco parecen muy duchos en el manejo de aplicaciones de incidencias, puesto que aparentan desconocer tu historia previa y no tener posibilidad o capacidad para la modificación de datos. La subcontratación es buena para la optimización de costes, pero tiene un límite claro en su eficiencia.
3. En el caso de averías repetidas-llamadas originadas dentro de una misma incidencia (incidencia no cerrada) es deplorable tener que seguir el mismo cauce de una llamada nueva, con la pérdida de tiempo que esto implica, Para ir a dar con una operadora/un operador que te aplica el mismo protocolo que si acabaras de llegar. Procede un tratamiento diferenciado en este caso, que de a entender al usuario que su avería no solamente es atendida, sino que es conocida e incluso recordada como abierta.

En resumidas cuentas, problemas de interface con el usuario mejorables con un poco de empatía emocional. Puede ser un poco más caro en principio pero más rentable para Ono a largo plazo, evitando que, ante estos funcionamientos, nos demos por vencidos y nos pasemos a sufrir los servicios técnicos de la competencia.

(Que probablemente tendrá subcontratada a la misma empresa de atención telefónica desde algún país lejano en el que rigen sueldos mucho menores)

DISCURSO DE UN PADRINO DE BODA (CARTA A UNA GENERACIÓN)

Queridos hijos
Queridos amigos
Queridos amigos de nuestros hijos y queridos hijos de nuestros amigos

Cuando una pareja, en cualquier cultura, se casa, en realidad lo que se formaliza ante la sociedad es la toma del mando, el control de las riendas. La sociedad representada en la ceremonia avala este cambio de turno, y entre todos les decimos: “Ahora os toca a vosotros”.

Nuestra generación ha creado la sociedad en la que ahora vosotros vivís. Y de lo que vosotros hagáis dependerá la que vais a transmitir a vuestros sucesores. Por lo tanto, procede reflexionar sobre algunas cosas importantes que os legamos, y que por ser ahora cotidianas, y parecer ya normales, evidencian que hemos triunfado, puesto que para nosotros fueron un gran salto, o una gran ruptura, y para nuestros padres eran un sueño o una quimera.

La primera es la libertad de crecer sin estar afiliado a un dogma, sin complejo de culpa, sin manipulación moral, sin gurús ni recetarios espirituales. No hacen falta profetas, ni caudillos, ni sumos sacerdotes que nos marquen el camino, ni directores espirituales que hagan de policías de nuestra conciencia. La persona tiene capacidad de encontrar su camino por sí misma, y hay que defender ese derecho. No hay que aceptar doctrinas que nos hagan creer que somos mejores o peores que cualquier otro. La "salvación" está en nosotros mismos, en lo que hacemos y cómo lo hacemos a los demás, en la bondad, en el diálogo, en la paz y en la defensa de la justicia y de la verdad. En cómo dejemos los sitios por donde pasamos, en cómo influyamos en la vida de quienes nos conocen.

La segunda es la libertad inmensa que da la formación. Pero no la acumulación de títulos, sino el ansia de conocer, de entender y de aprender. Hemos puesto nuestra mejor inversión en dotaros de estas herramientas que os darán la posibilidad de expandiros, defenderos y crecer internamente, sin dependencias, con capacidad de análisis y de crítica. Para que seais fuertes y no manipulables, para que disfrutéis del tremendo gozo de conseguir las cosas con vuestro propio esfuerzo.

La tercera, es la libertad que da conocer idiomas, viajar y poder relacionaros con otras personas y otras culturas. Ser europeos en igualdad de condiciones, asumiendo y defendiendo lo mejor de los valores de la Europa culta y democrática. Saber que no hay diferencia entre países, razas ni sexos. No aceptar más banderas que la de la lucha contra la mentira y la injusticia y defender que lo primero son las personas, sin reconocer más fronteras que los derechos de los demás.

La cuarta, es la libertad de conocer bien a la persona con quien decidís uniros. Sin prisas, sin condicionantes, en todas las situaciones. Y la posibilidad de seguir juntos porque queréis, sin obligaciones. Uno se casa con todos los momentos de la otra persona, con su entorno, con su historia y con su subconsciente. Y hay que conocerla al máximo para aceptarla al máximo.

La quinta, es la libertad de tener hijos porque queréis y cuando queréis. Porque un hijo es un regalo, y nunca ha de ser una imposición. Y los niños son personas con todos sus derechos y dignidades desde el primer momento. Heredarán vuestro día a día, vuestro concepto de la vida y de quienes les rodean, vuestros roles y vuestras reacciones. Disfrutadlos en libertad y traspasarles todas estas libertades incrementadas, más todas aquellas que aportéis en vuestro turno que ahora empieza. No hagáis sumisos consumidores ni pasivos apantallados: Haced inquietos exploradores y perseguidores de estrellas, gente capaz de llevarnos a todos un poco más lejos y un poco más alto.

No hay recetas para la felicidad, ni para conservar la pareja, ni para educar a los hijos: hay actitudes. La felicidad no es un objetivo lejano, es una forma de viajar. Y no se puede triunfar en la familia ni en el trabajo si uno no se conoce a sí mismo, si no puede estar consigo a solas. Para ser amado hay que amar, y amar es repartir felicidad, intentar hacer la vida más fácil a los que nos rodean. Y esto sale desde la serenidad interior, y se amplifica desde la serenidad de la pareja. No sirve, aquí tampoco, la política de los grandes eventos ni de los grandes romanticismos si no hay capacidad para compartir el silencio, para transmitirlo todo con una mirada o con un apretón de manos y para acompañar en los malos momentos, para estar sin imponer, para dar sin exigir. Una sociedad es libre y es feliz si lo son las personas. Y una pareja es feliz si cada uno se siente libre y es feliz por su parte.

El tiempo nos enseña que se quedan las pequeñas cosas, y que no se recupera el beso que no se dio, la caricia que no se hizo, la palabra cariñosa que el otro se quedó esperando y que el orgullo nos impidió decir. Se recuerdan las sonrisas y las caricias, y se construye sobre los pequeños detalles. Al final, siempre nos parece insuficiente el cariño que hemos devuelto a quien nos ha querido y el tiempo que hemos dedicado a nuestros hijos.

Estaremos aquí para apoyaros, pero también para exigiros que paséis y mejoréis nuestra herencia. Somos todos peregrinos en un viaje en el que nada de lo que es auténticamente valioso tiene peso ni volumen, ni precio. Hay que construir el camino cada día y disfrutarlo, sin perder de vista que estamos en tránsito para aprender, para mejorar y para compartir.

Que disfrutéis de cada paso, de cada momento y de cada situación. Y que podáis estar tan orgullosos de vuestros hijos como nosotros lo estamos de vosotros.

Adelante y ¡Buen Camino!

A los que me habéis felicitado

Muchas gracias a todos los que me habéis felicitado y/o os habéis acordado de mi cumpleaños.

La mejor forma de agradecéroslos es compartir lo que uno aprende con los años, y que intento resumiros. Ni será todo lo que es, ni estará todo lo que debe estar, pero algo servirá:
 
1: No se para de aprender.

2: No se recupera el tiempo. Hay que disfrutar de cada pequeña cosa, cada segundo del día.

3: "La felicidad no es un camino, es una forma de viajar". Esto lo recibí de nuestro extraordinario maestro de Tai-chi Felix Castellanos y es una gran verdad.

4: Necesitamos que nos quieran. Nunca se agradece bastante a quien de verdad nos ama, y nunca hay que hacer daño a quien nos quiere.

5: Lo que hacemos hoy, mañana nos caerá encima. Más vale ir repartiendo cosas positivas.

6: No se puede amar de verdad, ni hacer nada de verdad interesante, si no se busca la riqueza interior. Hay que tener tiempo para uno mismo, y el espíritu es como el estómago: Si le metes basura, acabas hecho polvo. Hay que cuidarse y cultivarse.

7: Vale más un amanecer en el campo que todas las discotecas, pufes y demás putrefactorios.

8: Hay que hacer el Camino de Santiago, pero cuando no haya gente (Este año habrá demasiada). Y luego, entenderlo.

9: "En lo más duro del combate, sonríe. Pelea con armonía y limpieza y no busques destruir, solamente permanecer" (Esto es del Bushido, mis cuates)

10: "Hay que saber pararse y ver las flores crecer" (Esto también es Bushido puro)

11: El silencio compartido es lo que más comunica

12: Con el tiempo, lo que atesoramos y valoramos son las sonrisas, los amigos, los paisajes, las sensaciones de paz. Y lo que nos duele es no haber sabido querer bastante a quienes hemos perdido, o temer no haberlo transmitido.

"No es solamente lo que has hecho. Es también cómo lo has hecho, y por qué lo has hecho"

Pues eso. el año que viene más ;-)

Els clubs de fans com a fenomen social

Sempre hi ha hagut clubs de fans. La història ens parla des del principi de seguidors incondicionals d'algú o d'alguna cosa. Òbviament, este objecte o persona seguit ha estat sempre lligada a l'èxit o al poder. No és freqüent, encara que si possible, que existisquen fans d'alguna cosa exclusivament destructiva: Inclús les sectes suïcides recomanen tal pràctica en virtut d'una recompensa major, bé siga la glòria eterna o la reaparició en algun planeta estrany.

Ara s'anomenen “clubs de fans”, que no és no més ni menys que la utilització comercial del gregarisme emanant de la immaduresa humana. Però es diferencia poc un “fan” actual d'un conjunt roquer, que passa les nits exposat al fred per a aconseguir una entrada per a un concert (i a més a més, no precisament gratuïta) d'un “fan” d'alguna de les múltiples verges que poblen les nostres tradicions que se sotmet a encaixades i estretors per a besar un mant o cantar una saeta.

Segons pareix, determinades psicologies precisen seguir malaltissament a alguna cosa o a algú, bé siga per a sentir-se més segurs formant part d'un col•lectiu, assumint així uns determinats rols, o bé per a evair-se d'autèntics problemes que marquen la seua vida “real” en compte de la vida “postissa” que viuen quan exercixen de “fan”.

Arriba a haver-hi, òbviament, transmutacions més o menys exòtiques que xoquen en diferent mesura amb els patrons culturals existents. En realitat, poca diferència hi ha entre qui es vist de Dart Vaader per a un congrés de “La Guerra de Les Galàxies” i qui es vist de Natzaré per a una Setmana Santa: L'una és una mitologia importada i recent, l'altra és una mitologia més assentada i recolzada per la secta catòlica, imperant de forma històricament excessiva. Tan Club de Fans és, per tant, el de la cantant Rosario o el de Bustamante com una penya barcelonista o un club de seguidors de Sant JoseMaria. La diferència és què seguixen, i què pretenen al seguir-ho. Si és tan sols diversió, o millora de la seua pròpia vida, val. Si el que pretenen és fer-se amb el poder (Perillosos els Clubs de Fans de determinats líders polítics, per exemple) i condicionar la vida dels altres, mala cosa és i haurem de protegir-nos.

Gracias por vuestros correos

Me encanta que os gusten estos relatos. ¡Gracias por decírmelo!. Halaga mi vanidad de autor. En realidad, el objetivo de un blog es compartir, y es genial poder compartir con vosotros no ya los relatos, sino los sentimientos que hay detrás. Pongo algunos en valenciano, pero como también tengo lectores de Latinoamérica, el que queráis os lo pongo en castellano también.

Os extrañáis de que un físico-informático disfrute escribiendo. ¿Por qué? Hemos de volver al concepto global de persona y lo lamentable es que parezca que hay que especializarse en solamente una cosa. La Física, para aquellos que tan profundamente la amamos, deviene en un camino filosófico, una forma de ver el mundo. Y la informática no es más que una ingeniería, un instrumento. Y en ella se plasma perfectamente la futilidad y la veleidad de la soberbia de los pseudocientíficos actuales, convertidos en proletarios de la tecnología. ¿Cuando se ha visto un ingeniero tan mal pagado, un trabajador super-cualificado a quien se menosprecie tanto hoy día como a esos chavales que han quemado horas y estudios y cuya valía se ignora por culpa de tanta mentecatez entelevisionada que asocia la informática a los estereotipos o piensa que ser un buen informático es teclear rápido, conocer chorradas o hablar raro?

Tenemos una subversión de valores. Una sociedad que desprecia lo importante, como el trabajo y el estudio, valora lo aparente y vota a niños bien que se gastan nuestro dinero en chorradas en vez de crear vertebración y estructuras para una sociedad decente, permanente y estable. Vivimos en campañas de cuatro años, cara al voto, unos y otros. Y mientras tanto, la sociedad se descompone derrochando en espumas y ruido.

La reflexión está mal vista. La crítica lúcida, el ejercicio de la libertad de expresión, hace que los soplagaitas te miren alucinados porque te atreves a pensar en voz alta. ¡Cuanta mediocridad!.

Afortunadamente, nos queda Internet para comunicarnos. Pero le tienen miedo, quieren controlarla. Ningún poder quiere pensadores independientes. Te miran bien cuando le das caña al contrario, pero se mosquean cantidad cuando se ven en la foto. Pensemos, hablemos, critiquemos, digamos. Saquemos los colores a tanto pelota, a tanto criticador de pasillo que luego no se atreve a hablar en publico. Me niego a aceptar que los ideales que teníamos hace cuarenta años hayan sucumbido. Ni ellos, ni nosotros, oigan. Seguimos aquí y tenemos cosas tan importantes como aquel DIGUEM NO, de Raimon. Nosaltres no som d'eixe món.

Salud y libertad, compañeros. Disfrutémoslas y ejerzámoslas.

Cadenes i frau per correu

Atenció al nostre correu electrònic, Com hem vist en estes festes nadalenques en què, amb la millor voluntat, els nostres amics ens saturen de felicitacions més o menys elaborades les més perilloses són, sens dubte, les que vénen fetes des de pàgines a este efecte, com és el cas dels famosos gnoms a qui se'ls posa la cara d'algú, i es fan un ballet. Totes estes coses solen portar malware, és a dir, programari perjudicial que s'enquista en el nostre ordinador bé per a comunicar dades nostres o bé per a alguna activitat clandestina gens recomanable.

Una altra cosa realment perillosa, i carregós quan es reitera en el temps i en la quantitat, són els hoax.

Un hoax és en general una informació falsa amb la finalitat de crear confusió entre la gent que el rep. Normalment és distribuït en cadena pels seus successius receptors pel seu contingut impactant el qual sembla provenir d'una font seria i fiable o perquè el mateix missatge demana ser reenviat. Hoax es podria traduir literalment com engany i amb aquest nom es coneixen les històries que habitualment es difonen per correu electrònic que són falses. La majoria d'aquestes històries fan referència a nous virus. L'únic objectiu d'aquests missatges es difondre's fent servir la bona fe dels usuaris de correu. A diferència del frau el qual té normalment una o diverses víctimes i és comès amb propòsits delictius i de lucre il•lícit, l'hoax té per objectiu el ser divulgat de manera massiva fent ús d' Internet i no sol tenir finalitats lucratives o no és el seu objectiu primari.

Normalment és distribuït en cadena pels seus successius receptors a causa del seu contingut impactant que sembla provenir d'una font seriosa i fiable o perquè el mateix missatge demana de ser reenviat.

Les persones que creen hoax solen tenir algun dels següents objectius:

• Captar adreces de correu (per enviar spam, virus, missatges amb phishing o enganys a gran escala)
• Intentar enganyar el destinatari perquè reveli la seva contrasenya o accepti un arxiu de malware.
• Confondre a l’opinió pública.

Bàsicament, els hoax es divideixen en les següents categories:

• Alertes sobre virus incurables
• Missatges de temàtica religiosa
• Cadenes de solidaritat
• Cadenes de la sort
• Mètodes per fer-se milionari
• Regals de grans companyies
• Llegendes urbanes
• Altres cadenes

Un dels hoax reincidents, especialment admirables perquè la gent cau en ells una vegada i una altra a pesar que li'ls advertisca, és la famosa crida patètica d'una mare/pare/amic solidari sobre un xiquet greu que necessita una transfusió o donació d'òrgan. Han arribat a saturar les centraletes de La Fe i a exigir, algun any, notes oficials en premsa a pesar de les quals la gent reincidix i insistix a reexpedir-los.

I és que el tema dels correus té alguna cosa d'hipnòtic, i els que utilitzen l’enginyeria social per a difondre'ls coneixen este fet, així com l'estat de debilitat en què els "bons sentiments" ens posen, especialment per Nadal.

Un altre atac deplorable al nostre correu, però açò ja és "spam", és la sobredosi de powerpoints coents amb gossets, pardalets, gatets, bebitos i altres monades desitjant-nos amor, solidaritat i la resta de meravelles. I no diguem els religiosos, que ens volen convertir i salvar a través d'Internet.

Per favor, no col•laborem en açò. No siguem més estúpids davant de l'ordinador del que ho som en la vida normal, No caiguem en estes estafes i no propaguem estes coses. És bo seguir l'avís següent:

No retransmetes llistes de direccions. Per a això:

• - Al reexpedir, esborra les direccions d'aquells que t'han enviat a tu el correu
• - Utilitza les còpies ocultes. En compte de posar els destinataris en "Per a" posa'ls en "CCOO" (Còpies ocultes). Si no veus este encapçalament i tens Explorer, busques l'opció "Veure" del menú i actives "Tots els encapçalaments". En altres correus has de tindre la mateixa versió. Així cada un dels destinataris rep la seua còpia sense saber a qui més li ho has enviat.
• - Si el teu correu t'exigix que en "Per a" hi hi haja alguna adreça, crea't alguna falsa com per exemple _Aaaaaa. Esta estarà la primera en la llibreta d'adreces, i així quan un virus vullga estendre's a través del teu correu li donarà error. Òbviament, a tu et respondrà a l'enviar-ho que no hi hi ha eixa adreça, però si que ixen les còpies ocultes. I com ja saps que no existix, et rius més...

Recorda que:

•  - Retransmetre les llistes d'adreces pot col•laborar a l'extensió de virus
• - A molts dels teus corresponsals no els agradaria que la seua adreça es repartira amb els teus correus.
• - La repressió ideològica i la classificació de les persones per les seues idees polítiques és un defecte que arrosseguem des de la Inquisició. No col•labores.

I sobretot, seleccioneu el que envieu. Tingueu en compte que vos representa davant de qui ho rep.

Les Rebaixes

Les rebaixes són, potser, un del més cruels instruments del capitalisme per a esprémer al màxim als habitants d’aquesta mena de granja de consumidors que són avui els països del “1er món”. Per a acomplir millor els seus objectius, les rebaixes tenen el seu paisatge propi i la seva estètica: l'animació als carrers, els aparadors, els cartells grossos de color butà... I els aparcaments, plens de cotxes de cap a cap... Tota la gent que té el cotxe allà fora està comprant i passejant per les botigues del centre comercial. Només hi anem a comprar, comprar, ¡COMPRAR!. Per molt que la construcció i el disseny d'aquell espai ens vulgui fer pensar que caminem pels carrers d'algun poble idíl•lic, està estudiat per què tot configure el clima ideal per afavorir les compres. Sense voreres, sense senyals de trànsit, però sí amb papereres, bancs i fonts. L’ambientació dels diferents centres s’assembla molt en tot el món. Aquesta mena de maquillatge, de gat per llebre, d’ubicació de les famílies en una Utopia que els relaxa i afavoreix la decisió de comprar és una de les més grosses perversions del nostre actual sistema, és un pessebre vivent on el bestiar són els consumidors que després hauran de tornar-se submisos treballadors i votants per a pagar els seus deutes.

Diuen que estem en crisi. Ens han generat la crisi per a domar-nos un poc més, per a accentuar la nostra passivitat davant de la por de perdre l'ocupació, els ingressos que necessitem per a continuar comprant. Ens han dit els que han sigut els causants, els bancs, però els governs s'afanyen a premiar-los i a reforçar-los amb els diners dels nostres impostos. I ens diuen que cal comprar, per la qual cosa hem d'endeutar-nos perquè els bancs ens puguen cobrar interessos per deixar-nos els diners que prèviament els hem deixat nosaltres, bé en forma de les nostres nòmines o en forma de subvencions estatals. A tu, el banc et cobra per deixar-te els diners de la meua nòmina i el de molts altres, que prèviament hem depositat en ell. Et donen un dos per cent o menys per tindre els teus estalvis en el compte i et cobren entre un 13,5% i un 29% per utilitzar les seues targetes de crèdit i deixar-te eixos diners un mes. Això és negoci. I et manen a les rebaixes, on et venen les coses. Per mitat de preu? No. El que vol dir això és que ens han estat cobrant almenys el doble del que valen. Perdre, no perdran. Ells fan calaix i nosatres ens gratem la butxaca més i més. Al cap i a la fi, hi haurà més dies que llonganisses per a pagar.

Aleshores, qui frenarà açò? Els partits polítics? Quins? Quin partit no està sotmés també a uns quants préstecs bancaris? Com es financen les campanyes electorals? Quin banc deixarà diners a un partit perquè reclame vots als ciutadans i després, si guanya, vaja contra els seus interessos?

És un tema molt interessant, per descomptat. Però com malauradament no ho arreglarem parlant ara i ací, anem-nos abans que acaben les rebaixes a veure si aconseguim alguna ganga. Del mal, el menys.

Al capdavall, això és el que concloem tots. No? A l'estiu, més rebaixes.

Revisiones de Repsol-Butano y sus servicios técnicos

Periódicamente llegan a mi domicilio (Pueden llegar, obviamente, a los vuestros también) misivas del tipo siguiente:

Normalmente las remiten distintas empresas, que obviamente pugnan por un mercado que, a mi juicio, Repsol tiene bastante desatendido- A mi entender, hay que realizar el siguiente análisis:

1: ¿Qué base de datos? No me consta que esta empresa tenga mis datos en ninguna. No he dado permiso para ello (Ley de Protección de Datos), y no sé quien la custodia, ni dónde puedo exigir, por ejemplo, mi derecho a rectificar. Si en su momento di a Repsol permiso para tratar mis datos comercialmente, no me ha comunicado su cesión. No me consta que estos señores sean realmente servicio técnico oficial, y tampoco los encuentro en las webs de Repsol. Hay que tener en cuenta que logotipos y demás son facilmente falsificables. ¿Tengo yo que constatar su validez?.

2: Sobre la redacción de tal misiva escribo más a continuación. Solamente añadir que se menciona un "Unico Servicio Oficial autorizado para la zona", lo cual puede inducir a pensar que solamente puedo contratar con ellos, lo que contradice la misma ley a que se refiere que deja bien claro la libertad del usuario para la contratación, siempre que sean empresas debidamente cualificadas.

3: Ved que la redacción exige mucho al receptor en cuanto cumplimientos, pero no ofrece ninguna información sobre su cualificación, más que la que dicen ellos.

Sobre este tema, he enviado el siguiente correo a Repsol, que espero que atiendan:

"Usuario en Valencia (España) de butano. Periodicamente recibo invitaciones a la revisión de mis instalaciones según la Ley. Se dan dos circunstancias:

1: Cada vez es un servicio oficial distinto, con un nombre comercial distinto, no recogido en la web de Repsol. Cada vez he de llamar a Repsol para confirmar (Hay mucho fraude no atajado en este tema en Valencia). Entiendo que:

- Debe ser Repsol, como empresa final responsable, quien mantenga la supuesta base de datos de usuarios a la que aluden tales servicios y que luego reconocen no tener actualizada. Y debe ser Repsol quien envíe tal requisitoria periódica de revisión comunicando cual es el servicio certificado en la fecha, dado que de otra forma parece un ánimo recaudatorio del servicio correspondiente (cada año distinto) que intenta hacer las revisiones según conveniencia por fecha-zona de sus operarios y no por real caducidad del periodo legislado. Y corre por cuenta del abonado verificar la autenticidad de tal servicio so pena de ser timado.

2 - La redacción conminatoria de tales comunicados otorga a lo que no són más que empresas concesionarias de servicios una falsa apariencia de autoridad administrativa, pudiendo presentar, ante lectores no avisados, un tono engañosamente ejecutivo solamente admisible en entidades dotadas jurídicamente de tal capacidad. Entiendo saludable, por el buen espíritu comercial y la propia imagen de Repsol, que sus servicios legales repasen estas lindezas que llegan, de su parte, a los domicilios de los clientes (de Repsol, no de tales empresas)"

En mi caso he constatado que los envíos no obedecen a la caducidad del plazo de 4 años. Y para más cachondeo, alguna interlocutora de tales empresas acaba confesándome que la tal base de datos ni existe ni la mantienen. O sea: Que es un párrafo "para impresionar", es decir: Para inducir al consumo de un servicio que probablemente no sea necesario en el tiempo y que no tenemos por qué comprar a ellos.

 

Observo también que ha desaparecido, con respecto a otros años, la constatación del precio del certificado. Eso resta más aún fiabilidad a tal comunicado.

 

Sin dudar de la honradez de la mayoría de las empresas que emiten estos comunicados, muy equivocados en su redacción a mi juicio, estimo que debe ser Repsol quien directamente nos envía tal nota a casa, en su momento. Y que los técnicos que nos hacen los certificados estén obligados, ellos, a retornar los datos actualizados a UNA UNICA BASE DE DATOS MANTENIDA POR REPSOL. En la nota, además, Repsol nos debe indicar el abanico de usuarios debidamente autorizados disponible, para que podamos elegir

 

Conozco a usuarios de Butano, personas poco introducidas en los temas burocráticos (ancianos, emigrantes, etc) que pueden ser presa fácil de estas manipulaciones. Así que, esperando que Repsol, por propio interés de marca y lealdad hacia sus usuarios, tome cartas en este asundo, creo importante que extendáis esta información a todos aquellos que creáis que pueden ser afectados, para que tengan presente estos puntos en el momento en que reciban tales misivas. Y no digo que no haya que hacerse tales revisiones, sino que debe ser respetada nuestra dignidad y libertad como usuarios y no pretender manipularnos ni asustarnos con misivas tales. Son empresas que nos quieren vender sus servicios, no son entidades oficiales con capacidad inspectora. Ojo.

IMPORTANTE: Muchas gracias, Anonimo, por tu comentario. Muy ilustrativo y digno de tener en cuenta.

16/03/2014 - En esta fecha me llega ese comentario, de otro (o el mismo) anónimo:

Han pasado más de 4 años que enviaste el email a Repsol. ¿Has recibido respuesta por su parte? Te agradecería que respondieras.

Tengo que decir que no, que nadie se ha puesto en contacto conmigo al respecto. La solución para dejar de recibir tales misivas vino cuando me di de baja (eso sí, muy amables mis interlocutoras) y pasé a electrificarme totalmente, cosa que bien estoy pagando, como tantos otros españoles. Eso sí, nadie me conmina con misivas de este tipo.

Lamentablemente, me consta que siguen existiendo estos fraudes y que ciudadanos indefensos caen en las supuestas "revisiones oficiales" sin nadie que les ampare, y la empresa, al parecer, sigue lavándose las manos. Quizás sea correcto según la ley, pero nos queda mucho hasta que ley y ética coincidan.

Me admira la cantidad de gente que accede a esta entrada, y eso significa que el tema sigue vigente. Espero que os sea útil.

Gracias por vuestro interés y, por favor, colaborad con el motivo de ella, que es que nadie sea estafado ni conminado a aceptar servicios no necesarios mediante actuaciones tan impresentables, que siguen impunes.